Google PlusFacebookTwitter

Past Masters, Vol. 1

Escrit per el 2/01/2015 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al desembre del 2014.

Em van explicar una teoria que no sé si té cap sentit ni cap base científica. Tampoc crec que sigui important que la tingui. Aquesta teoria venia a dir que vagi com vagi l’embaràs i el part, amb més o menys dificultats, amb més o menys dolors, amb més o menys sorpreses, la dona acaba oblidant tota aquesta experiència “traumàtica” en una boirina on només queden petits detalls, sovint els més agradables. És la manera que té la natura de tenir-nos llestos per a repetir i així perpetuar l’espècie. Perquè, segons com hagi anat, qui coi voldria tornar a passar per una nou embaràs i un nou part?

Bé, doncs jo he tingut algun nadó últimament entre braços i m’he adonat que ho he oblidat tot. Absolutament tot. Amb prou feines els sé agafar i ja no recordo què era donar un biberó o preparar unes farinetes. Trobar-te un bolquer per canviar o aixecar-te tres cops cada nit? No sé de què em parleu.
Els períodes s’han fusionat en la mateixa boirina que comentava abans. Recordo quan l’Emma va començar a caminar o quan li vam treure el bolquer perquè tinc una referència temporal clara però he oblidat completament una quantitat esfereïdora de detalls.
En quins mesos va començar a dir les seves primeres paraules o va començar a parlar directament o anar a quatre grapes o a menjar sòlids i mastegar. Tot això són puntets brillants en l’horitzó que s’allunyen, s’allunyen, s’allunyen i se’n van.

Per tant, sóc un pare incapaç de participar en una conversa amb altres pares novells sobre el vòmit del rotet o la bona oloreta que fan*. Per no recordar, no recordo ni tenir les típiques pors estil “està molt callada. dorm? mira si respira”.

En resum, tinc la sensació d’haver fet un unboxing de l’Emma i treure-la de la caixa amb dos o tres anys i encaixar-la en la nostra vida.

960

Oh, mare natura, quina utilitat i benefici pot tenir que jo hagi oblidat tot això? Amb la de coses inútils que recordo.

* notis els diminutius característics de qualsevol conversa sobre nadons

When the memory leaves you

Escrit per el 19/12/2014 | 3 comentaris

2014

Aquesta llista demostra empíricament dues coses:

  1. el meu interès null en artistes novells, discs debuts, modernitats, hypes i hipstèries. Tot sospitosos habituals amb l’excepció del debut de Temples.
  2. Comparat amb anys anteriors, a menys temps, menys discs gaudits (encara que tinc la sensació que ha sigut un any de merda musicalment).

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify (sempre que estiguin o segueixin disponibles).

I és que, en anys anteriors

There’s a place in hell for me and my friends

Escrit per el 11/12/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al novembre del 2014.

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™.

Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant.

Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica.

No pot ser gaire complicat.

Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”.
I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant Invàlid i Satànic™. Com explicar-li què és un país nou i com es forma. O com es relacionen dos governs que no es relacionen pas. Per ella, el seu país és estrictament el carrer on ella viu.

Reflexionant a posteriori, vaig pensar que era molt més senzill exposar exemples de les funcions bàsiques dels batlles, presidents autonòmics i nacionals i el seu impacte en la nostra vida i que ella ho pogués entendre que no tot El Procès™ actual. I repeteixo que, després de tants onzes de setembres i tantes manifestacions de voluntat, segur que encara no entén cap a on dirigim els seus impulsos emocionals però, com el debat a casa és obert, mirant-se 10 minuts el 324 ja sap reconèixer quin polític agrada i quin no.

I això em genera una mica de vertigen. Com si em sentís culpable de que un nen no arribés als 16 o 18 anys com una tabula rasa fins que pogués escollir les seves afinitats polítiques. Però aquest vertigen es va desinflar ben ràpid. Ni jo tinc les mateixes idees que els meus pares ni ells que els meus avis. Si extraiem de l’equació la política, no és aquesta inoculació d’idees simplement educar?
Els nostres raonaments, les nostres explicacions, són un adoctrinament però no només polític. També ètic i moral. Per què dubtar d’uns i no d’altres?

9N

Al final, no importa què és el que voldran ni votaran en el seu futur. Perquè és el seu futur. Però crec que implicar-se a més o menys intensitat és important i una manera de respectar el nostre passat. Amb aquesta única lliçó esperi que es quedi.

adoctrinar
1 v. tr. [LC] [PE] Instruir (algú) en alguna cosa.

* no us fa una ràbia monumental la gent que cola una paraula en anglès per a explicar-se millor i semblar més cool?

Brothers and Sisters

Escrit per el 21/11/2014 | Cap comentari

El Festival Acròbates estrena enguany un nou espai per als recitals: el casal renaixentista l’Harmonia del barri Centre de l’Hospitalet. Ho fan amb dos espectacles, l’homenatge als poetes “Joan Vinyoli i Òscar Samsó” del passat 15 de novembre i el recital de Marc Romera i Silvie Rothkovic, demà, 22 de novembre.

 

Recital

Poesia a l’Harmonia de l’Hospitalet amb Marc Romera i Silvie Rothkovic

Entrada lliure

Dissabte 22 de novembre 2014 19:00

L’HARMONIA – Plaça Josep Bordonau i Balaguer, 6, L’Hospitalet de Llobregat, España

Simple love songs drenched in bored songs

Escrit per el 18/11/2014 | 3 comentaris

El cervell de la meva filla va canviant. Segueix essent un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica. Alhora, es pot observar com es torna més racional cada dia que passa.

És per això que aquest altre petit recull dels micro-diàlegs que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares sigui possiblement l’últim.

- Papa, per que diuen “bien” i tenen una tassa?
[Emma mirant com Alemanya rep la Copa de Campions del món].

Jugant a doctores i pacients.

– Emma, crec que estic malalt.
– Posa’t el termòmetre, papa.
– A quant estic?
– Vint mil dos.

A partir d’ara em podeu dir La Antorcha Humana.

Després del xarop fictici.

– I ara a quant estic, Emma?
– A tretze.

Adéu, Torxa Humana. Hola, Home de Gel.

Emma, davant una TV que emet el canal 324:
– Com que ara tinc tres anys ja m’agraden les notícies. Quan tenia dos anys no m’agradaven.

Emma davant d’un aparador decorat amb un Pare Noel i altres elements nadalencs:
– Papa, van molt ràpid! Encara no ha passat la castanyada.

Mama al seient del copilot del cotxe: Ens hauríem de fer una foto on sortim els tres que no en tenim.
Papa conduint: Cert.
Emma mirant per la finestra a la cadireta del cotxe: Mama, envia-li un Whatsapp al Barrut i que ens faci una foto.

Tenim un amic fotògraf.

Cosina gran: Nosaltres a l’escola fem coses més de grans.
Emma: Jo també vaig al cole de grans.
C.G.: Nosaltres fem medi.
Emma: Jo també faig medi.
C.G.: Nosaltres fem llengua.
Emma: Jo també tinc llengua.

L’Emma li ensenya la llengua a la seva cosina de sis anys.

Aquests van ser els altres reculls durant el 2014: Febrer. Març. Juliol.

Emma, forget your foolish father.

Start your own currency. Make your own stamp.

Escrit per el 27/10/2014 | 3 comentaris

aplec
1 m. [LC] Munió de persones o de coses aplegades.

Podríem dur tots un globus groc farcit d’heli. Un cada persona que sortís a votar el dia del referèndum consulta procés de participació ciutadana Aplec Sobiranista™ del 9 de novembre. Un globus groc ben lligat al canell amb un fil vermell. Un símbol. Orgullosos del nostre sentit i ordre democràtic i català.
Un cop dipositat el nostre vot al col·legi electoral punt de votació FourSquare Check-in Sobiranista™, deixaríem anar el globus i ompliríem de color groc el cel blau. Els helicòpters de la Guàrdia Urbana i la Delegación del Gobierno podrien comptar els globus per a saber la participació. I si volguéssim fer pública la nostra decisió, escriuríem clarament al globus amb un Edding 800 permanent si sí, si no i, en cas de sí, si sí-sí o si sí-no. I així els drones dels diaris també podrien fer les primeres enquestes a cel d’urna.

7660

O podríem deixar-nos de xorrades.

Out Of Time

Escrit per el 22/10/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’octubre del 2014.

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número.
I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins.

960

Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit?

En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns amb els altres i sovint recórrer a activitats extraescolars ja és això: pura necessitat.
I en part ens obsessionem. Ens obsessionem amb que els nostres fills facin anglès als dos anys, que toquin el violí als tres, que nedin i facin bàsquet cada tarda que és vida sana. I, quan creixin una mica, hi haurem d’afegir l’absurda quantitat de deures i tasques que les escoles posen per a fer a casa.

Els nens ja passen prou hores a l’escola. Quan la majoria de nens probablement es queden al menjador, vuit hores han de donar sí o sí per a totes les activitats i lliçons del dia.
El temps lliure ja no existeix en les vides de molts nens que al sortir de l’escola fan una espècie de gimcana contra-rellotge fins a l’hora de sopar. Doncs a casa volem que l’Emma jugui, que s’avorreixi, que tingui temps per a divagar, imaginar i descobrir. En el seu nivell, encara podem ensenyar-li anglès nosaltres, gaudir de la música, pintar, saltar i fer tota mena de floritures amb cartolines i gomets, jugar bàsquet amb una paperera i fins i tot cuinar junts. I ja hi haurà temps per tota la resta.

Realment no som capaços, els pares i les mares, de cantar cançons amb ells, escoltar música, ballar plegats, parlar quatre paraules en anglès, jugar a pilota o fer quatre tombarelles? Cal que aquest aprenentatge el traslladem a un altre adult i perdem l’oportunitat d’estar més temps junts?
El que han de fer quan acaba el dia és passar més temps amb els seus pares i jugar més. Jugar més i estar més amb ells mateixos.

Per suposat, això és l’ara. L’any que ve, l’Emma anirà a ballet i a violí [so d’explosió termonuclear].

'La risa anida en la boca del necio'.
Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this: