El negocio entre lo deseado y lo posible

Un dia vam sortir al carrer i vam pensar que ja no volíem viure més entre les parets de ciment de l’Eixample. Podríem justificar-nos dient que es deu a la contaminació, la massificació turística i els seus pisos-pensió, a les curses populars que ens encerclen cada diumenge altern, al trànsit de la Diagonal sense tramvia o al pol·len dels plataners. Però, sent sincers, un bon matí vam sortir al carrer de camí a l’escola i l’Emma va dir:

– A mi no m’agrada viure a la ciutat. Hi ha massa cotxes i soroll. Jo vull viure al bosc.

Ella va continuar caminant com si res, transportant la seva motxilla i fent algun ritme sincopat amb les mans i els peus però allò ens va convertir en la galta de Gilda rebent una bufetada de realitat. Una galleda d’aigua freda a la cara amb una veritat que sabíem però ens amagàvem.

Prèviament en aquest blog (tres mesos sense escriure bé mereixen un previously), l’Emma va acaparar el protagonisme de totes les històries, com ja heu notat. Amb ella vaig descobrir que sovint és més interessant mirar les coses a través dels seus ulls. Lo vell és nou i la perspectiva sempre diferent.

– Mama, avui toca cole?
– Sí.
– Mama, no ho entenc… Els dies de festa la terra fa les voltes molt mes ràpid. És que dóna la volta mes ràpid i el dia de cole més a poc a poc.

Bé, de vegades, ella es posa a la nostra alçada i compartim perspectiva i ansietats. Però ja enteneu què vull dir.

Per tant, com a membre de ple dret i en igualtat de condicions en aquesta família, ens vam prendre la seva reflexió per canviar d’ambient ben seriosament. Hem aprés a fiar-nos de la seva intuïció malgrat ser menuda. I vam començar a fer plans. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres.

– Mama, quan encara no tenim un bebè perquè som petits, el bebè on és?

No vam saber què respondre-li a l’Emma però resulta que, en un nou git argumental, ens vam quedar embarassats. I les coses es van accelerar. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres. Amb més espai. I seria ara.

Per suposat, sabem que en Jan, que arribarà a finals de l’estiu si tot va bé, serà diferent a l’Emma. I no només perquè l’Emma haurà crescut entre ciment i el Jan probablement no. Personalment, no sé quines expectatives tinc amb en Jan. No tinc ni idea de com serà la seva personalitat. Tampoc recordo quines en tenia amb l’Emma. M’hauria de rellegir tot aquest blog i quina mandra. El fet és que, pel que fa a la paternitat, només tinc experiència directe amb el sexe femení i el grau desmesurat de surrealisme o literalitat que proporciona l’Emma en el seu dia a dia:

– [Papa] Aquest moble està bé aquí.
– [Mama] No. Es menja mig menjador.
– [Emma] Mama, les coses no tenen boca.

Parlem d’un nen que el seu primer concert a l’úter ha sigut el de Noel Gallagher al Sant Jordi Club. El primer concert uterí de l’Emma va ser Antònia Font al Casino del Poble Nou. Això ha de marcar d’alguna manera. Però tenim esperances de que ambdós valorin els canvis que succeiran aquest 2016 perquè ho fem per ells. Ras i curt.

Malgrat tots aquests sacsejos, estem prou tranquils. Sembla que l’Emma ha assimilat prou bé el fet que deixar la ciutat comporta altres canvis col·laterals a la seva vida.

– En aquesta finestra has fet un balcó?
– No. És la bandera.

12019902_10207772555331645_8734545634193617149_n

I sembla que el seu interès per l’actualitat política roman intacte, oi?

– Aquest és l’Abraracúrcix, és el cap del poble.
– Què vol dir el cap?
– Doncs vol dir que és l’alcalde.
– Ah, perquè l’han votat, no?

Quan en Rajoy surt per la tele fent declaracions esbufega una mica.

– Mama, per què els senyors que voten* quan els hi posen els micros sempre diuen el mateix?
*creiem que vol dir els polítics.

I va viure amb la intensitat de qualsevol altre adult tant el passat 11S:

– Emma, aquest any s’ha d’anar de blanc.
– [Indignada] Sempre anem de Catalunya! Això és del Madrid.

Com el 27S:

– Hem guanyat? Ja som independents? – va dir asseguda a la cadireta del darrera del cotxe.

L’objectiu és que el Jan arribi rodejat de pau i tranquil·litat. Buscar-li un lloc on créixer ho farem sense pressa. Però per l’Emma serà un canvi. D’entorn, d’escola, de rutina. Cada dia serà diferent als anteriors mil set-cents que ha viscut.

Vaig sentir un cop que és un recurs estilístic molt francès el d’anar desgranant anècdotes inconnexes per pintar un fascinant fresc o documentar de forma interessant un moment o una situació. Jo crec que l’auca és un bell recurs català.

Mother, should I trust the government?

Carolina Bescansa, que és una política que pertany a Podemos, va portar al Congrés de Madrid el seu bebè de cinc mesos per postureig, per principis, per generar debat, pel que sigui. Ha rebut suport i ha rebut també moltes crítiques. Ho sé, sense ser jo d’informar-me molt sobre aquestes coses, perquè només fent un cop d’ull a les xarxes socials a un clic de distància n’hi ha prou per veure el soroll que ha generat.

bescansa

Ara podria recórrer a la comparació amb Alícia Sánchez Camacho, qui va portar també el seu fill al Congrés al 2011 per raons similars (o no) i posar-nos a comparar les critiques.

Però no. Jo volia parlar de Soraya Sáenz de Santamaría Antón, Vicepresidenta del Gobierno, Ministra de la Presidencia i Portavoz del Gobierno de España en funcions i per aquest ordre segons la Wikipedia. Si no recordo malament (com dic, no sóc jo de posar-me ara a revisar hemeroteques, estic liadíssim amb altres coses), Soraya va ser mare coincidint amb la seva arribada al càrrec que fins fa poc ocupava al govern. I va ser lloat pels mitjans, això sí ho recordo amb dolor, el fet de que obertament sacrifiqués el temps de baixa maternal que li pertocava i tornés ben ràpid a la feina. Quina dona, quin compromís. Així s’aixeca un país.

Els que han lluitat per uns drets bàsics com unes baixes maternals i paternals més justes per a tots, grans i petits, resultava ara que eren unes mantes que el que no volien era tornar a la feina? I hi ha els que encara recordem que fa quatre dies, com aquell qui diu, els homes teníem unes esplèndids 3 dies de baixa paternal (tres dies, repeteixo). Ara estem en 15 i les famoses 4 setmanes encara romanen aprovades però congelades en algun BOE quan el que hauríem d’aspirar és a 16 setmanes tant homes com dones.

El comportament de Sáenz de Santamaría va fer un flac favor a les dones que sí valoren aquest temps de baixa. I pel càrrec que representava hauria d’haver tingut més sensibilitat. O potser sí que hi va pensar, en el missatge que estava enviant, qui sap. Potser la percepció d’aquestes accions, les de Bescansa, Sánchez Camacho i Soraya, és diferent segons al costat esquerra o dreta en el que et trobes al Congreso.

Simplement no recordo tant de soroll per l’activitat parlamentaria de Soraya amb un nadó de dies a casa. Potser estava jo a altres coses i va ser molt criticat, no ho puc negar. Potser el nadó estava amb el pare.

Jo el que espero i desitjo és la revolució total. Que un home dugui el seu bebè al Parlament, amb la bossa de pitets i biberons sota el braç i ningú es pregunti on coi és la mare. Algú es preguntava on coi eren les parelles de Bescansa, Soraya i Alícia?

(Foto robada de Twitter).

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares.

Moments of clarity are so rare

2015

Aquest ha sigut un bon any musicalment parlant per diverses raons. Un disc de Noel Gallagher o Belle and Sebastian sempre em fan feliç. Stephen Jenkins encara recorda com fer bones melodies. Blur han editat un nou àlbum, qui ho anava a dir.
De decepcions també n’hi ha hagut. Qui havia de dir també que l’àlbum de’n Joan Miquel Oliver ens deixaria tan freds.
Però si recordaré aquesta llista és, a part de tenir un podi femení, és per estar coronada per la Björk, per qui he recuperat la fe. No havia aconseguit escoltar un àlbum seu sencer des de Vespertine i ja havia perdut l’esperança de que em tornés a emocionar res més d’ella amb l’excepció del seu celebrities. La pobre dona ha necessitat un dramón domèstic per a vomitar tot el que duia dins al més pur estil Beck amb Sea Change. Però ha valgut la pena.

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify i a Apple Music (sempre que els temes estiguin o segueixin disponibles).

En anys anteriors

The Crimson Dynamo came along for the ride

vdp

Durant una barbacoa, van ser exposats a la radiació que desprenia un nadó de dos mesos nebot del cosí d’un amic. A través d’un miracle de la naturalesa, els nostres protagonistes van descobrir, anys després, que havien adquirit els poders proporcionals d’un… Pare Qualsevol!

Súper força i súper habilitat

Els nens adormits són pes inert i poden ser igual o més complicats de traslladar que un gat. Però descobrirem que, amb els nostres nous poders, podem treure el nen adormit de la cadireta de darrera del cotxe amb els nostres braços i res més, mentre fem equilibris amb tres bosses, dos anoracs, les claus del cotxe, de casa, el telèfon i en Rudy, el porquet de pelfa.

Súper velocitat

Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Tot en menys de deu minuts. Un nou rècord mundial gràcies a la Força de la Velocitat™.

Visió de raig làser

S’aixequen de la taula abans d’acabar l’àpat. Estan a punt de bolcar dues mil cinc-centes vint-i-quatre peces de Lego al menjador de casa. Posen els seu ditets a la teva figura de Jabba The Hutt de col·leccionista. Només amb un únic microwatt de mirada làser, quan les vostres pupil·les connecten, desarmen qualsevol acció i congelen el teu oponent.

Poders mentals

Telepatia: No fa falta ni que posin cares. No els veieu venir venint? No sabeu què, com i quan us demanaran quelcom abans de que obrin la boca? I no teniu la resposta preparada? Telepatia.
Telequinèsia: Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Ja sé que no és veritable telequinèsia sinó la súper velocitat però, des de la seva perspectiva, ben bé ho deu semblar.
Súper concentració:
Conduir interminables kilòmetres sense atropellar ningú mentre darrere els nens ploren o, pitjor, sents El Gripau Blau per vuitena vegada aquest matí a tot drap. Encertes a introduir dins la xeringa la dosi del Dalsy correcte amb un nen bullint en braços. No et tires per la finestra després del setè solo de timbal i flauta a dos metres de la teva orella mentre respons a un mail de feina només amb unes poques faltes ortogràfiques (ja se sap, per abreviar).

Súper vigília

Arrossegant els peus, llisques patèticament pel passadís de casa a les tres de la matinada fins a l’habitació del teu fill que demana aigua insistentment. Per quarta vegada. Vas anar a dormir a la una. T’aixeques a les set. Però t’has aixecat quatre vegades i abans dels teus poders de paternitat hagués semblat impossible.

Cos blindat

Ets el cavall de la princesa a quatre grapes passadís amunt i avall. Ets el sac de boxe de les seves batalles. Reps entrades que clarament són groga en el partidet de futbol jugat amb la pilota de la Kitty. El seus dits sovint van al teu ull inesperadament. Però l’amor no deixa marques.

Invisibilitat

Els observes jugar i relacionar-se al parc a pocs metres amb un somriure. I baveges mirant com dormen a les fosques durant mitja hora. Tu et despertaries cagat de por davant una actitud tan evident de tarat stalker amb la sensació que estàs sent observat. Ells? Ells no. Ni tan sols sembla que se n’adonin que estem allà.

Immunitat i factor curatiu

Sopes col-i-flor. Sobrevius.

Recordeu: Tota paternitat comporta una gran responsabilitat.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’octubre del 2015.

Tu a Barcelona, jo a New York

En Rolf és un nen de Barcelona una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb la seva àvia, la qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats.
La Flor és una nena de New York una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb el seu avi, el qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats.
Les vides paral·leles d’en Rolf i la Flor es toquen quan ambdós guanyen un viatge al Carib. Allà es coneixen i connecten.

portades_spread

Aquesta és la premissa i el paral·lelisme amb el que juga el llibre-disc “The Pinker Tones presentan Rolf & Flor”, un conte il·lustrat pel Gallardo (“María y yo”) i musicat per The Pinker Tones amb alguns col·laboradors il·lustres com l’Albert Pla.
L’àlbum es llegeix en dos idiomes i en dos sentits (un en castellà per en Rolf i, si el girem, podem llegir la Flor en anglès, els dos presentats sobre les quadrícules urbanes de l’Eixample i de Manhattan). Al text del conte l’acompanyen les il·lustracions del Gallardo, vistoses però sòbries amb abundància de blaus i grocs segons el personatge, i les lletres de les cançons.
I és que la història d’aquests dos petits és una mica anecdòtica i l’excusa per la música dels The Pinker Tones, el punt fort de l’obra.

L’àlbum, com no podia ser d’una altra manera, ja que constantment és dual, inclou dos CDs amb les mateixes cançons, unes en anglès per la versió de la Flor (Mimi Miller) i el Pinker Tone Mister Furia posa veu a en Rolf en castellà.

Els 10 temes s’allunyen dels paràmetres més típics de música infantil o tradicional. Són d’una producció excel·lent i van des del pop alternatiu de “Me llamo Rolf / My name is Flor” i “Los Colores del Zoo / The Zoo Colours” amb tornades després inoblidables, “Mi Primer Viaje en Avión / My First Time on a Plane” amb aires rockabilly, la intimitat de “Necesito una Flor / You Need a Flower” o l’electrònica i els samplings de “Helado / Ice Cream”.

Però malgrat el seu estil més proper a la música independent, la majoria són cançons molt juganeres. “Los Colores del Zoo / The Zoo Colours” llista colors, “Mi Abecedario / My Alphabet” l’abecedari, “Un Señor Calvo / A Man with No Hair” les vocals i “Helado / Ice Cream” ens ensenya a dir gelat en múltiples idiomes, sempre fent un esforç per oferir unes lletres de rimes divertides i no quedar-se en la repetició.

Són 22€ a canvi de moltes hores de diversió allà on acostumeu a escoltar música o a llegir, ja sigui al llit, al sofà, al menjador o al cotxe. Nosaltres ja ens les sabem de memòria.

Apple Music | Spotify | Web oficial

Existeix un segon àlbum “Rolf & Flor en el Círculo Polar” i en breu apareix el tercer, “Rolf & Flor en Londres”.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al setembre del 2015.