The numbers don’t decide

2016

He estat molt ocupat aquest any. Tan ocupat que no he pogut mirar gairebé cap sèrie o pel·lícula. No he llegit gairebé cap llibre i pocs còmics. I no he escoltat tota la música que voldria. Però de la que sí he pogut gaudir, això és el que m’ha agradat.

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify i a Apple Music (sempre que els temes estiguin o segueixin disponibles).

En anys anteriors

Nuestro mantra favorito. Nuestra religión.

En Jan va nàixer un sis de setembre en circumstàncies excepcionals. El nostre segon fill arribava sense que la seva família tingués una llar, com aquell qui diu. Tot molt estrany.
Fa exactament un any, durant el pont de principis de desembre, en una cabana perduda als Pirineus, vam decidir que volíem sortir de la ciutat, finestres que donessin al cel i que voliem un Jan.

I aquí està el Jan, un paio que ja amb tres mesos justets de vida mostra certa personalitat. Riu quan li dius una xorrada, plora quan desitja i no té i, en poques setmanes, ja diu “ajo”. Ni “all” ni “garlic”. “Ajo”. Després certs ciutadans polítics van dient no sé què.

L’Emma se’l mira amb amor encara que per dins sé que és una mica decepcionant que aquest, el seu germà, encara no balli quan ella toca el piano, no es disfressi ni jugui a Clics amb ella. Sí, un bebè només fa això. Riu. Plora. Fa sorollets estranys. Defeca. Suposo que ella ho sabia però no n’era conscient.

La mare està totalment recuperada del part i jo també estic fora de perill. Tots estem desitjant que aquesta època de grans canvis acabi i ens estabilitzem una mica. Prou bé que ho portem, penso jo. Vendre la nostra llar, buscar-ne una de nova, trobar-la, dos o tres mudances, anar a l’escola i a treballar cada dia ben lluny d’on vivim. Canvis, canvis i més canvis. Tot quan arriba un nou membre a la família. Ens agrada complicar-nos la vida i sacsejar-ho tot quan les coses són una bassa d’oli.

Pensava l’altre dia que quan va nàixer l’Emma vaig deixar de dur rellotge ja que tenia por d’esgarrapar-la quan la duia en braços. No he tornat a dur rellotge en aquests cinc anys. Com si fos una llarga pausa.

Per aquest proper nadal i aniversari, però, m’he demanat un rellotge nou. El capritx dels quaranta.

El negocio entre lo deseado y lo posible

Un dia vam sortir al carrer i vam pensar que ja no volíem viure més entre les parets de ciment de l’Eixample. Podríem justificar-nos dient que es deu a la contaminació, la massificació turística i els seus pisos-pensió, a les curses populars que ens encerclen cada diumenge altern, al trànsit de la Diagonal sense tramvia o al pol·len dels plataners. Però, sent sincers, un bon matí vam sortir al carrer de camí a l’escola i l’Emma va dir:

– A mi no m’agrada viure a la ciutat. Hi ha massa cotxes i soroll. Jo vull viure al bosc.

Ella va continuar caminant com si res, transportant la seva motxilla i fent algun ritme sincopat amb les mans i els peus però allò ens va convertir en la galta de Gilda rebent una bufetada de realitat. Una galleda d’aigua freda a la cara amb una veritat que sabíem però ens amagàvem.

Prèviament en aquest blog (tres mesos sense escriure bé mereixen un previously), l’Emma va acaparar el protagonisme de totes les històries, com ja heu notat. Amb ella vaig descobrir que sovint és més interessant mirar les coses a través dels seus ulls. Lo vell és nou i la perspectiva sempre diferent.

– Mama, avui toca cole?
– Sí.
– Mama, no ho entenc… Els dies de festa la terra fa les voltes molt mes ràpid. És que dóna la volta mes ràpid i el dia de cole més a poc a poc.

Bé, de vegades, ella es posa a la nostra alçada i compartim perspectiva i ansietats. Però ja enteneu què vull dir.

Per tant, com a membre de ple dret i en igualtat de condicions en aquesta família, ens vam prendre la seva reflexió per canviar d’ambient ben seriosament. Hem aprés a fiar-nos de la seva intuïció malgrat ser menuda. I vam començar a fer plans. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres.

– Mama, quan encara no tenim un bebè perquè som petits, el bebè on és?

No vam saber què respondre-li a l’Emma però resulta que, en un nou git argumental, ens vam quedar embarassats. I les coses es van accelerar. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres. Amb més espai. I seria ara.

Per suposat, sabem que en Jan, que arribarà a finals de l’estiu si tot va bé, serà diferent a l’Emma. I no només perquè l’Emma haurà crescut entre ciment i el Jan probablement no. Personalment, no sé quines expectatives tinc amb en Jan. No tinc ni idea de com serà la seva personalitat. Tampoc recordo quines en tenia amb l’Emma. M’hauria de rellegir tot aquest blog i quina mandra. El fet és que, pel que fa a la paternitat, només tinc experiència directe amb el sexe femení i el grau desmesurat de surrealisme o literalitat que proporciona l’Emma en el seu dia a dia:

– [Papa] Aquest moble està bé aquí.
– [Mama] No. Es menja mig menjador.
– [Emma] Mama, les coses no tenen boca.

Parlem d’un nen que el seu primer concert a l’úter ha sigut el de Noel Gallagher al Sant Jordi Club. El primer concert uterí de l’Emma va ser Antònia Font al Casino del Poble Nou. Això ha de marcar d’alguna manera. Però tenim esperances de que ambdós valorin els canvis que succeiran aquest 2016 perquè ho fem per ells. Ras i curt.

Malgrat tots aquests sacsejos, estem prou tranquils. Sembla que l’Emma ha assimilat prou bé el fet que deixar la ciutat comporta altres canvis col·laterals a la seva vida.

– En aquesta finestra has fet un balcó?
– No. És la bandera.

12019902_10207772555331645_8734545634193617149_n

I sembla que el seu interès per l’actualitat política roman intacte, oi?

– Aquest és l’Abraracúrcix, és el cap del poble.
– Què vol dir el cap?
– Doncs vol dir que és l’alcalde.
– Ah, perquè l’han votat, no?

Quan en Rajoy surt per la tele fent declaracions esbufega una mica.

– Mama, per què els senyors que voten* quan els hi posen els micros sempre diuen el mateix?
*creiem que vol dir els polítics.

I va viure amb la intensitat de qualsevol altre adult tant el passat 11S:

– Emma, aquest any s’ha d’anar de blanc.
– [Indignada] Sempre anem de Catalunya! Això és del Madrid.

Com el 27S:

– Hem guanyat? Ja som independents? – va dir asseguda a la cadireta del darrera del cotxe.

L’objectiu és que el Jan arribi rodejat de pau i tranquil·litat. Buscar-li un lloc on créixer ho farem sense pressa. Però per l’Emma serà un canvi. D’entorn, d’escola, de rutina. Cada dia serà diferent als anteriors mil set-cents que ha viscut.

Vaig sentir un cop que és un recurs estilístic molt francès el d’anar desgranant anècdotes inconnexes per pintar un fascinant fresc o documentar de forma interessant un moment o una situació. Jo crec que l’auca és un bell recurs català.

Mother, should I trust the government?

Carolina Bescansa, que és una política que pertany a Podemos, va portar al Congrés de Madrid el seu bebè de cinc mesos per postureig, per principis, per generar debat, pel que sigui. Ha rebut suport i ha rebut també moltes crítiques. Ho sé, sense ser jo d’informar-me molt sobre aquestes coses, perquè només fent un cop d’ull a les xarxes socials a un clic de distància n’hi ha prou per veure el soroll que ha generat.

bescansa

Ara podria recórrer a la comparació amb Alícia Sánchez Camacho, qui va portar també el seu fill al Congrés al 2011 per raons similars (o no) i posar-nos a comparar les critiques.

Però no. Jo volia parlar de Soraya Sáenz de Santamaría Antón, Vicepresidenta del Gobierno, Ministra de la Presidencia i Portavoz del Gobierno de España en funcions i per aquest ordre segons la Wikipedia. Si no recordo malament (com dic, no sóc jo de posar-me ara a revisar hemeroteques, estic liadíssim amb altres coses), Soraya va ser mare coincidint amb la seva arribada al càrrec que fins fa poc ocupava al govern. I va ser lloat pels mitjans, això sí ho recordo amb dolor, el fet de que obertament sacrifiqués el temps de baixa maternal que li pertocava i tornés ben ràpid a la feina. Quina dona, quin compromís. Així s’aixeca un país.

Els que han lluitat per uns drets bàsics com unes baixes maternals i paternals més justes per a tots, grans i petits, resultava ara que eren unes mantes que el que no volien era tornar a la feina? I hi ha els que encara recordem que fa quatre dies, com aquell qui diu, els homes teníem unes esplèndids 3 dies de baixa paternal (tres dies, repeteixo). Ara estem en 15 i les famoses 4 setmanes encara romanen aprovades però congelades en algun BOE quan el que hauríem d’aspirar és a 16 setmanes tant homes com dones.

El comportament de Sáenz de Santamaría va fer un flac favor a les dones que sí valoren aquest temps de baixa. I pel càrrec que representava hauria d’haver tingut més sensibilitat. O potser sí que hi va pensar, en el missatge que estava enviant, qui sap. Potser la percepció d’aquestes accions, les de Bescansa, Sánchez Camacho i Soraya, és diferent segons al costat esquerra o dreta en el que et trobes al Congreso.

Simplement no recordo tant de soroll per l’activitat parlamentaria de Soraya amb un nadó de dies a casa. Potser estava jo a altres coses i va ser molt criticat, no ho puc negar. Potser el nadó estava amb el pare.

Jo el que espero i desitjo és la revolució total. Que un home dugui el seu bebè al Parlament, amb la bossa de pitets i biberons sota el braç i ningú es pregunti on coi és la mare. Algú es preguntava on coi eren les parelles de Bescansa, Soraya i Alícia?

(Foto robada de Twitter).

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares.

Moments of clarity are so rare

2015

Aquest ha sigut un bon any musicalment parlant per diverses raons. Un disc de Noel Gallagher o Belle and Sebastian sempre em fan feliç. Stephen Jenkins encara recorda com fer bones melodies. Blur han editat un nou àlbum, qui ho anava a dir.
De decepcions també n’hi ha hagut. Qui havia de dir també que l’àlbum de’n Joan Miquel Oliver ens deixaria tan freds.
Però si recordaré aquesta llista és, a part de tenir un podi femení, és per estar coronada per la Björk, per qui he recuperat la fe. No havia aconseguit escoltar un àlbum seu sencer des de Vespertine i ja havia perdut l’esperança de que em tornés a emocionar res més d’ella amb l’excepció del seu celebrities. La pobre dona ha necessitat un dramón domèstic per a vomitar tot el que duia dins al més pur estil Beck amb Sea Change. Però ha valgut la pena.

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify i a Apple Music (sempre que els temes estiguin o segueixin disponibles).

En anys anteriors