Google PlusFacebookTwitter

Hombre Araña

Escrit per el 17/07/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juliol del 2014.

Un amic de la infantesa tenia un calaix ple de cintes de casset que contenien la seva veu. El seu pare havia estat enregistrant moments puntuals d’ell des de que va començar a dir les seves primeres paraules fins als primers diàlegs amb sentit. Malgrat ser aficionat també a la fotografia, havia decidit invertir temps en enregistrar el so ambient al voltant del seu fill en cintes de casset plenes de rialles i frases innocents i involuntàries.

960

La tecnologia actual fa molt accessible documentar fins a l’esgotament mental les nostres vides i la dels demés. La fotografia o el vídeo semblen la solució completa. Però, potser influenciat per aquell record, o potser per compensar l’“austeritat tecnològica” de la meva llar d’origen, tinc certa obsessió amb intentar enregistrar sons ambient significatius de l’Emma des de que va néixer.

I és que, per alguna raó, el departament de documentació i imatge dels meus pares mai va funcionar amb efectivitat. En aquella època, per casa dels meus pares no corrien ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo, i gairebé tot el que es pot trobar del passat del meu germà i meu són quatre fotografies mal comptades de moments inconnexos i no especialment rellevants. Per tant, tot just em queda la meva distorsionada memòria. I silenci.
Els beneficis són clars, per altra banda. Ni fotos comprometedores amb pentinats desfasats i vestits vintage ni vacances a la platja amb banyadors que mostren més del que insinuaven. Res que els amics, la parella o la família puguin fer servir per a fotre-se’n d’un. Que els vuitanta van ser molt durs.

Només quedarà constància del nostre pas per aquella època a la memòria col·lectiva.

I aquest és un de tants detalls que em plantejava quan va nàixer l’Emma. He d’enregistrar-ho tot? Conservar testimoni de cada petit gest per sempre? Que no trobi aquests buits quan vulgui mirar enrere? Un de tants propòsits que després acostumen a quedar en no res, com els de cap d’any.

Però, un cop les tendències maniacobsessives de fer una foto i un vídeo de cada petita gota de baba van quedar superades, he tingut prou èxit fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. Més per a la seva posteritat que la meva.
I, si d’aquí molts anys, un dia l’Emma es queda paralitzada perquè li venen fragments sonors de la part més posterior del cervell, del racó remot de matèria grisa on es guarden els records més profunds, potser al principi no sabrà què signifiquen ni d’on venen però, després, sabrà que es tracta d’un d’aquells sons que, si vol, pot recuperar.

Ara fa un any quan l’Emma tenia un any:

Batgirl

Escrit per el 7/07/2014 | 4 comentaris

Començo a entendre com funciona el cervell de la meva filla. És un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica.

Aquest és un altre petit recull dels micro-diàlegs més curiosos que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares.

- Emma, què vols esmorzar?
- Un entrepà de llum.
- …

Mirant la portada de The Amazing Spider-Man #39:
- Papa, què li fa el Duende Verde al Peter Parker?
No he sabut ni per on començar…

- Papa, jo em dic Emma…
- Ahá.
- …i s’escriu BE-LLA-DUR-MIEN-TE.
- …

Grups de manifestants sota el balcó de camí a Pl. Universitat. Càntics molt civilitzats en la línia “ràbia, ràbia, ràbia”, “crema, crema, crema” i algun despropòsit més.
- Papa, mira, fan una festa! M’AGRADA MOLT EL QUE FAN!

Em pregunto com tractaran els antiaval·lots a una menor de 3 anys.

- Emma, escull un conte del prestatge per abans de dormir.
[Remena, remena i remena]
- Aquest, papa, aquest. Què mono, aquest. És taaan mono…
- “Ellsworth Kelly. Vida i obra”. Emma, això no és un conte.
- Sí, papa. Explica’m les formes i els colors, papa. És taaan mono, el Kelly…
- …

I així és com passarà els dies la meva filla al pati de l’escola. Sola i en un racó.

- Papa, mira com em trec els mitjones i vaig descalça. ESTIC MOLT LOCA!

L’Emma destrossant els límits de la societat occidental.

Amb un pal de carrer a la mà:
- Papa, jo de gran vull ser doctora de música.
- Directora d’orquestra?
- Sí. Això. – i mou les mans al ritme de res.

- Papa, m’agrada tant el melo… Que me’l fotre tot!
Pànic a les cares dels pares.

- Papa, vull fer un puzzle a l’iPad.
- No, ara no.
- Si us plau, papa.
- No, ara no toca, Emma.
- Un puzzle, si us plau!
- Mira, te’l deixo si ets capaç de llepar-te el colze.

I si. Resulta que hi arriba.

Un home passa pel carrer amb uns taps grocs a les orelles, típics d’espuma.
- Mama, aquest senyor porta arracades de xuxe.

- Mama, quan em dius Cuqui, que vol dir que m’estimes, també vol dir Galeta.

7459

De nou, els punts suspensius en els diàlegs normalment signifiquen pare o mare en mode procés, reflexió, desencriptació, comprensió, tic a l’ull dret i/o curtcircuit.

A fine day for a parade

Escrit per el 9/06/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al maig del 2014.

Partim de la base de que em costa combregar amb els dies encerclats del calendari. Aquells escollits no sé com a no sé quin despatx per no sé qui on es decideix que hem de celebrar durant un cicle de 24 hores coses tan peregrines com el dia del treballador, el de la pàtria, el d’internet, el de les forces armades, el de la felicitat, el de l’aigua, el dia de l’amor, ja sigui per Sant Valentí o per Sant Jordi, juntament amb el dia del llibre (així, barrejant conceptes) o els que ja són el recopetín (i perdoneu-me els que esteu involucrats en aquesta respectable iniciativa si m’esteu llegint, ja que escullo el vostre cas entre molts altres exemples existents), dies que combinen conceptes com “El dia de la poesia catalana a internet”. Ole. No només celebrem la poesia catalana en exclusiva si no que la geolocalitzem. A internet. Que serà lo següent? “El dia internacional català de la narrativa poètica en Courier 12 al barri de Sants”™ ? Com diria un amic, quan les coses es compliquen així, a mi m’explota un ull.

El dia de la mare. El dia del pare. Perdoneu però CADA PUTO DIA ES EL DIA DE LA MARE I EL PARE. I dels fills. Però ho són per a tots plegats, no per separat. Sé que molts ho penseu però voldríem que quedés aquí escrit per a la posteritat. I és que no puc evitar pensar que, amb aquestes “commemoracions”, per molta arrel tradicional que algunes puguin tenir (no comencem ara amb El Corte Inglés), no fem més que accentuar les diferències de tracte amb altres elements externs indispensables en la criança d’un fill com serien:

  • “El dia de l’àvia que recull els nens suats i pudents puntualment a les cinc cada tarda amb un somriure quan li fan mal els ossos”
  • “El dia de la neboda que fa cangurs nocturns gratis per a que podem anar a un concert”
  • o “El dia dels tiets solters que s’enduen els fills al cinema a veure pel·lícules amb efectes especials”

I no es celebren pas.

Puc entendre la raó darrere els dies dedicats a focalitzar la nostra atenció en una malaltia, un conflicte social, un trauma (els catalans som experts en celebrar cataclismes) i el seu propòsit de conscienciació. Que sí. Que potser aquestes efemèrides fan falta. Però cal extrapolar-ho a tot? No som pares i mares cada dia? La meva filla és la meva filla cada dia. La seva mare és la seva mare cada dia. No estimem cada dia a la nostra parella? I als nostres fills?
I, pel que fa a la resta, no llegim cada dia? (bueno, espérate, que diu el informe PISA d’això?). No treballem cad… ? Bé, estic notant evidents escletxes en el meu discurs. Però encara sé on vull anar a parar!

Si ja és prou complicat tot, només falta assenyalar els calendaris amb el dia de la mare i del pare per separat. És com remarcar les diferències quan ens hauríem de centrar potser en les zones comunes. No hi ha un dia de la paternitat, així, en general? Un dia on tothom hagi de celebrar per nassos la relació entre pares i fills perquè ho diu un calendari? Així jo ho podria afegir a la meva llista negre de celebracions absurdes i criticar-ho aquí.

Ser pare o mare és una tasca important. Fer-ho bé és important. No és fàcil criar un nen en un món on tots tenim una opinió de com s’ha d’educar un fill i no dubtem en compartir-la arbitràriament. Els pares (entenguis pares, mares, pares i mares, pares i pares o mares i mares, ara no em maregeu amb tecnicismes perquè el plural sigui masculí) som humans. Humans educant altres humans. Per tant, imperfectes que som, els errors són inherents al procés. Només falta que dividim.

En un blog exclusivament de pares mascles, entenc també que aquest text seria una paradoxa.

Looking forward to celebrate “El dia català de l’arxiu desincronitzat a Dropbox en català”, sempre vostre,
un pare a diari.

Pd.- Hi ha dia dels runners? No em digueu que no heu trobat un forat al calendari per a celebrar el footing. Potser serà que, com cada dos caps de setmana em talleu el carrer per a perseguir-vos a canvi d’un dorsal i un brick d’Aneto, cada dia és una mica el dia del runner?

Friends™ and © Warner Bros. Entertainment Inc. All Rights Reserved. Fet servir sense cap tipus de permís.

They say your brain is a comic book tatoo

Escrit per el 22/05/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’abril del 2014.

Recordo el menjador de casa meva amb la típica tauleta davant del sofà i, a sota, es podien trobar entre revistes, diaris i Jueves plens de pols, petits recopilatoris de Mafalda i Peanuts. I recordo, encara avui, certes tires que em van impressionar. Compartint una angoixa amb els seus protagonistes que ben bé no entenia.

A continuació, quatre lectures infantils per adults amb l’excusa més mainstream possible: Sant Jordi.

960_peanuts

Peanuts

Potser el còmic per antonomàsia protagonitzat per nens que no es comporten com a nens en absolut.
Peanuts (coneguts en aquestes terres com les aventures de “Snoopy”, “Charlie Brown” o de “Carlitos y Snoopy”) va ser una tira còmica escrita i dibuixada diàriament per en Charles M. Schulz durant gairebé 50 anys, des de l’octubre del 1950 fins al gener del 2000, pocs dies abans de la seva mort. Probablement la història més llarga mai publicada, va consolidar el format de tira còmica continuada amb gag.
Els seus protagonistes, ja mítics, són l’insegur i pessimista Charlie Brown, el gos (cada cop més antropomorf a tots els nivells) Snoopy i una sèrie de personatges contemplatius però extremadament rics en matisos malgrat rondar tots les edats de 4 a 8 anys (Linus, Lucy, Schroeder, …) que són un hibrid de nen i adult. Són un mitjà a través del qual Schulz retratava les seves pròpies experiències d’infantesa, els seus traumes, manies o la seva visió de la vida com a adult a través el món simplificat dels nens, atacant temes socials tan diversos com la psiquiatria, l’art o la religió.

A molts d’ells els podem veure créixer (i fins i tot nàixer) gràcies a l’edició cronològica que Planeta està fent.

mafalda_960

Mafalda

Mafalda és la nena de sis anys protagonista de la tira còmica de l’artista argentí Quino que va publicar de mitjans dels seixanta fins a mitjans dels setanta.
Amb un discurs i un missatge extremadament vigent, Mafalda, una nena afectada terriblement per l’actualitat de la societat de classe mitja argentina de la seva època, viu una vida a mig camí entre la nena de 6 anys que és realment (la relació amb els seus pares, el seu germà Guille i els seus amics a l’escola, amb una certa influència de Peanuts) i la seva malaltissa preocupació per la societat que l’envolta, l’economia, l’ecologia, els drets humans i la pau mundial.

L’obra completa es pot aconseguir des de fa anys en Todo Mafalda, tant en català com en castellà, i crec que és Lumen qui el reedita de tant en tant, perquè acostuma a estar disponible sempre als prestatges de les botigues.

960_ch

Calvin and Hobbes

Calvin and Hobbes era una tira còmica diària escrita i dibuixada per Bill Watterson que es va editar entre el 1985 i 1995. Els seus protagonistes són en Calvin, un nen de 6 anys amb una imaginació desbordant, i en Hobbes, el seu tigre de peluix.
En Calvin viu amb els seus pares, té les fòbies pertinents a la seva edat (anar a l’escola, certs menjars, banyar-se, les noies) i és certament precoç, amb els problemes que això comporta. El seu inseparable amic és en Hobbes, un tigre de peluix que està viu només en la seva única presència.
La màgia d’aquest còmic radica en dos punts: la visió que té en Calvin dels adults, irònica però acurada, remarcant sovint les contradiccions del món en el que vivim, i la seva pròpia relació amb en Hobbes. En Hobbes no és un amic imaginari. Tampoc és la seva consciència. En Hobbes té personalitat pròpia, iniciativa, discuteix, rivalitza, juga i participa de la vida d’en Hobbes. Només que ningú més ho pot veure.

Ediciones B va editar uns packs recopilant l’obra completa que encara són fàcils de trobar.

960_yotsuba

Yotsuba&!

L’únic còmic de la llista que vaig descobrir d’adult, aquest manga de l’autor Kiyohiko Azuma el protagonitza la Yotsuba Koiwai, una nena d’uns 4 o 5 anys, que es dedica a fer el que fan totes les nenes de 4 o 5 anys: jugar, dibuixar, interaccionar amb altres nens i el seu entorn. Descobrir les coses de la vida, bàsicament.
Amb uns arguments quotidians i plens d’ingenuïtat, acaba sent una lectura entretinguda per les aventures que poden acabar desenvolupant-se amb uns ingredients tan innocents.
No hi ha lluites ni explosions ni monstres gegants. No hi ha escatologia ni sexe ni tan sols ironia. Tot és blanc, pur i amable. Seria l’extrem oposat a Shin-chan i el seu caca-cul-teta-pet. Un contrapunt a la càrrega política de Mafalda o a l’angoixa de Peanuts. Aquí radica el fet de que sigui una lectura fresca, tan pels lectors joves com pels no tan joves.

Yotsuba&! és editat per Norma Editorial.

Com podeu llegir, cap d’aquestes obres necessita una llarga presentació. Però, en dies com aquests, si has de regalar quelcom, pots regalar còmics també.

Feliç diada de Sant Jordi a tots.

Through A Long & Sleepless Night

Escrit per el 10/05/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’abril del 2014.

El típic nen que es desperta a mitja nit i, a les fosques i abraçat al seu peluix, creua el pis fins al llit dels seus pares i s’acomoda entre els dos*. De naturalesa mig Ninja, els nens perfeccionen la seva tècnica fins al nivell de despertar-nos al matí per anar a treballar i trobar-nos inesperadament un marrec al nostre llit. Ningú sap com. Ningú sap quan. Però ha passat i allà estan ells, relaxats, calentons i enxovats.

L’escena és tan típica que sembla d’arxiu.

I won't move you an inch even though my arm is asleep

L’Emma sempre ha sigut de bon dormir. Sí, ho sé, sóc el típic pare que quan algú es queixa de les hores de son perdudes al limb de les hores de son perdudes es troba en la vicissitud d’escollir entre la mentida social i somriure incòmodament amb un “No, si ja…” entre les dents o respondre amb normalitat que la seva filla dorm onze hores seguides des de que era un bebè. Escullo respondre amb la versió oficial per pragmatisme malgrat hi ha qui us dirà que aquests nens no existeixen. Si podeu superar el rebuig inicial de les comparacions odioses i seguiu llegint, heu de saber que aquest bon dormir té un peatge.

Tot va començar amb uns estranys sorollets guturals semblants a la llengua dels Orcs que feia l’Emma quan estava al moisès, de recent nascuda. Tirant d’experiències adquirides amb la neboda que NO DORMIA BÉ, vaig deixar caure la mà dins el bressol, mig adormit, mig en estat de vigília i, oh, sorpresa, l’Emma s’apropava la mà a la galta i l’escalfor la relaxava fins a passar a modo mute. Això va evolucionar a donar-li la mà durant una estona, ja de més gran al bressol, fins que s’adormia. I ha digivolucionat a requerir tot el braç des de que dorm al seu llit extensible de “nena gran”. Ara no només agafa la mà, exigeix que vagis en samarreta curta i s’adorm abraçada a un braç calentó, acariciant-lo i ficant la seva mà per sota la màniga, agrafada com un coala a una branca d’eucaliptus. Durant aquestes hores perdudes a les fosques, mentre una part de tu ja no es teva sinó que s’ha convertit en un peluix, en una pilota anti-estrès, en un tros de carn inert, a un li passen les coses més absurdes pel cap.

Comfy Arm 2000

Doneu la benvinguda al final dels vostres problemes. Arriba el Comfy Arm 2000.

Comfy Arm 2000

[Música de Casio PT-1 ON]

Amb un tacte agradable i temperatura regulable, el Comfy Arm 2000 és un braç sintètic que farà creure als vostres fills que encara esteu al seu costat mentre recolliu la cuina i poseu el rentaplats en marxa.

[Música de Casio PT-1 OFF]
Detalls del producte: Models d’home i dona disponibles. Recanvis de pell de diversos tipus amb pèl o sense. La pell es pot rentar i no és tòxica. Bateries incloses. Carregar mentre cap nen s’abraça a ell. Duració de les bateries 3h. aproximadament. Preu per determinar. Es pot llepar.

Amb això vull dir que, en el nostre cas, els nens que dormen bé existeixen. Els que s’adormen sols i voluntàriament són els que estan per veure.

En ser traspassada del bressol al llit, com no podia ser d’una altra manera, l’Emma va començar a practicar les escapades nocturnes descrites més a dalt. No cada dia, no habitualment, però prou sovint com per a provocar una reunió d’urgència del comitè de pares i mares de l’Emma.

Vam prendre una decisió. Intentaríem una aproximació amistosa però directe. Li explicaríem perquè havia de dormir al seu llit i negociaríem. Li oferiríem assistència 24h. a canvi de que acceptés modificar els seus hàbits, fruit d’aquesta recent descoberta sensació de llibertat que ha de ser dormir sense estar envoltada de barrots. Enteníem com a assistència 24h. que ens podia cridar en cas de necessitar aigua, visitar el lavabo o espantar els monstres de l’armari.

Les primeres nits van ser sorprenents. Si volia aigua, ens cridava “Aigua!”. Si volia anar al lavabo cridava “Pipi!”. Si tenia por… bé, no sembla tenir pors nocturns més enllà d’algun malson puntual. Però tot transcorria respectant el tracte. Ella es quedava al seu llit i nosaltres responíem si ens necessitava.
Però això no va mitigar el seu desig d’estar acompanyada. I ha anat a més. A falta de Comfy Arm 2000, ha trobat la seva pròpia solució. Un nou crit d’alerta a les 3am: “Veniu a dormir amb mi?!”.

Capaç de creuar el pis a les fosques fins al nostre llit i, agafant-nos de la mà, transportar-nos flotant en un núvol de cloroform fins el seu llit de 160cm de llarg amb un simple “Vine a dormir al meu llit”, com molts de vosaltres no tenim collit però sovint, pels matins, els pares ens saludem a l’hora d’esmorzar i ens preguntem com ens ha anat la nit, com si no ens haguéssim vist en tot un dia.

El remei, per tant, no ha acabat sent solució.


* amb excepcions, ja que alguns es queden dormint als peus del llit com si fossin un perrete.
** imatge del Comfy Arm 2000 trobada a Google Images

That’s no way to tell a lie

Escrit per el 27/04/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al març del 2014.

Mentir és fàcil. És suficient amb contradir la veritat de forma voluntària i intencionada. Fer-ho bé és més complicat. Requereix versemblança en el missatge, consistència en la mentida a través del temps, de l’espai i de múltiples receptors, bona memòria, certes dots d’actor i, sobretot, que els receptors s’empassin la faula.
Per tant, la vida és més senzilla sense mentir. Aquesta és la raó pura per la que, dins de les meves possibilitats, he regit el meu dia a dia sobre l’eix de la sinceritat. No per honorabilitat sinó per pragmatisme.

No hem de confondre, però, sinceritat amb mala educació. Emular allò que feia el Doctor House a la sèrie del mateix nom o el que s’explica a les lletres d’Astrud només et converteix en un maleducat, probablement en una mala persona i possiblement en un cabronàs.

That's no way to tell a lie

Mentir a un fill, en canvi, no té cap mèrit. La seva fe cega en els seus progenitors fa que colar-los una bola sigui com marcar a porteria buida (o de corner al Barça). Però, encara no sé si de manera premeditada o inconscient, potser per la pena i la mala consciència, des de que em puc comunicar amb l’Emma amb frases compostes amb predicat, m’he proposat no mentir.
Però s’ha convertit en una tasca impossible.

Mentides socials

Si per mi fos, no li hagués explicat mai aquesta faula dels Reis Mags a un fill. M’hagués negat a ser partícip d’una ficció, la d’uns monarques de països remots que violen el sagrament del domicili particular amb nocturnitat per a deixar uns regals a canvi de la bona conducta, d’unes mandarines i un got d’aigua. Per no parlar del senyor aquell gras, amb pinta d’alcohòlic, que ve del nord amb intencions similars o allò del tros de tronc que baixa del bosc a cagar al ben mig del teu menjador cada any. Una cosa és la fantasia i el joc, una altra és aquesta casa de cartes que s’ensorra el dia que el company de classe s’apropa i assenyalant-te amb el dit se’n riu e tu a la teva cara perquè encara creus en aquests representants mitològics del Corte Inglés.
Però, com es pot llegir una mica més a dalt, una bona mentida requereix de consistència en el temps i l’espai, i aquí culpo i dono les gràcies a la societat a parts iguals. Aquesta mentida és necessària per a ser consistent amb altres mentides familiars (cosins, germans, amics) però l’entorn ho posa tot a favor per a que aquesta mentida no requereixi esforç (decoració nadalenca, tradició, les escoles van a una amb els comerços i els mitjans audiovisuals), per tant, compleix amb la primera llei del pragmatisme a la que també m’acollo (encara que, per a que la cosa tingués una mica més de validesa, evitaria emetre cinc cavalcades de Reis Mags de manera simultània per diferents canals de televisió).

Mentides físiques i químiques

Si l’Emma pregunta qualsevol dubte, de manera automàtica em surt donar-li una resposta vàlida. De vegades, la resposta és de comprensió impossible. Al caixer automàtic em preguntà què són els diners i no vaig trobar una fórmula prou senzilla i acurada que li fes entendre la cadena capitalista d’esdeveniments en la que vivim avui dia. Però si pregunta d’on surt la llet? De la teta de la vaca. El jersei de pelar una ovella. I el pernil? Doncs el pernil és porc, com la Pepa Pig. I no passa res.
Però després estan les que no sé contestar pels meus simples límits intel·lectuals. Per tant, els llamps i trons són “núvols que xoquen” i el sol està fet de foc (crec que un cop vaig fer servir l’expressió “massa de magma” i l’Emma em va mirar amb aquells ulls blaus ben oberts i aquell mig somriure que s’estira d’una única comissura dels llavis i que normalment significa “no tinc ni idea de què m’estàs dient”).

Mentides personals

Déu. Política. El Real Madrid. Una temàtica que potser ja vaig cobrir breument a la secció Etapa moral o Geopolítica infantil d’un post anterior i és on barregem veritat amb opinió i tot es podreix perquè aquesta vida, de vegades, té una manca de certeses absolutes. És el Real Madrid una merda? No però espero que entengui la figura retòrica que faig servir per a definir un rival quan sigui una mica més gran.

La conclusió és que, malgrat estic convençut que les meves intencions són ben intencionades, hom acaba deixant-se endur per la riuada social per a no caure en més contradiccions de les necessàries. Sacrifiquem un punt de la nostra integritat per una mica de comoditat.
O potser tot el que us he explicat és mentida.

Welcome To The Machine: 5 aplicacions que generen tendinitis infantil

Escrit per el 13/04/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al març del 2014.

Els nostres fills volen fer servir els nostres aparells interactius (digues-li iPhone, digues-li iPad, diga-li altres) no només perquè són atractius i interactius sinó perquè els fem servir davant dels seus morros constantment. Un cop són prou destres per a manegar-se amb un d’ells, és difícil justificar que no puguin ni olorar-los.
Fer servir aquests aparells per a què el nen no molesti o calli és una cosa que em fa ràbia. Per tenir-los distrets i que dinin mentre estan embovats és un concepte que no acabo de digerir. Els tan discutits natius digitals no es caracteritzaran per tenir tecnologia a les mans des de petits si no per fer-la servir de la manera més assenyada i productiva.
Malauradament, crec que tots pequem una mica de recórrer a aquest recurs fàcil quan la situació ho requereix.

Nosaltres som de l’opinió que, amb mesura i amb el contingut adequat, cap aparell electrònic és satànic. La televisió, les consoles, els smartphones i les tablets no són una escombraria per si mateixos. Són aparells. I estan a les nostres ordres. El que pot ser una porqueria és el que s’emet i consumim a través d’ells. Com pot ser una porqueria el que consumim al cinema, al teatre o a través d’un equip de música o a un concert (uns mitjans on rarament ningú posa en dubte el perill de consumir sense criteri).

Welcome To The Machine

La fase addicció està allà. L’alt nivell interactiu pot fer que hi hagi cert estira i arronsa al principi però, amb paciència, l’Emma va aprenent quan pot i no pot consumir un joc o un vídeo. Intentem que entengui quin és el límit de temps i com apagar i deixar-ho tot per a passar a la següent activitat. Costa, i de vegades és una batalla, però val la pena si aprenen a fer-los servir amb mesura ja que, al cap i a la fi, són un complement més de la vida quotidiana.

Amb aquesta reflexió-excusa barata, volia compartir algunes de les aplicacions que més ens han agradat a tots a casa.

Dress Up: Professions Probablement Dress Up: Professions va ser la primera aplicació a la que l’Emma es va aficionar. El nom és prou descriptiu: s’escull entre un nen i una nena i se’ls ha de vestir segons la professió que també hem escollit (astronauta, carter, policia, pagès, cuiner, etc.). Un cop completada la tasca, el dibuix es transforma en una il·lustració que els nens poden pintar amb el dit escollint entre múltiples retoladors de colors.

Gratis (iTunes) Gratis (Google Play)

(hi ha in-app purchases per a expandir professions)

Petting Zoo Petting Zoo seria de les aplicacions més espectaculars que hem trobat. Com si es tractés d’un llibre interactiu, una sèrie d’animals apareixen descontextualitzats del seu medi (un conill en un barret, una balena en una banyera, un gos salsitxa que s’estira com un xiclet, un peix que literalment es mossega la cua fins a empassar-se a sí mateix) i reaccionen als gestos i moviments del nen, acompanyats d’una música circense i efectes de so molt ben trobats. Els gràfics són propers a la il·lustració a llapis, sempre sobre un fons monocrom. Una delícia.

2,99€ (iTunes) 2,99€ (Google Play)

Pepi Doctor Una de les aplicacions favorites a casa és Pepi Doctor. Una sèrie de nens necessiten diverses cures pels seus problemes de salut. L’aplicació et guia per a què aprenguis a netejar les dents, curar ferides o, fins i tot, curar una càries. Pots arreglar uns ossos trencats com si fos un puzzle mitjançant radiografies, embenar o posar tirites. És molt entretinguda, hi ha diversos nens a qui curar i els efectes de so són divertits. Bàsicament, permet als nens familiaritzar-se amb diferents especialistes i amb diferents aspectes de la salut mentre juguen.

Té una variant anomenada Pepi Bath on els conceptes mèdics són substituïts pel bany i la higiene però amb el mateix sistema de joc.

1,79€ (iTunes) 1,59€ (Google Play)

My Little Town No sent exactament un joc de reptes, My Little Town presenta una petita ciutat interactiva, on les seves escenes quotidianes reaccionen quan nosaltres volem (la senyora que fa una truita a casa, l’home que passeja un gos, la noia que fa running, un cotxe que passa). Cada escena és independent dins el mateix plànol i la gràcia està en anar descobrint què és interactiu i què no ho és. Com més tocs fem a diferents escenes, la ciutat va cobrant més vida. L’estil gràfic és més proper a la il·lustració que a la infografia.

0,99€ (iTunes)

(hi ha in-app purchases per a expandir escenes)

Write the alphabet Per últim, una aplicació en altres termes. Write the alphabet és una agradable manera de que els nens comencin a familiaritzar-se amb l’escriptura. Amb l’alfabet disponible en majúscules, minúscules i lletra lligada, l’aplicació guia al nen per aprendre a escriure cada lletra com si es tractés d’un dibuix, indicant quan ho fa bé i quan no.

Gratis (iTunes)

(hi ha in-app purchases per a tenir tot l’alfabet disponible)

S’ha de dir que la nostra filla d’algunes aplicacions se n’ha cansat i d’altres no les pot deixar i que sovint prefereix veure un vídeo d’una amigueta seva o un cosí fent el ganso que fer el que ella anomena “un puzzle”. Ens voleu dir les vostres? Publicitat gratis. Aprofiteu.

'Criptomnèsia garantida'.
Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this: