Google PlusFacebookTwitter

Welcome To The Machine: 5 aplicacions que generen tendinitis infantil

Escrit per el 13/04/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al març del 2014.

Els nostres fills volen fer servir els nostres aparells interactius (digues-li iPhone, digues-li iPad, diga-li altres) no només perquè són atractius i interactius sinó perquè els fem servir davant dels seus morros constantment. Un cop són prou destres per a manegar-se amb un d’ells, és difícil justificar que no puguin ni olorar-los.
Fer servir aquests aparells per a què el nen no molesti o calli és una cosa que em fa ràbia. Per tenir-los distrets i que dinin mentre estan embovats és un concepte que no acabo de digerir. Els tan discutits natius digitals no es caracteritzaran per tenir tecnologia a les mans des de petits si no per fer-la servir de la manera més assenyada i productiva.
Malauradament, crec que tots pequem una mica de recórrer a aquest recurs fàcil quan la situació ho requereix.

Nosaltres som de l’opinió que, amb mesura i amb el contingut adequat, cap aparell electrònic és satànic. La televisió, les consoles, els smartphones i les tablets no són una escombraria per si mateixos. Són aparells. I estan a les nostres ordres. El que pot ser una porqueria és el que s’emet i consumim a través d’ells. Com pot ser una porqueria el que consumim al cinema, al teatre o a través d’un equip de música o a un concert (uns mitjans on rarament ningú posa en dubte el perill de consumir sense criteri).

Welcome To The Machine

La fase addicció està allà. L’alt nivell interactiu pot fer que hi hagi cert estira i arronsa al principi però, amb paciència, l’Emma va aprenent quan pot i no pot consumir un joc o un vídeo. Intentem que entengui quin és el límit de temps i com apagar i deixar-ho tot per a passar a la següent activitat. Costa, i de vegades és una batalla, però val la pena si aprenen a fer-los servir amb mesura ja que, al cap i a la fi, són un complement més de la vida quotidiana.

Amb aquesta reflexió-excusa barata, volia compartir algunes de les aplicacions que més ens han agradat a tots a casa.

Dress Up: Professions Probablement Dress Up: Professions va ser la primera aplicació a la que l’Emma es va aficionar. El nom és prou descriptiu: s’escull entre un nen i una nena i se’ls ha de vestir segons la professió que també hem escollit (astronauta, carter, policia, pagès, cuiner, etc.). Un cop completada la tasca, el dibuix es transforma en una il·lustració que els nens poden pintar amb el dit escollint entre múltiples retoladors de colors.

Gratis (iTunes) Gratis (Google Play)

(hi ha in-app purchases per a expandir professions)

Petting Zoo Petting Zoo seria de les aplicacions més espectaculars que hem trobat. Com si es tractés d’un llibre interactiu, una sèrie d’animals apareixen descontextualitzats del seu medi (un conill en un barret, una balena en una banyera, un gos salsitxa que s’estira com un xiclet, un peix que literalment es mossega la cua fins a empassar-se a sí mateix) i reaccionen als gestos i moviments del nen, acompanyats d’una música circense i efectes de so molt ben trobats. Els gràfics són propers a la il·lustració a llapis, sempre sobre un fons monocrom. Una delícia.

2,99€ (iTunes) 2,99€ (Google Play)

Pepi Doctor Una de les aplicacions favorites a casa és Pepi Doctor. Una sèrie de nens necessiten diverses cures pels seus problemes de salut. L’aplicació et guia per a què aprenguis a netejar les dents, curar ferides o, fins i tot, curar una càries. Pots arreglar uns ossos trencats com si fos un puzzle mitjançant radiografies, embenar o posar tirites. És molt entretinguda, hi ha diversos nens a qui curar i els efectes de so són divertits. Bàsicament, permet als nens familiaritzar-se amb diferents especialistes i amb diferents aspectes de la salut mentre juguen.

Té una variant anomenada Pepi Bath on els conceptes mèdics són substituïts pel bany i la higiene però amb el mateix sistema de joc.

1,79€ (iTunes) 1,59€ (Google Play)

My Little Town No sent exactament un joc de reptes, My Little Town presenta una petita ciutat interactiva, on les seves escenes quotidianes reaccionen quan nosaltres volem (la senyora que fa una truita a casa, l’home que passeja un gos, la noia que fa running, un cotxe que passa). Cada escena és independent dins el mateix plànol i la gràcia està en anar descobrint què és interactiu i què no ho és. Com més tocs fem a diferents escenes, la ciutat va cobrant més vida. L’estil gràfic és més proper a la il·lustració que a la infografia.

0,99€ (iTunes)

(hi ha in-app purchases per a expandir escenes)

Write the alphabet Per últim, una aplicació en altres termes. Write the alphabet és una agradable manera de que els nens comencin a familiaritzar-se amb l’escriptura. Amb l’alfabet disponible en majúscules, minúscules i lletra lligada, l’aplicació guia al nen per aprendre a escriure cada lletra com si es tractés d’un dibuix, indicant quan ho fa bé i quan no.

Gratis (iTunes)

(hi ha in-app purchases per a tenir tot l’alfabet disponible)

S’ha de dir que la nostra filla d’algunes aplicacions se n’ha cansat i d’altres no les pot deixar i que sovint prefereix veure un vídeo d’una amigueta seva o un cosí fent el ganso que fer el que ella anomena “un puzzle”. Ens voleu dir les vostres? Publicitat gratis. Aprofiteu.

S’aigua des torrent és cel·lofana

Escrit per el 6/04/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al març del 2014.

“Papa, explica’m el conte del Peter que li pica una aranya”. Ni una vegada he corregit a l’Emma perquè les aranyes no piquen sinó que mosseguen. Però sí li he corregit que es pronuncia Peter Parker i no Peter Pàrquet (infructuosament perquè ella segueix pronunciant-lo com si parléssim del protagonista d’un anunci de la cadena Els Tigres).

960

Tots els pares projectem les nostres aficions en els nostres descendents. Esto es así. És un altre lligam més enllà de la sang, que ens permet compartir amb la canalla el que s’anomena temps de qualitat, convertint els nostres propis interessos en comuns. Una manera d’emmascarar aquesta mania que tenim en convertir els nostres fills en minijòs. Els modelem poc a poc amb les nostres obsessions. Però, de passada, potser que aquestes facetes tinguin una càrrega educativa on sigui possible i poleixin el seu criteri.
A casa, aquesta projecció es divideix en tres etapes que inclouen activitats que segur molts tenim en comú però que, personalment, a nosaltres ens han funcionat per a que l’Emma aprengui alguna cosa més.

Etapa de gustos bàsica o Les aficions directes dels pares

  • Els coneixements de sa mare envers la música es tradueixen en l’Emma seient davant del piano i improvisant temes mínims mentre ens mira i diu: “Toco Mozart. Mozartbeethoven” (dos exemples). El seu pare aquí present compensa la seva pròpia saturació de Xesco Boix posant-li de tant en tant, com alternativa, els tòpics The Beatles (tots els pares ho fem i ens creiem d’allò més guays). L’Emma sembla apuntar al Team Paul pel seu gust per “Hey Jude”, “The Long and Winding Road” o “Let It Be” malgrat també li agraden “Julia” i especialment “Yellow Submarine”.
    En diferents etapes de la seva curta vida, també ha escoltat en repeat bells temes de The Smiths o Morrissey, Antònia Font i l’àlbum col·lectiu Colours Are Brighter (imprescindible). Li agraden també certes cançons pels seus videoclips, com aquests d’OK GO, Feist o She & Him. Actualment escolta de vegades a Travis. Als escocesos els va descobrir ella sola donant-li al play a l’iTunes sense voler i, per tant, crec que els vol seguir escoltant simplement per ser la protagonista d’aquest accident.
    S’ha d’aclarir, però, que cap d’aquests sons moderns tenen ni la influència ni la incidència en el seu desenvolupament corporal, oral ni en la seva sensibilitat que ha tingut la música pensada per a la xavalada de la seva edat. Però que reconegui d’oïda el que escolten els seus pares no està de més.
  • La sensibilitat per l’art, sent capaç d’acompanyar-nos a un museu i observar les obres com un visitant més. Fa les preguntes impertinents que qualsevol de nosaltres faria però sense la vergonya que s’adquireix amb l’edat i, de vegades, ens sorprenen amb les seves lectures de lo abstracte.
  • M’agradaria dir que la seva facilitat pel dibuix és ciència infusa però no crec que això existeixi. Tampoc crec que intenti replicar el que ha vist a la Fundació Miró o al Museu Dalí. Això sí, és capaç de reconèixer un bon número de personatges de còmics com els de Peanuts o Marvel, per tant, tinc esperances en que hereti la col·lecció del papa i no la posi a eBay quan em mori. Això i que segueixi dibuixant.
    La diferència en el seu gust pels herois radica en que, amb els ninos a les mans, en comptes de lluitar o passar aventures, es posen en cercle i comenten perquè uns duen botes (Capità Amèrica) i altres van despullats (Silver Surfer) o per què Hulk va descalç i sempre porta trencats els pantalons (“Molt malament, Hulk!”).
  • El seu gust per devorar contes és un reflex de veure els seus pares llegir a la cadira, al sofà i al llit. I ja sabem com de bé se’ls dóna als nens mimetitzar comportaments i actituds. Encara no sent una vertadera devoció per Faulkner com succeeix als pobles manxecs però ja queda menys per a que pugui llegir els llibres de la seva mare, propis i en propietat.
  • Què pot aprendre de les pel·lícules Disney més antigues? Anglès? Cagar-se de por amb les bruixes i els pirates? El gust per les substàncies psicotròpiques després de mirar l’Alícia? No se sap. Jo no ho tinc clar. Ho complementem amb altres coses com El Petit Talp, Mary Poppins, The Sound of Music (el dia que el cervell de l’Emma faci *clic* i sigui conscient que la Mary “practically perfect in every way” Poppins i la Fräulein Maria són la mateixa actriu probablement tingui una crisi nerviosa) o el súper èxit The Wizard of Oz, Judy Garland mediante.

Mode avançat o Etapa tots els pares creiem que els nostres fills són superdotats

  • Etapa també coneguda com rizar el rizo, és quan sa mare li posa òpera i ballet. Poden semblar gèneres molt cerebrals i complexes però res més allunyat de la realitat si escollim bé, segons les tendències més o menys cursis dels nostres fills.
    La Flauta Màgica, amb els seus Papageno, Monostatos, reines, prínceps i princeses són un èxit a casa, ja sigui pels personatges als que hem convertit en titelles o per les melodies que li han quedat gravades amb foc al cervell. El Pere i El Llop en versió ballet infantil va ser un èxit sense precedents. El va mirar cada vespre repetidament durant 4 o 5 mesos fins a cantar-lo de memòria i reconèixer totes les melodies al piano com si fos el més normal del món. I d’aquí a mirar-se més d’una hora del Llac dels Cignes o el seu favorit, el Trencanous, ballet en el qual s’està convertint en una vertadera experta. Podria fer una tesi sobre diferents adaptacions de les tantes que ja ha vist. Representar les escenes al ben mig del menjador és habitual, vestida amb el seu propi tutú i mini-Trencanous a les mans (jo sóc el Màgic Drosselmeyer o el Príncep, segons l’escena – ella sempre és la Clara).

Etapa moral o Geopolítica infantil

  • L’Emma és sòcia del Barça perquè sí. Per tradició i perquè sí.
  • La part on l’Emma exigeix anar a una escola on tinguin banderes independentistes ha sortit d’ella, paraula, però probablement perquè així són els seus pares malgrat encara no li hem dit.

Deixo per un altre dia l’etapa estètica. Jo ja no sé si tendim a vestir els nostres fills o a disfressar-los d’adults. El meu sentit pragmàtic sovint col·lisiona amb el cuquisme.

On vull anar a parar és que no té res de dolent si, a través de les aficions dels pares, els nens aprenen coses a casa, siguin més o menys els estímuls. Estic bastant segur, des del meu total desconeixement sobre la matèria, que ells posen més atenció en el que interessa als seus pares que en cap altre activitat.

No one hears the desperate screams of the techno DJ

Escrit per el 21/03/2014 | 6 comentaris

Hi ha un moment en el que ni els pares entenem què volen dir els nostres fills. Ens agradaria ser traductors universals i poder llegir entre línies. De vegades pot semblar que ens inventem les situacions i que simplement volem fer veure que els nostres fills són graciosíssims.
Per què no endinsar-nos de nou en aquest món surrealista ple de referències creuades, mecanismes a priori incongruents i reflexions que desafien tota lògica?

Aquest és un petit recull dels micro-diàlegs més curiosos que he anotat en els últims dos mesos entre l’Emma i els seus pares.

Assenyalant amb el dit el codi de barres d’un Petit Suís:
- Papa, saps què posa aquí?
- Què?
Resseguint amb el dit els números com si llegís:
- Sant-Josep-fa-bu-ga-da.
- …

Decidit: l’Emma a col·legi catòlic.

Mirant a traves de papers de cel·lofana de colors:
- Mira, mama. Blau i groc fa… verd!
- Molt bé.
- I amb vermell fa… negre fluix.
- Ahà.
- I blau i vermell fa… Barça!
- …

- Emma, avui t’has portat molt bé.
- Sí. Felicitats, papa.

Sopant una amanida amb tomàquet, cogombre i alvocat:
- Emma, aquesta amanida porta to-mà…?
- …quet!
- Co-gom…
- …bre!
- Al-vo…
- …cata!
- …

- Papa, si em rento la cara, les mans i les dents… no tindré singlot.
L’Emma desafiant diverses lleis bàsiques de l’univers en una única frase.

- Emma, avui hem anat a veure una escola de grans per a tu.
- És un cole de ballet?
- Mmm. No.
- BUUUAAAAAAAAAAAH! [Lagrimones]
- Emma, què passa?
- És que… jo… TINC UN TUTÚ!

- Papa, al nou cole hi haurà indes?
- Indes?
- Sí. Indes.
- Què són indes?
- In. Indè.
- Vols dir banderes?
- Sí. De Catalunya.
- …

Anirem a la presó per adoctrinadors.

- Papa, vull tornar al museu Joan Miró…
- Emma… si seguim així els nens et pegaran al pati del cole nou.
- Té piscina?
- …

- Papa, de què és aquest xupa xup?
- Crec que de poma.
- Vull un xupa xup de sopa de boletes.
- El buscarem però no crec que hi hagi.
- Per què, si el xupa xup és una boleta?
- …

DJ

Els punts suspensius en els diàlegs normalment signifiquen pare o mare en mode procés, reflexió, desencriptació, comprensió, tic a l’ull dret i/o curtcircuit.

Laughing like a little girl she enters an enchanted world

Escrit per el 20/03/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al febrer del 2014.

Com a pare d’una nena, hi ha un miler de coses que em treuen la son ara malgrat l’Emma només té dos anys. Una d’elles és què passarà quan surti per la porta i comenci a quedar amb nois. No ho podem evitar malgrat soni a tòpic (i tòpics és el que probablement trobareu a les properes set-centes paraules). Als pares, això ens posa a la defensiva perquè sabem el que hi ha a l’altra costat d’aquesta porta. Estàvem allà fa quatre dies, imaginant-nos com el pare de les nostres amigues ens observava amb fúria continguda per l’espiell. Com ens podem preparar per això?

7238

La violència mai és la resposta. Ho he aprés dels còmics Marvel on tothom s’esbatussa sense sentit per qualsevol raó i això mai porta en lloc (bé, de vegades s’aconsegueix salvar l’univers o el teixit del continuum espai-temps però aquestes serien preocupacions banals per un pare d’una adolescent).I, si la violència no és la resposta, una arma de foc estaria fora de tota consideració. Pensava més en un pal. Llarg. De fusta.

Jo he compartit els carrers del meu barri amb els punks, els heavies, els gòtics, els rapers, els grunges, els latins kings i els fans de Mecano. No us en sabria dir res ni de bo ni de dolent perquè no vaig passar ni un minut del meu temps amb ells. Durant la meva joventut, em quedava tancat a casa dia sí i dia també. Generalment, la gent es xusma i mai he tingut tendència a socialitzar. La meva afinitat per les tribus urbanes durava el que dura un compacte. Però ja sabem com de capritxosa pot ser la genètica. I si ens la juga? I si l’Emma volgués socialitzar?

Independentment de les corrents estètiques amb les que la nostra filla pugui sentir-se identificada, i partint de la base on ningú és un delinqüent en potència fins a que es demostri el contrari, obrir la porta i que aparegui qualsevol dels següents (i respectables) mamarratxos, per posar un exemple:

  • un adolescent en colors salmó i turquesa i el cabell banyat en gomina com algues ondulades en el mar
  • un amb la gorra del revés, pantalons cagats, els auriculars posats i mastegant xiclet
  • un suicide boy tatuat fins al nas i fumant ves a saber què
  • un soci del Real Madrid

pot ser un terrabastall pel meu equilibri emocional. No parlem ja del que ni pugi a saludar i es quedi al carrer fent sonar el clàxon del cotxe tunejat com a ritu d’aparellament. On és el meu pal?

La meva capacitat d’observació m’ha fet notar l’extrema clonació que pateixen les adolescents avui dia. Segons a quina cantonada tombis, pots trobar desenes de nenes d’una edat indeterminada entre els tretze i els vint-i-quatre anys (en aquesta franja sóc incapaç de diferenciar-les) amb el mateix pentinat i cabell planxat, els mateixos shorts, les mateixes sabates, camises i model de Blackberry. Penso, per tant, que aquest mimetisme pot anar més enllà i traspassar l’estètica per a arribar fins a l’acte. El famós “totes ho fan” que és un comodí que guanya qualsevol carta que tinguem els pares a les mans, encara que inclogui un +10 en educació. I que aquest comodí anul·li tot rastre de la personalitat que ella s’hagi format, enduent-se-la pel davant com un tren de mercaderies.
I és que fer servir un cinturó de castedat repel·lent de necròfags amb +5 en transmutar adolescent en Santa Verge tampoc està entre les meves conviccions més fermes.

Amb això vull dir que, fins a cert punt, m’avergonyeixo de mi mateix. De tenir aquesta preocupació i aquests prejudicis que suposo formen part d’aquest típic viratge cap a la dreta que diuen que tots fem a certa edat i al que jo em vull resistir.
Els meus pares em van proporcionar una total llibertat per a fer el que bonament em vingués en gana ja que sempre van confiar en la meva capacitat per prendre decisions assenyades. En conseqüència, van assumir implícit un marge d’error. Això o passaven completament de mi, que ja podria ser també.
El meu desig és projectar sobre la meva filla aquesta confiança si crec que la mereix i no deixar-me endur per aquests prejudicis sexistes. Això i confiar plenament en que, si un dia tenim un fill mascle, la seva mare mantingui ben afinat el detector de lagartes. Pobres nens, que sembla que no ens importa el que els passi.

Però, en els moments més foscos i creatius de la meva imaginació, quan m’imagino l’Emma sortint per la porta i començant a quedar amb nois com us deia més a dalt, si em pregunteu el que de veritat li desitjo pel seu futur sentimental, és una bona dona que l’estimi i la cuidi.

The Happiest Days Of Our Lives

Escrit per el 6/03/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al febrer del 2014.

A casa ens trobem en plena fase de buscar escola per a l’Emma, la nostra filla de dos anys que en tindrà tres en algun moment d’aquest dos mil catorze.

7227

Escollir una llar d’infants ja va ser un petit drama. Barcelona ciutat, on vivim, no gaudeix d’una llarga llista de llars d’infants públiques, com tothom sap, i el nostre districte en té un dèficit alarmant. Per tant, un cop vam assumir la despesa extra d’una privada, vam escollir una per logística (a prop de casa o de camí a la feina), per feeling (aquell instint eteri del que us parlava al post anterior i que el Pep va fer servir per a fer fora del Barça a Eto’o) i per les instal·lacions.
L’Emma va trigar en adaptar-se. No tenia encara un any quan va començar. No caminava i va lluitar amb totes les seves forces per a no romandre allà tirada fins a que va ser més autònoma. Per tant, la seva adaptació va dependre més de començar a caminar i moure’s lliurement que de l’estimulació, els jocs, els tutors o “és que són dues o tres setmanes” (tres mesos, amics, tres mesos va trigar en no plorar).

Però una llar d’infants té un aire de temporalitat. Té data de caducitat a la vista. Per tant, acabis o no d’estar convençut del lloc escollit (ja no parlem de si el nostre fill ha d’anar a la llar d’infants més d’hora o més tard,  perquè tots volem no anar a treballar i estar allà quan faci la primera passa, quan plori, quan parli, quan faci moneries, volem consolar-lo, alimentar-lo i, en resum, ser nosaltres els educadors i no els professors, nosaltres, no ells, nosaltres, nosaltres, jo, jo i jo), saps que és una fase relativament curta. No te n’adones i la llar d’infants s’acaba i arriba l’època d’escollir educació infantil, que probablement et durà a la primària i a la secundària. I aquí és quan arriba el tsunami de dubtes.

Escollir una escola depèn de molts factors però aquests són els que valorem nosaltres:

  • Un projecte educatiu o pedagògic que no sembli improvisat.
  • Motivar la sensibilitat artística a l’hora que es treballa en la formació curricular.
  • Escola catalana, amb sentit de pertinença, però oberta.
  • Educació laica.
  • Unes instal·lacions que no requereixin una logística extra en mobilitat i que no requereixin casc de seguretat.
  • Quota assumible per a l’economia familiar.
  • A prop de casa (combinar que no estigui a cagar amb els famosos criteris de prioritat o, com es coneix a casa, Els Putos Punts).

Depèn a l’hora que em pregunteu, us respondria que això hauria de ser fàcil d’aconseguir o que realment és difícil de trobar.

Alguns factors es poden flexibilitzar. Una escola ferma en l’aprenentatge curricular no té res de dolent si al teu fill li va la canya. En contraposició, una escola massa lliure o neo-hippie tampoc encaixa amb certes personalitats i, en el meu cas, no em fa gràcia (estaria bé que l’Emma als sis anys sabés escriure el seu nom i no només decorar càntirs de fang, no sé si m’enteneu).
Són tan importants les instal·lacions? Em semblava un factor més rellevant quan escollíem una llar d’infants.
Podríem sacrificar el factor escola laica? Malgrat se’m regira un budell, en algun cas sí. Per exemple, per un bon projecte educatiu. Però això em portaria al inevitable post sobre l’educació religiosa on, si en aquest text ja detecto alguna premissa polèmica, plantejaria un debat que em fa una mandra enorme tenir amb vosaltres, estimats lectors anònims parapetats en les vostres pantalles.

La tristesa ens embarga quan comencem a trobar que els centres només compleixen el 50% dels factors que valorem. Més trist encara és trobar-nos pensant “en cas de que tot ens sembli una merda, la que estigui més a prop de casa i au!”.

És aquesta la manera d’ingressar la nostre filla en un centre educatiu pels propers 15 anys? “Estava a prop de casa”? Després, quan els nostres fills ens ingressin en un casal per avis i llencin la clau, ens preguntarem per què, oh, per què.

Don’t Panic

Escrit per el 27/02/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2014.

Fa un parell de dies, un vell amic va ser pare per primer cop. Fa un parell de dies més, el Francesc va ser pare també per primer cop. I tenim una bona amiga embarassada amb una panxa de la mida d’una síndria Deluxe Superior. Observant aquesta tendència, estic bastant segur de que, sense dades demogràfiques ara a les mans i sense haver de revisar les taxes brutes de natalitat per comarques, àmbits i províncies, malgrat l’estat actual de la salut pública i privada d’aquest país, algun altre part haurà acabat en èxit a Catalunya en les últimes vint-i-quatre hores. I els que han de venir.

Amb això us vull dir, vells i nous amics, tots benvinguts a aquest espai on faré gala del coneixement sobre la paternitat amb el que he estat imbuït i on potser repartiré consells nivell cunyat a tort i dret (perquè tots tenim un cunyat que ens dóna consells), que malgrat la paternitat és una piscina* en la que un s’ha de capbussar amb cert grau de responsabilitat, reflexió interna i planificació, una fase a la que molts ens arriba o arribarà tard o d’hora, al final, mirant enrere, així en plan avi, m’agradaria dir-vos que les coses no són tan complicades com semblen.

7181

Sóc pare d’una nena de dos anys, l’Emma. Sé el que esteu pensant: 2 anys. Com podeu notar, l’experiència és un grau relatiu, que es dilata i es contrau. On dos anys pot semblar un món, en el món de la paternitat encara s’ha de dur la L. Però mitjançant la poca vergonya que l’educació pública m’ha donat, penso que estic en posició de dir-vos, futurs i recents pares, quatre coses:

  • que, quan tot va relativament bé, quan l’atzar ens manté protegits d’indesitjades incògnites normalment fora del nostre control, com malalties i parts conflictius dels que ja parlarem, crec que tots hem d’assumir que no naixem ensenyats i que la paternitat és una carrera de fons. Es necessita una bona sortida, sí, però és una carrera de fons (una salutació a tots els runners que m’esteu llegint, aquesta comparació va per vosaltres).
  • que aquest marrec que teniu entre mans, tingui dues setmanes o quatre anys, us ensenyarà coses. Sembla increïble però posem tanta atenció en ells que alguna lliçó de comportament acabem absorbint, ja sigui una mica de paciència, tolerància davant lo que prèviament semblava intolerable o una capacitat innata per a desencriptar proto-llenguatge entre cullerada i cullerada de farinetes.
  • feu servir l’instint. Voleu retirar el xumet o el bolquer als dos o als tres anys? Voleu donar la teta fins als cinc? Els hem de castigar més o menys? Els llibres estan molt bé, fan molt bona olor, queden bé a les Billy però no hi ha res com l’instint. Deixeu-vos endur una mica per ell… i truqueu a la sogra de tant en tant i pregunteu. No està de més. És una bona font de saviesa que no heu de menysprear i, de pas, manteniu l’equilibri diplomàtic necessari entre famílies polítiques.
  • i el que sento que és més important transmetre: que està bé entrar en mode pànic. Està bé anar insistentment a urgències. Està bé trucar al metge tres cops durant la mateixa pujada de febre i intercalar dues trucades més a les vostres mares. Està bé dubtar si poden menjar d’això o d’allò perquè mentre els aneu alimentant, aquests nens de fam no periran, creieu-me. Està bé allunyar-los constantment de gossos i portes no sigui que perdin dits. Està bé anar cada nit al seu llit amb un mirallet, posar-li sota el nas i comprovar que respiren. Està bé, de veritat.

El pànic no és més que un altre reflex del procés d’aprenentatge. I aquest (música de violins) és un procés que fareu plegats, entre pares… (pausa dramàtica) i fills (pujada de volum dels violins realment emocionant).

* ai, aquestes metàfores

She was close, close enough to be your ghost

Escrit per el 25/02/2014 | Cap comentari

Aquest proper dissabte 1 de març, a les 19h, contraprogramant el partit de l’Espanyol a Getafe, podreu trobar al Marc Romera (Cruffysta i recent premi Carles Riba) i a la Silvie Rothkovic (Laudrupista i recent aficionada al sushi) recitant plegats i amb vi (pel públic inclòs) a la Sala del Cinquantenari de l’Ateneu de Sant Just Desvern. Això està sortint de Barcelona per la Diagonal i, quan veieu el cub de TV3 donant voltes a la vostra esquerra, sortiu i aneu cap a la dreta.

No dubteu en aprofitar aquesta oferta 2×1 per a gaudir dels vostres dos poetes favorits. Una ocasió irrepetible per veure’ls d’aprop i, potser fins i tot, atansar-vos i tocar-los (si pogués ser que toquéssiu més al Marc, millor).

image

Fonts sense confirmar afirmen que la Sílvie s’asseurà davant un piano. Un cop asseguda, si aixeca la tapa i toca o no ja es veurà.

'Antes, todo esto eran blogs'.
Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this: