Dios mio, que es ese punto brillante que veo allí?
Es el poco talento que le quedaba a Courtney Love que se aleja, se aleja, se aleja, se fue.
Michael Moore.

Si la vida fos com un anunci de compreses, no et quedaria una sensació de buit quan fas un sprint per arribar al tram i comences a pitjar un botó que ja veus que no fa llum i, aleshores, suaument, el tram comença a moure’s, deixant-te aquí tirat i allà tirat. No hi hauria lloc pel mal humor, la irritabilitat o els plors. Simplement somriuríem com si no passes res, com si tot fos part una innocent entremaliadura còsmica. No és una confabulació de les forces supremes de l’univers per a que arribem tard allà on anem. Ens reconfortaríem mirant al nostre voltant, on dotzenes de persones vestides amb colors llampants farien una coreografia amb paraigües vermells i no ens desfogaríem pas a cops de peu amb la màquina expenedora de bitllets.

Recordem: perdre el transport públic ens atorga el regal del temps. Tonto el que no lea.

Se m’acostuma a omplir la boca sempre que parlo de donar òrgans el dia que jo falti (que, malgrat sento devoció pels eufemismes, jo no faltaré, jo em moriré) però mai gestiono com fer-ho. I m’estava preguntant què pot donar el pobre Michael més enllà d’unes poques cendres. Unes poques cendres que, per cert (i parlo d’oïdes), no es poden llençar a qualsevol lloc. O sigui que aquella imatge romàntica d’anar no-sé-on que tingui un significat sentimental* i escampar les cendres sembla que està penalitzat i ve a ser com buidar el cendrer del cotxe al Parc Nacional d’Aigüestortes.

Tot per evitar acabar en un nínxol patera, on suposo no acabarà el pobre Michael. Al menys per fi ha aconseguit ser blanc.

*res de sobrevolar el Camp Nou en helicòpter i deixar anar una urna de porqueria