'El blog que no sabia conduir'.

The Future Here Is Shattered

Reconec que el que diré ara pot sonar contradictori després de la meva tendència imparable cap a lo immaterial però una de les coses que més feliç em fa és veure a la petita Emma gaudint més amb la catxarreria anàrquica de La Panera dels Tresors o amb un conte que mirant la televisió o trastejant amb els objectes artificials de la Fisher-Price moderna.
Probablement l’Emma creixerà en l’ocàs del suport físic musical. Ves a saber com estarà el paper. Sóc un defensor dels videojocs i les seves secrecions salivals per l’iPhone i l’iPad són, per altra banda, comprensibles. Però no vull que res d’això substitueixi els llibres de la mama, els còmics del papa i la col·lecció d’Astèrix que li estem comprant per a quan sàpiga llegir.
Les nenes modernes també poden tenir referents físics. Per pitjar botons i per passar pàgines i reconèixer l’autenticitat d’un marc o una pantalla tàctil.

Entenc que pel títol potser pensàveu trobar-vos un tractat sobre la situació socio-econòmica actual però lo meu sempre ha sigut l’escapisme. Abstraurem del terror pel futur. La crisis. La tensió. L’estrès. La llet de soja. El tofu.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

Some Kind Of Happiness Is Measured Out In Miles

Segur que molts de vosaltres (si no tots) reconeixereu la següent situació: esteu explicant que heu editat un llibre i l’interlocutor us respon “ah, doncs jo vaig guanyar un premi Sant Jordi al cole”. No em digueu que no us ha passat.
En un acte en plan confessions on the desktop vinc a deixar constància d’un fet que no gaire gent coneix. Jo també vaig guanyar un premi Sant Jordi de relats a l’escola.

Durant els anys d’educació bàsica em dedicava a escriure històries (probablement patètiques) sense fre i amb certa ànsia i, com és normal, ens encoratjaven a presentar-los a concurs. Per aquells temps, un company de classe, força més enginyós que la resta, acostumava a arrasar en tots els concursos de relats haguts i per haver. Per tant, no li veiem el sentit però ens presentàvem igualment.

En un clar exemple de com les conseqüències sovint escapen a l’anàlisi, durant els últims mesos del curs, per fi el meu relat va ser seleccionat com el millor de tota l’escola. Era un relat simpatiquíssim protagonitzat per Dràcula, el qual deixava enrere Transilvània avorrit de l’ambient nocturn habitual i viatjava a Barcelona per trobar un propòsit en aquesta vida i, de pas, trobar-se a sí mateix. Acabava d’inspector recaptador d’hisenda, una feina que li esqueia i on va demostrar ser extremadament eficient amb mètodes poc ortodoxos fins el dia que un defraudador el convidà a truita d’all.

Parlàvem de les conseqüències. Ser premiat implicava pujar a un escenari i llegir el relat davant de tota l’escola. Això era quelcom que no m’havia plantejat i no entrava pas en els meus plans. Uns dies abans del dia clau, ma mare va venir per dir-me que el dia 23 a la tarda havíem d’anar al metge amb el corresponent justificant. Va ser com si els núvols del cel s’obríssim per deixar pas a una mà enorme que m’entregava un sobre on posava: excusa perfecte (notis l’esforç que estic fent en afegir certes floritures a la narració d’aquesta història en honor al dia d’avui).

I així ho vaig fer saber al professorat. Malauradament durant la diada no podria assistir a l’entrega de premis. Per tant, el dia que per fi vaig guanyar el premi Sant Jordi de l’escola vaig passar la tarda a la sala d’espera d’un CAP sense que ma mare sabés que el seu fill havia guanyat un premi i havia de llegir en públic. I encara recordo la sensació d’alleujament al tornar de la visita i passar per davant de l’escola, on la cerimònia no havia acabat. Ma mare va preguntar si em volia passar. Vaig dir no.

Va pujar a l’escenari a recollir el meu premi i llegir davant de tothom el meu relat el noi enginyós que sempre guanyava* (i, per tant, sempre llegia). Pel que vaig poder saber, va fer una gran interpretació generant grans riallades entre el públic assistent.

*s’ofereix com a títol pel proper àlbum del Miqui Puig

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Uncle Arthur Still Reads Comics. Follows Batman.

Ahir nit anava jo caminant per Les Corts de camí cap al Camp Nou discutint mentalment amb mi mateix (ara no em vingueu amb que és una raresa perquè sé perfectament que tots ho feu) perquè avui no podré estar a dos llocs a l’hora.
La meva frustració em va portar a pensar en les habilitats especials de Jamie Madrox.
L’habilitat mutant del Jaime Madrox es va manifestar en el moment del seu naixement. Un duplicat seu va aparèixer en el moment que el doctor el va bufetejar durant el part.

Jamie Madrox és un personatge de còmic que crea instantàniament un ésser viu idèntic a ell mateix (un duplicat) a través de qualsevol impacte físic (un cop, picar de mans o de peus, el que es coneix com a duplicació cinètica), probablement adquirint massa per vies extra-dimensionals (de la mateixa manera que la massa de Bruce Banner s’incrementa dramàticament en transformar-se en Hulk). Aquest duplicat és completament autònom. Un germà bessó instantani com el Nesquick.

Madrox es va dedicar a enviar duplicats de llarga duració a tots els racons del món per aprendre noves habilitats, viure i adquirir coneixements abans de ser reabsorbits. Què significa això? Que el Madrox original pot reabsorbir a voluntat els seus duplicats a posteriori, a la vegada que absorbeix la seva memòria, els seus records, habilitats i experiències.
Així, el Madrox original pot adquirir tot tipus de coneixements que requeririen una inversió de dècades només enviant als seus duplicats durant un temps a aprendre-les. Així, quan els seus duplicats tornen com a metges, advocats, monges shaolins, frares, cuiners o espies, el Madrox original obté aquestes habilitats gràcies a aquest especial do de la ubiqüitat.

Hi ha una vessant negativa de tot això. Alguns duplicats mostren tendències divergents de l’original, són més independents o rebels del que haurien de ser i tots, com més temps passen vivint la seva pròpia vida, més intenten evitar ser reabsorbits. O, per exemple, el Madrox original és heterosexual i alguns duplicats han mostrat signes d’homosexualitat, amb la confusió que genera al reabsorbir les seves vivències.

Però malgrat això, és aquesta i no altres habilitats més atractives com volar, una agilitat sobrehumana o la súper-força les que millorarien directament el nostre dia a dia (podríem discutir sobre la invisibilitat o la súper-velocitat, si voleu).

Ahir nit anava jo caminant per Les Corts de camí cap al Camp Nou discutint mentalment amb mi mateix i pensant que aquesta és una de les habilitats més útils que pot haver. O, sí tens un germà bessó, una de les disfresses més originals que hi ha per carnaval.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

Don’t Make Fun Of Daddy’s Voice

Jo no canto mai en públic. Correcció: jo no canto mai en públic excepte quan els decibels de la música estan tan per sobre de la potència de la meva veu que fa impossible sentir-me a mi mateix. Per tant, en un dia com avui, puc demostrar empíricament que sóc un bon pare pel següent sacrifici: jo, per l’Emma, can-to. I no només això. En un torrent desbocat de creativitat, composo cançons on the fly per sortir del pas de situacions difícils. Tres exemples (malauradament, sense melodia):

  • Peix Globus: aquest és el hit de l’hora de banyar. Malgrat l’Emma despullada a l’aigua pot semblar més una lluitadora de sumo que una graciosa sirena, vaig pensar que la seva forma de boleta semblava també un peix globus, que són més graciosos i menys ofensius. La lletra faria una cosa així com:

    Hi ha un peix globus. Hi ha un peix globus. Jo sóc la nena globus.
    Hi ha un peix globus. Hi ha un peix globus. Jo sóc la nena globus.

    Tinc la panxa com un flotador
    que em portarà fins a Plutó.
    Com que sóc molt petiteta
    m’agrada molt la lleteta*.

    [Repetir tornada]

    …i va acompanyada d’una petita dansa de l’Emma dins l’aigua, com uns petits bots.

  • Ets Molt Xuxi: quanta vergonya aliena cap en aquest títol, ho sé, però era un bon recurs quan l’Emma, de molt nadó, somicava i no sabíem perquè. La lletra feia així:

    Xuxi xuxixuxi xuxi, ets molt xuxi, xuxixuxi xuxi xú.
    Xuxi xuxixuxi xuxi, ets molt xuxi, xuxixuxi xuxi xú!

    [aquí improvisava a lo Moncho Borrajo unes rimes (assonants, que ni eren rimes ni eren res) amb la primera cosa que em venia al cap i algun element de l'entorn, per exemple:]

    Si no deixes de plorar d’una vegada
    et menjaràs aquesta girafa-vaca. [un nino mutant de joguina que corre per casa i per a qui no hi ha consens encara de a quina raça pertany]

    [Repetir tornada]

  • Ara Passegem, Un, Dos, Tres: mesures desesperades davant les ploreres per anar a dormir (que no són freqüents però desgasten igual) em van portar a crear aquest hit per adormir a l’Emma. Consisteix en passejar-la en braços amunt i avall del passadís de casa cantant i fent una petita coreografia Shakira de cintura i cul durant la part numèrica:

    Ara passegem. Ara passegem. Ara passegem. Un, dos, tres.
    Ara passegem. Ara passegem. Ara passegem. Un, dos, tres.

    [Repetir fins a l'extenuació]

És fàcil identificar que cadascuna d’aquestes cançons té un objectiu. Busca una reacció sobre l’Emma, que arribi a un d’aquests tres estats: feliç, picuet i sopinstant.

Ara només he de convèncer a la Sílvie de que passi a pentagrama les melodies, que després me n’oblido.

*originàriament era “teta” en comptes de “lleteta” però no va passar el filtre per a tots els públics

Creative Commons: Reconeixement Creative Commons: No Comercial Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

A Través De Una Metáfora

Astrud no només ens va deixar orfes degut a la seva separació temporal si no que deixaren també incompleta les seves aventures metafísiques i metafòriques (que a veces no se entienden bien ni a la primera) com a “La Música de Las Supercuerdas” i el seu vídeo dins del vídeo:

Ara que a l’Emma li fan mal les genives de tant en tant (cosa de les dents), he recordat el passatge sobre el fill del Manolo d’Astrud, que va tenir febre i li van donar Paracetamol en xarop. Descriu precisament la cara d’un nen el primer cop que pren una medicina. Una cara rara de sorpresa o interès però que potser no és més que disgust.

Al menys, durant els primers minuts de la continuació a “Lo Popular“, les noies ballaven “Europa“, tema que mai va tenir la repercussió que mereixia d’un àlbum que ja ni es troba a Spotify.
I que no us enganyin: “Carnaval” dels Amics De Les Arts no compensa la falta de més material d’Astrud.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors