Dime Qué Se Siente En Pleno Caos Emocional

Durant l’embaràs, a la Sílvie li parlaven pel carrer. Ella ho devia suportar prou bé gràcies a anys i anys d’entrenament amb converses intrusives als ferrocarrils de la generalitat, on es veu que és habitual que els desconeguts s’interessin pel que llegeixes, el que escoltes a l’iPod, el que fas i el que deixes de fer.
A mi, en canvi, m’incomoden. M’incomoden les iaies i els altres pares. No comprenc quin és el trigger que fa que la gent es dirigeixi a tu pel simple fet de portar un bebè penjant del coll o en una cadireta. És com dur una espècie de cartell de neó. Una invitació pública a interessar-se per la seva edat (expressada en dies o mesos), pel seu pes i, caram, quan de cabell que té.
En el fons, tot això és una farsa. Les preguntes acaben ràpid per passar a un testimoni imparable sobre la seva experiència vital com a pares o avis: la quantitat de fills i nets que ells tenen, la seva edat (expressada en dies o mesos), el seu pes i, caram, resulta que no tenen el cabell de la teva nena. Val a dir que tota la conversa tot el seu monòleg va, a més a més, trufat dels típics consells ara validats per la experiència adquirida. I sempre animant: “gaudiu ara que això passa molt ràpid i us queda lo pitjor”. Gràcies, senyora, per l’spoiler i que tingui vostè un bon dia de merda també.
Només m’havia passat una cosa similar en dues ocasions amb anterioritat: amb el primer iPhone, allà pel 2007 (la gent se t’apropava als restaurants o t’arraconava als ascensors per veure l’aparell) i ahir al bus. Una senyora es va asseure al meu costat mentre jo llegia. Va fer diversos intents per comunicar-se: “que estrechos son estos asientos”, “no me quito el abrigo que hace frío”, “qué pronto oscurece ya” fins que, suposo que pel fet de que jo la ignorava (en aquestes situacions acostumo a somriure incòmode i tens, a mig camí entre el retarded i l’estranger que no acaba de dominar l’idioma de l’espècie autòctona, una actuació d’Òscar, paraula), la senyora va acabar amb un “mi marido tiene uno de esos” senyalant amb el seu dit el meu iPad. Podem concloure, per tant, que els aparells d’Apple tenen una força d’atracció equivalent a la d’un nadó.
I si existeix una força superior, diga-li Déu, diga-li karma, diga-li Galactus, suposo que és el càstig que se m’ha adjudicat per anys i anys de fer-lis ganyotes als nens dels altres que van en cadireta. Però en la meva defensa, he de dir que jo mai em vaig dirigir als adults. Els adults caca.

En el fons, no sé de què em queixo. L’Emma només fa que em parlin. Podria ser pitjor i que et toquessin. Com quan a les embarassades els desconeguts pretenen tocar-los la panxa. ¿Estamos locos o qué?