Google PlusFacebookTwitter

When the memory leaves you

Escrit per el 19/12/2014 | 3 comentaris

2014

Aquesta llista demostra empíricament dues coses:

  1. el meu interès null en artistes novells, discs debuts, modernitats, hypes i hipstèries. Tot sospitosos habituals amb l’excepció del debut de Temples.
  2. Comparat amb anys anteriors, a menys temps, menys discs gaudits (encara que tinc la sensació que ha sigut un any de merda musicalment).

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify (sempre que estiguin o segueixin disponibles).

I és que, en anys anteriors

There’s a place in hell for me and my friends

Escrit per el 11/12/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al novembre del 2014.

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™.

Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant.

Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica.

No pot ser gaire complicat.

Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”.
I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant Invàlid i Satànic™. Com explicar-li què és un país nou i com es forma. O com es relacionen dos governs que no es relacionen pas. Per ella, el seu país és estrictament el carrer on ella viu.

Reflexionant a posteriori, vaig pensar que era molt més senzill exposar exemples de les funcions bàsiques dels batlles, presidents autonòmics i nacionals i el seu impacte en la nostra vida i que ella ho pogués entendre que no tot El Procès™ actual. I repeteixo que, després de tants onzes de setembres i tantes manifestacions de voluntat, segur que encara no entén cap a on dirigim els seus impulsos emocionals però, com el debat a casa és obert, mirant-se 10 minuts el 324 ja sap reconèixer quin polític agrada i quin no.

I això em genera una mica de vertigen. Com si em sentís culpable de que un nen no arribés als 16 o 18 anys com una tabula rasa fins que pogués escollir les seves afinitats polítiques. Però aquest vertigen es va desinflar ben ràpid. Ni jo tinc les mateixes idees que els meus pares ni ells que els meus avis. Si extraiem de l’equació la política, no és aquesta inoculació d’idees simplement educar?
Els nostres raonaments, les nostres explicacions, són un adoctrinament però no només polític. També ètic i moral. Per què dubtar d’uns i no d’altres?

9N

Al final, no importa què és el que voldran ni votaran en el seu futur. Perquè és el seu futur. Però crec que implicar-se a més o menys intensitat és important i una manera de respectar el nostre passat. Amb aquesta única lliçó esperi que es quedi.

adoctrinar
1 v. tr. [LC] [PE] Instruir (algú) en alguna cosa.

* no us fa una ràbia monumental la gent que cola una paraula en anglès per a explicar-se millor i semblar més cool?

Brothers and Sisters

Escrit per el 21/11/2014 | Cap comentari

El Festival Acròbates estrena enguany un nou espai per als recitals: el casal renaixentista l’Harmonia del barri Centre de l’Hospitalet. Ho fan amb dos espectacles, l’homenatge als poetes “Joan Vinyoli i Òscar Samsó” del passat 15 de novembre i el recital de Marc Romera i Silvie Rothkovic, demà, 22 de novembre.

 

Recital

Poesia a l’Harmonia de l’Hospitalet amb Marc Romera i Silvie Rothkovic

Entrada lliure

Dissabte 22 de novembre 2014 19:00

L’HARMONIA – Plaça Josep Bordonau i Balaguer, 6, L’Hospitalet de Llobregat, España

Simple love songs drenched in bored songs

Escrit per el 18/11/2014 | 3 comentaris

El cervell de la meva filla va canviant. Segueix essent un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica. Alhora, es pot observar com es torna més racional cada dia que passa.

És per això que aquest altre petit recull dels micro-diàlegs que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares sigui possiblement l’últim.

- Papa, per que diuen “bien” i tenen una tassa?
[Emma mirant com Alemanya rep la Copa de Campions del món].

Jugant a doctores i pacients.

– Emma, crec que estic malalt.
– Posa’t el termòmetre, papa.
– A quant estic?
– Vint mil dos.

A partir d’ara em podeu dir La Antorcha Humana.

Després del xarop fictici.

– I ara a quant estic, Emma?
– A tretze.

Adéu, Torxa Humana. Hola, Home de Gel.

Emma, davant una TV que emet el canal 324:
– Com que ara tinc tres anys ja m’agraden les notícies. Quan tenia dos anys no m’agradaven.

Emma davant d’un aparador decorat amb un Pare Noel i altres elements nadalencs:
– Papa, van molt ràpid! Encara no ha passat la castanyada.

Mama al seient del copilot del cotxe: Ens hauríem de fer una foto on sortim els tres que no en tenim.
Papa conduint: Cert.
Emma mirant per la finestra a la cadireta del cotxe: Mama, envia-li un Whatsapp al Barrut i que ens faci una foto.

Tenim un amic fotògraf.

Cosina gran: Nosaltres a l’escola fem coses més de grans.
Emma: Jo també vaig al cole de grans.
C.G.: Nosaltres fem medi.
Emma: Jo també faig medi.
C.G.: Nosaltres fem llengua.
Emma: Jo també tinc llengua.

L’Emma li ensenya la llengua a la seva cosina de sis anys.

Aquests van ser els altres reculls durant el 2014: Febrer. Març. Juliol.

Emma, forget your foolish father.

Start your own currency. Make your own stamp.

Escrit per el 27/10/2014 | 3 comentaris

aplec
1 m. [LC] Munió de persones o de coses aplegades.

Podríem dur tots un globus groc farcit d’heli. Un cada persona que sortís a votar el dia del referèndum consulta procés de participació ciutadana Aplec Sobiranista™ del 9 de novembre. Un globus groc ben lligat al canell amb un fil vermell. Un símbol. Orgullosos del nostre sentit i ordre democràtic i català.
Un cop dipositat el nostre vot al col·legi electoral punt de votació FourSquare Check-in Sobiranista™, deixaríem anar el globus i ompliríem de color groc el cel blau. Els helicòpters de la Guàrdia Urbana i la Delegación del Gobierno podrien comptar els globus per a saber la participació. I si volguéssim fer pública la nostra decisió, escriuríem clarament al globus amb un Edding 800 permanent si sí, si no i, en cas de sí, si sí-sí o si sí-no. I així els drones dels diaris també podrien fer les primeres enquestes a cel d’urna.

7660

O podríem deixar-nos de xorrades.

Out Of Time

Escrit per el 22/10/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’octubre del 2014.

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número.
I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins.

960

Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit?

En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns amb els altres i sovint recórrer a activitats extraescolars ja és això: pura necessitat.
I en part ens obsessionem. Ens obsessionem amb que els nostres fills facin anglès als dos anys, que toquin el violí als tres, que nedin i facin bàsquet cada tarda que és vida sana. I, quan creixin una mica, hi haurem d’afegir l’absurda quantitat de deures i tasques que les escoles posen per a fer a casa.

Els nens ja passen prou hores a l’escola. Quan la majoria de nens probablement es queden al menjador, vuit hores han de donar sí o sí per a totes les activitats i lliçons del dia.
El temps lliure ja no existeix en les vides de molts nens que al sortir de l’escola fan una espècie de gimcana contra-rellotge fins a l’hora de sopar. Doncs a casa volem que l’Emma jugui, que s’avorreixi, que tingui temps per a divagar, imaginar i descobrir. En el seu nivell, encara podem ensenyar-li anglès nosaltres, gaudir de la música, pintar, saltar i fer tota mena de floritures amb cartolines i gomets, jugar bàsquet amb una paperera i fins i tot cuinar junts. I ja hi haurà temps per tota la resta.

Realment no som capaços, els pares i les mares, de cantar cançons amb ells, escoltar música, ballar plegats, parlar quatre paraules en anglès, jugar a pilota o fer quatre tombarelles? Cal que aquest aprenentatge el traslladem a un altre adult i perdem l’oportunitat d’estar més temps junts?
El que han de fer quan acaba el dia és passar més temps amb els seus pares i jugar més. Jugar més i estar més amb ells mateixos.

Per suposat, això és l’ara. L’any que ve, l’Emma anirà a ballet i a violí [so d’explosió termonuclear].

The last time I saw Paris

Escrit per el 29/09/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al setembre del 2014.

No puc dir que abans de ser pare fos un gran viatger, d’aquells que han trepitjat cada capital, han pujat l’Amazones nedant o travessen la Xina només amb una navalla suïssa. Més del turisme cultural i mitòman, del “ja que estem de vacances, anem a algun lloc que signifiqui alguna cosa totèmica per a nosaltres”, aquestes escapades comportaven llargues caminades per carrers buscant un racó concret, visites infinites a museus i/o cementiris i interminables hores contemplant. Sense consultar el rellotge. Només contemplant.

He de dir que tenim sort i la nostra filla aguanta una quantitat de (segons la que pot ser la seva perspectiva) tortures amb un nivell respectable de paciència i educació.

Però vet aquí petits trucs i experiències per [fanfàrria aquí]:

Anar de vacances amb un nen petit per primer cop i no morir d’estrès en l’intent

 

Equipament

Per suposat, el nou membre de la família també necessita equipatge. Una maleta extra per cada membre extra. Sembla que això és tot però no. Un cop ens hem establert al camp base i comencem a recórrer les avingudes de (nom de capital europea de moda aquí) notem les primeres diferències. Ara ens meravellem de l’arquitectura local carregant aigua, galetes, ninos, colors, el peluix, una muda de recanvi, tovalloles humides, paraigües per si de cas, botes de pluja però també crema pel sol, tot penjant del McLaren, el millor cotxet per aquests menesters, que no pesa res i cap a qualsevol lloc.
Asseure’ns en un cafè requerirà dues cadires addicionals plenes de trastos. No hi haurà taquilla on hi càpiga tot el que duem. I això sense haver visitat cap botiga de museu.

Mobilitat

Començant per l’avió, s’ha de partir de la base que a) serà una experiència encara més desagradable del que ja és per si mateix viatjar anxovat en una llauna voladora i b) que serem odiats per la resta de passatge i potser probablement per part de la tripulació. Si després les coses van bé i les armes de guerra preventiva funcionen (paper, colors, iPad, ninos, contes, llaminadures), començarem el viatge reforçats i amb confiança.
Noteu que el cotxet, si el duem com he comentat anteriorment, ens pot estalviar algunes cues a l’aeroport.

Un cop a la destinació, els dies s’escurcen perquè els nens no aguanten com alguns adults. Res de grans caminades o aquestes es basaran en empènyer el cotxet que pesava poc carregat de coses que pesen molt (veure més a dalt per a saber quines coses). Però el cotxet és indispensable a certes edats ja que permet becaines, descansos o que la nena llegeixi un conte perquè, la veritat, aquesta és la cinquena botiga a la que entreu i són només les onze del matí.

Fer el guiri

S’ha acabat allò d’anar fent el turista en parella, de la maneta i “mira quina terrasseta, mira quin jardinet, perquè no travessem la ciutat d’est a oest caminant?”. Ara, la primera atracció és un esquirol i forçar l’estrabisme. Un ull el la geografia i l’altra en el fill que igual creua el carrer quan passa una bici com li dóna per ficar-se a una font.

La capacitat d’improvisació és fonamental. Hem d’estar preparats per a que el nen no faci la migdiada com estava previst però s’adormi just quan estàs a punt d’entrar al lloc on més t’interessava dur-lo. Per a que plogui, que faci massa sol, que nevi o faci vent. O tot a l’hora. I a no menjar ni al lloc ni a l’hora que havíem previst.
Tenir una filla que menja com un adult té els seus avantatges, en el nostre cas. Pots anar a qualsevol restaurant sense patir. A l’estranger, segons el lloc, podem fer servir el comodí de visitar restaurants italians cada dia, el millor amic del turista català en terres estranyes (sempre aplicant les distraccions abans esmentades: paper, colors, iPad, ninos, contes fins a que arribi el plat a taula). I no passa res si, per uns dies, mengen una mica el que vulguin i no ens obsessionem amb que avui tocava crema d’espàrrecs, verdures i porros a la milanesa.

Per últim, aplicar certa rutina crec que funciona. Sortir i tornar a les mateixes hores a l’hotel o l’apartament pot ajudar a que el nen s’acostumi als ritmes diaris. I tot amb calma. Molta calma. #slowlife

9602

Aquestes són unes petites gotes de l’estrès afegit de viatjar per primer cop amb el teu fill petit però tot queda compensat en els seus records i amb tot l’aprenentatge adquirit, social i cultural.
Però anar a contemplar amb una nena de dos anys al costat? No, això no. És una experiència diferent.

'El domini que ja voldria la Monica Geller per a sí mateixa'.
Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this: