Keep Banging Up Your Drum

L’últim cop que vaig passar per aquí, ara fa poc més d’un any, la meva situació era molt diferent. Tenia una única filla de 4 anys, vivia al centre d’una ciutat a dues passes de l’escola i a quatre de la feina i apuntava amb el dit a la resta de Vadepares rient guturalemnt quan es queixaven de com de dura és la vida dels pares i mares que tenen més d’un fill.

Vet aquí que dotze mesos després ja no vivim a la ciutat (el que comporta temporalment una logística difícil per anar a la feina i una de terrible per anar a l’escola), en breu ja no aniré més a treballar a l’oficina i tenim un nou fill. És diu Jan i té gairebé 8 mesos.

Una de les teories que he compartit en el passat en aquest blog, abans del meu writer’s block (no sé com tinc la cara dura de dir això), és la que explica com la natura (diga-li natura, diga-li Déu, diga-li univers, diga-li oli de palma) poc a poc esborra totes les experiències més desagradables de la criança d’un fill per així facilitar que repetim en un futur. Com s’agafa un nadó? Quan menjarà farinetes? I quant mastegarà trossets? I entrepans? Quin dia la caca deixa de semblar crema de cacauet?
Doncs ho he experimentat en primera persona. No nomès no recordava res si no que havia oblidat els mals moments que, malgrat ser molt pocs, havíem passat amb l’Emma i que el Jan replicava amb un 8,5 a l’escala Estivill. Era com si tot hagués sigut perfecte en el passat i aquest nou nen pesat fos un ploramiques insaciable i molest. I poc a poc vaig anar recordant els mètodes amb els que intentàvem que l’Emma no fos un nadó pesat i molest i els hem anat aplicant al Jan amb més o menys fortuna.

Tots aquests canvis, però (mudança, casa temporal, nova mudança, casa nova, llargs vatges per anar a la feina i a l’escola) han tingut un impacte significatiu a la família i probablement han tornat mig bojos als nostres fills. Com sento que tenim temps per anar-nos psicoanalitzant, començaré per la logística.

Un bon dia, de vacances a una cabana al Pirineu català, vam decidir que vindria el Jan i que volíem viure amb finestres que donessin al cel i no a l’escala. Un any després, el Jan tenia dos mesos i havíem canviat el pis de Barcelona per una casa al bosc. Vam fer les maletes i no vam mirar enrere.

Pessebre vivent en mudança contínua - Foto de Sílvie Rothkovic.
Pessebre vivent en mudança contínua – Foto de Sílvie Rothkovic.

Què significava això? Moltes coses però la primera és que vaig decidir que treballaria des de casa. Preferia la solitud i l’aïllament d’un despatx a la nova casa si l’espai ho permetia a canvi de no perdre l’oportunitat de dur els nens a l’escola, recollir-los si estaven malaltons i gaudir d’ells unes hores cada tarda. Això és impensable si has d’entrar i sortir de Barcelona cada dia.

Aquí em sento totalment en contraposició amb l’Ismael via experiència personal. Estic segur que el seu anàlisi i paral·lelisme amb el ara ja mític assalt en directe per part de la filla del professor Robert Kelly (no confondre amb el senador de mentida de mateix nom) a la connexió en directe de la BBC és com realment deuen ser les coses per a la majoria. Poca conciliació, incomprensió i masclisme a dojo. Però la meva experiència és molt diferent. Per un cop, i sense que serveixi de precedent, la meva experiència treballant amb companys dels Estats Units d’Amèrica (aquell país) és que la majoria dels meus col·legues mascles porten i/o recullen habitualment els seus fills de les escoles i activitats extraescolar, i organitzem les reunions al voltant d’aquestes activitats per no entrar en conflicte. Es queden a casa o marxen quan els nens tenen febre i treballen amb nens al voltant com si res. Per tant, ningú va fer preguntes quan vaig proposar treballar des de casa per la meva família més enllà d’un burocràtic “hem de canviar el teu contracte i, si us plau, posa’t fibra que te la paguem – leave that crappy DSL behind, please“.

Potser sóc una excepció afortunada però en cap moment vaig haver de justificar la meva decisió de voler treballar a prop de la meva família. No vaig haver de posar un context. En una societat amb una mobilitat enorme i una conciliació no regulada però assumida com un dret adquirit, això és el pa de cada dia.

Sobre nou nats, rescolaritzacions i mudances múltiples, un altre dia.

Si només el professor hagués agafat a la seva filla i se l’hagués assegut a la falda com em passa a mi en comptes d’enfonsar-li el cap sota el llit…

The numbers don’t decide

2016

He estat molt ocupat aquest any. Tan ocupat que no he pogut mirar gairebé cap sèrie o pel·lícula. No he llegit gairebé cap llibre i pocs còmics. I no he escoltat tota la música que voldria. Però de la que sí he pogut gaudir, això és el que m’ha agradat.

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify i a Apple Music (sempre que els temes estiguin o segueixin disponibles).

En anys anteriors

Nuestro mantra favorito. Nuestra religión.

En Jan va nàixer un sis de setembre en circumstàncies excepcionals. El nostre segon fill arribava sense que la seva família tingués una llar, com aquell qui diu. Tot molt estrany.
Fa exactament un any, durant el pont de principis de desembre, en una cabana perduda als Pirineus, vam decidir que volíem sortir de la ciutat, finestres que donessin al cel i que voliem un Jan.

I aquí està el Jan, un paio que ja amb tres mesos justets de vida mostra certa personalitat. Riu quan li dius una xorrada, plora quan desitja i no té i, en poques setmanes, ja diu “ajo”. Ni “all” ni “garlic”. “Ajo”. Després certs ciutadans polítics van dient no sé què.

L’Emma se’l mira amb amor encara que per dins sé que és una mica decepcionant que aquest, el seu germà, encara no balli quan ella toca el piano, no es disfressi ni jugui a Clics amb ella. Sí, un bebè només fa això. Riu. Plora. Fa sorollets estranys. Defeca. Suposo que ella ho sabia però no n’era conscient.

La mare està totalment recuperada del part i jo també estic fora de perill. Tots estem desitjant que aquesta època de grans canvis acabi i ens estabilitzem una mica. Prou bé que ho portem, penso jo. Vendre la nostra llar, buscar-ne una de nova, trobar-la, dos o tres mudances, anar a l’escola i a treballar cada dia ben lluny d’on vivim. Canvis, canvis i més canvis. Tot quan arriba un nou membre a la família. Ens agrada complicar-nos la vida i sacsejar-ho tot quan les coses són una bassa d’oli.

Pensava l’altre dia que quan va nàixer l’Emma vaig deixar de dur rellotge ja que tenia por d’esgarrapar-la quan la duia en braços. No he tornat a dur rellotge en aquests cinc anys. Com si fos una llarga pausa.

Per aquest proper nadal i aniversari, però, m’he demanat un rellotge nou. El capritx dels quaranta.