Google PlusFacebookTwitter

Out Of Time

Escrit per el 22/10/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’octubre del 2014.

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número.
I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins.

960

Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit?

En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns amb els altres i sovint recórrer a activitats extraescolars ja és això: pura necessitat.
I en part ens obsessionem. Ens obsessionem amb que els nostres fills facin anglès als dos anys, que toquin el violí als tres, que nedin i facin bàsquet cada tarda que és vida sana. I, quan creixin una mica, hi haurem d’afegir l’absurda quantitat de deures i tasques que les escoles posen per a fer a casa.

Els nens ja passen prou hores a l’escola. Quan la majoria de nens probablement es queden al menjador, vuit hores han de donar sí o sí per a totes les activitats i lliçons del dia.
El temps lliure ja no existeix en les vides de molts nens que al sortir de l’escola fan una espècie de gimcana contra-rellotge fins a l’hora de sopar. Doncs a casa volem que l’Emma jugui, que s’avorreixi, que tingui temps per a divagar, imaginar i descobrir. En el seu nivell, encara podem ensenyar-li anglès nosaltres, gaudir de la música, pintar, saltar i fer tota mena de floritures amb cartolines i gomets, jugar bàsquet amb una paperera i fins i tot cuinar junts. I ja hi haurà temps per tota la resta.

Realment no som capaços, els pares i les mares, de cantar cançons amb ells, escoltar música, ballar plegats, parlar quatre paraules en anglès, jugar a pilota o fer quatre tombarelles? Cal que aquest aprenentatge el traslladem a un altre adult i perdem l’oportunitat d’estar més temps junts?
El que han de fer quan acaba el dia és passar més temps amb els seus pares i jugar més. Jugar més i estar més amb ells mateixos.

Per suposat, això és l’ara. L’any que ve, l’Emma anirà a ballet i a violí [so d'explosió termonuclear].

The last time I saw Paris

Escrit per el 29/09/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al setembre del 2014.

No puc dir que abans de ser pare fos un gran viatger, d’aquells que han trepitjat cada capital, han pujat l’Amazones nedant o travessen la Xina només amb una navalla suïssa. Més del turisme cultural i mitòman, del “ja que estem de vacances, anem a algun lloc que signifiqui alguna cosa totèmica per a nosaltres”, aquestes escapades comportaven llargues caminades per carrers buscant un racó concret, visites infinites a museus i/o cementiris i interminables hores contemplant. Sense consultar el rellotge. Només contemplant.

He de dir que tenim sort i la nostra filla aguanta una quantitat de (segons la que pot ser la seva perspectiva) tortures amb un nivell respectable de paciència i educació.

Però vet aquí petits trucs i experiències per [fanfàrria aquí]:

Anar de vacances amb un nen petit per primer cop i no morir d’estrès en l’intent

 

Equipament

Per suposat, el nou membre de la família també necessita equipatge. Una maleta extra per cada membre extra. Sembla que això és tot però no. Un cop ens hem establert al camp base i comencem a recórrer les avingudes de (nom de capital europea de moda aquí) notem les primeres diferències. Ara ens meravellem de l’arquitectura local carregant aigua, galetes, ninos, colors, el peluix, una muda de recanvi, tovalloles humides, paraigües per si de cas, botes de pluja però també crema pel sol, tot penjant del McLaren, el millor cotxet per aquests menesters, que no pesa res i cap a qualsevol lloc.
Asseure’ns en un cafè requerirà dues cadires addicionals plenes de trastos. No hi haurà taquilla on hi càpiga tot el que duem. I això sense haver visitat cap botiga de museu.

Mobilitat

Començant per l’avió, s’ha de partir de la base que a) serà una experiència encara més desagradable del que ja és per si mateix viatjar anxovat en una llauna voladora i b) que serem odiats per la resta de passatge i potser probablement per part de la tripulació. Si després les coses van bé i les armes de guerra preventiva funcionen (paper, colors, iPad, ninos, contes, llaminadures), començarem el viatge reforçats i amb confiança.
Noteu que el cotxet, si el duem com he comentat anteriorment, ens pot estalviar algunes cues a l’aeroport.

Un cop a la destinació, els dies s’escurcen perquè els nens no aguanten com alguns adults. Res de grans caminades o aquestes es basaran en empènyer el cotxet que pesava poc carregat de coses que pesen molt (veure més a dalt per a saber quines coses). Però el cotxet és indispensable a certes edats ja que permet becaines, descansos o que la nena llegeixi un conte perquè, la veritat, aquesta és la cinquena botiga a la que entreu i són només les onze del matí.

Fer el guiri

S’ha acabat allò d’anar fent el turista en parella, de la maneta i “mira quina terrasseta, mira quin jardinet, perquè no travessem la ciutat d’est a oest caminant?”. Ara, la primera atracció és un esquirol i forçar l’estrabisme. Un ull el la geografia i l’altra en el fill que igual creua el carrer quan passa una bici com li dóna per ficar-se a una font.

La capacitat d’improvisació és fonamental. Hem d’estar preparats per a que el nen no faci la migdiada com estava previst però s’adormi just quan estàs a punt d’entrar al lloc on més t’interessava dur-lo. Per a que plogui, que faci massa sol, que nevi o faci vent. O tot a l’hora. I a no menjar ni al lloc ni a l’hora que havíem previst.
Tenir una filla que menja com un adult té els seus avantatges, en el nostre cas. Pots anar a qualsevol restaurant sense patir. A l’estranger, segons el lloc, podem fer servir el comodí de visitar restaurants italians cada dia, el millor amic del turista català en terres estranyes (sempre aplicant les distraccions abans esmentades: paper, colors, iPad, ninos, contes fins a que arribi el plat a taula). I no passa res si, per uns dies, mengen una mica el que vulguin i no ens obsessionem amb que avui tocava crema d’espàrrecs, verdures i porros a la milanesa.

Per últim, aplicar certa rutina crec que funciona. Sortir i tornar a les mateixes hores a l’hotel o l’apartament pot ajudar a que el nen s’acostumi als ritmes diaris. I tot amb calma. Molta calma. #slowlife

9602

Aquestes són unes petites gotes de l’estrès afegit de viatjar per primer cop amb el teu fill petit però tot queda compensat en els seus records i amb tot l’aprenentatge adquirit, social i cultural.
Però anar a contemplar amb una nena de dos anys al costat? No, això no. És una experiència diferent.

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

Escrit per el 8/08/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juliol del 2014.

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep.

El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit.

Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta de estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna se li donava un paper molt poc actiu i gens reaccionari. Per tant, no em molesta que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen, Brave o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el meu nebot juga a que ell és l’Elsa. No es meravellós? un nen volent ser la protagonista.
Però quan l’Emma fa jocs simbòlics, o d’acció, m’agradaria veure-la més sovint pensant que pot portar la iniciativa. Ja sé que és difícil aïllar-les de la tirania del color rosa, que és cultural i que ja desenvoluparà més la seva personalitat però de vegades em desespero.

La balança es compensa, però, amb d’altres productes de consumició com els contes populars per nens, com més moderns més adequats, que rarament fan distinció entre sexes. Això i que l’Emma també viu rodejada de super-herois. Però aquests són, en la seva majoria, homes. En un gènere durant moltes dècades desenvolupat per homes per a ser consumit per altres homes, és difícil trobar icones per una nena de 2 anys. Encara i així, ha sabut veure el fet diferencial d’una imatge on la Batgirl es gronxa amb una corda per sobre de Gotham City.
I amb aquest petit raig de llum em quedo.

Com m’agradaria que Marvel tingués una heroïna a l’alçada dels seus avatars icònics masculins, encara que les de DC siguin simples versions amb pits i minifalda dels originals.

Hombre Araña

Escrit per el 17/07/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2014.

Un amic de la infantesa tenia un calaix ple de cintes de casset que contenien la seva veu. El seu pare havia estat enregistrant moments puntuals d’ell des de que va començar a dir les seves primeres paraules fins als primers diàlegs amb sentit. Malgrat ser aficionat també a la fotografia, havia decidit invertir temps en enregistrar el so ambient al voltant del seu fill en cintes de casset plenes de rialles i frases innocents i involuntàries.

960

La tecnologia actual fa molt accessible documentar fins a l’esgotament mental les nostres vides i la dels demés. La fotografia o el vídeo semblen la solució completa. Però, potser influenciat per aquell record, o potser per compensar l’“austeritat tecnològica” de la meva llar d’origen, tinc certa obsessió amb intentar enregistrar sons ambient significatius de l’Emma des de que va néixer.

I és que, per alguna raó, el departament de documentació i imatge dels meus pares mai va funcionar amb efectivitat. En aquella època, per casa dels meus pares no corrien ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo, i gairebé tot el que es pot trobar del passat del meu germà i meu són quatre fotografies mal comptades de moments inconnexos i no especialment rellevants. Per tant, tot just em queda la meva distorsionada memòria. I silenci.
Els beneficis són clars, per altra banda. Ni fotos comprometedores amb pentinats desfasats i vestits vintage ni vacances a la platja amb banyadors que mostren més del que insinuaven. Res que els amics, la parella o la família puguin fer servir per a fotre-se’n d’un. Que els vuitanta van ser molt durs.

Només quedarà constància del nostre pas per aquella època a la memòria col·lectiva.

I aquest és un de tants detalls que em plantejava quan va nàixer l’Emma. He d’enregistrar-ho tot? Conservar testimoni de cada petit gest per sempre? Que no trobi aquests buits quan vulgui mirar enrere? Un de tants propòsits que després acostumen a quedar en no res, com els de cap d’any.

Però, un cop les tendències maniacobsessives de fer una foto i un vídeo de cada petita gota de baba van quedar superades, he tingut prou èxit fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. Més per a la seva posteritat que la meva.
I, si d’aquí molts anys, un dia l’Emma es queda paralitzada perquè li venen fragments sonors de la part més posterior del cervell, del racó remot de matèria grisa on es guarden els records més profunds, potser al principi no sabrà què signifiquen ni d’on venen però, després, sabrà que es tracta d’un d’aquells sons que, si vol, pot recuperar.

Ara fa un any quan l’Emma tenia un any:

Batgirl

Escrit per el 7/07/2014 | 6 comentaris

Començo a entendre com funciona el cervell de la meva filla. És un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica.

Aquest és un altre petit recull dels micro-diàlegs més curiosos que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares.

- Emma, què vols esmorzar?
– Un entrepà de llum.
– …

Mirant la portada de The Amazing Spider-Man #39:
– Papa, què li fa el Duende Verde al Peter Parker?
No he sabut ni per on començar…

- Papa, jo em dic Emma…
– Ahá.
– …i s’escriu BE-LLA-DUR-MIEN-TE.
– …

Grups de manifestants sota el balcó de camí a Pl. Universitat. Càntics molt civilitzats en la línia “ràbia, ràbia, ràbia”, “crema, crema, crema” i algun despropòsit més.
– Papa, mira, fan una festa! M’AGRADA MOLT EL QUE FAN!

Em pregunto com tractaran els antiaval·lots a una menor de 3 anys.

- Emma, escull un conte del prestatge per abans de dormir.
[Remena, remena i remena]
– Aquest, papa, aquest. Què mono, aquest. És taaan mono…
– “Ellsworth Kelly. Vida i obra”. Emma, això no és un conte.
– Sí, papa. Explica’m les formes i els colors, papa. És taaan mono, el Kelly…
– …

I així és com passarà els dies la meva filla al pati de l’escola. Sola i en un racó.

- Papa, mira com em trec els mitjones i vaig descalça. ESTIC MOLT LOCA!

L’Emma destrossant els límits de la societat occidental.

Amb un pal de carrer a la mà:
– Papa, jo de gran vull ser doctora de música.
– Directora d’orquestra?
– Sí. Això. – i mou les mans al ritme de res.

- Papa, m’agrada tant el melo… Que me’l fotre tot!
Pànic a les cares dels pares.

- Papa, vull fer un puzzle a l’iPad.
– No, ara no.
– Si us plau, papa.
– No, ara no toca, Emma.
– Un puzzle, si us plau!
– Mira, te’l deixo si ets capaç de llepar-te el colze.

I si. Resulta que hi arriba.

Un home passa pel carrer amb uns taps grocs a les orelles, típics d’espuma.
– Mama, aquest senyor porta arracades de xuxe.

- Mama, quan em dius Cuqui, que vol dir que m’estimes, també vol dir Galeta.

7459

De nou, els punts suspensius en els diàlegs normalment signifiquen pare o mare en mode procés, reflexió, desencriptació, comprensió, tic a l’ull dret i/o curtcircuit.

A fine day for a parade

Escrit per el 9/06/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al maig del 2014.

Partim de la base de que em costa combregar amb els dies encerclats del calendari. Aquells escollits no sé com a no sé quin despatx per no sé qui on es decideix que hem de celebrar durant un cicle de 24 hores coses tan peregrines com el dia del treballador, el de la pàtria, el d’internet, el de les forces armades, el de la felicitat, el de l’aigua, el dia de l’amor, ja sigui per Sant Valentí o per Sant Jordi, juntament amb el dia del llibre (així, barrejant conceptes) o els que ja són el recopetín (i perdoneu-me els que esteu involucrats en aquesta respectable iniciativa si m’esteu llegint, ja que escullo el vostre cas entre molts altres exemples existents), dies que combinen conceptes com “El dia de la poesia catalana a internet”. Ole. No només celebrem la poesia catalana en exclusiva si no que la geolocalitzem. A internet. Que serà lo següent? “El dia internacional català de la narrativa poètica en Courier 12 al barri de Sants”™ ? Com diria un amic, quan les coses es compliquen així, a mi m’explota un ull.

El dia de la mare. El dia del pare. Perdoneu però CADA PUTO DIA ES EL DIA DE LA MARE I EL PARE. I dels fills. Però ho són per a tots plegats, no per separat. Sé que molts ho penseu però voldríem que quedés aquí escrit per a la posteritat. I és que no puc evitar pensar que, amb aquestes “commemoracions”, per molta arrel tradicional que algunes puguin tenir (no comencem ara amb El Corte Inglés), no fem més que accentuar les diferències de tracte amb altres elements externs indispensables en la criança d’un fill com serien:

  • “El dia de l’àvia que recull els nens suats i pudents puntualment a les cinc cada tarda amb un somriure quan li fan mal els ossos”
  • “El dia de la neboda que fa cangurs nocturns gratis per a que podem anar a un concert”
  • o “El dia dels tiets solters que s’enduen els fills al cinema a veure pel·lícules amb efectes especials”

I no es celebren pas.

Puc entendre la raó darrere els dies dedicats a focalitzar la nostra atenció en una malaltia, un conflicte social, un trauma (els catalans som experts en celebrar cataclismes) i el seu propòsit de conscienciació. Que sí. Que potser aquestes efemèrides fan falta. Però cal extrapolar-ho a tot? No som pares i mares cada dia? La meva filla és la meva filla cada dia. La seva mare és la seva mare cada dia. No estimem cada dia a la nostra parella? I als nostres fills?
I, pel que fa a la resta, no llegim cada dia? (bueno, espérate, que diu el informe PISA d’això?). No treballem cad… ? Bé, estic notant evidents escletxes en el meu discurs. Però encara sé on vull anar a parar!

Si ja és prou complicat tot, només falta assenyalar els calendaris amb el dia de la mare i del pare per separat. És com remarcar les diferències quan ens hauríem de centrar potser en les zones comunes. No hi ha un dia de la paternitat, així, en general? Un dia on tothom hagi de celebrar per nassos la relació entre pares i fills perquè ho diu un calendari? Així jo ho podria afegir a la meva llista negre de celebracions absurdes i criticar-ho aquí.

Ser pare o mare és una tasca important. Fer-ho bé és important. No és fàcil criar un nen en un món on tots tenim una opinió de com s’ha d’educar un fill i no dubtem en compartir-la arbitràriament. Els pares (entenguis pares, mares, pares i mares, pares i pares o mares i mares, ara no em maregeu amb tecnicismes perquè el plural sigui masculí) som humans. Humans educant altres humans. Per tant, imperfectes que som, els errors són inherents al procés. Només falta que dividim.

En un blog exclusivament de pares mascles, entenc també que aquest text seria una paradoxa.

Looking forward to celebrate “El dia català de l’arxiu desincronitzat a Dropbox en català”, sempre vostre,
un pare a diari.

Pd.- Hi ha dia dels runners? No em digueu que no heu trobat un forat al calendari per a celebrar el footing. Potser serà que, com cada dos caps de setmana em talleu el carrer per a perseguir-vos a canvi d’un dorsal i un brick d’Aneto, cada dia és una mica el dia del runner?

Friends™ and © Warner Bros. Entertainment Inc. All Rights Reserved. Fet servir sense cap tipus de permís.

They say your brain is a comic book tatoo

Escrit per el 22/05/2014 | Cap comentari

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’abril del 2014.

Recordo el menjador de casa meva amb la típica tauleta davant del sofà i, a sota, es podien trobar entre revistes, diaris i Jueves plens de pols, petits recopilatoris de Mafalda i Peanuts. I recordo, encara avui, certes tires que em van impressionar. Compartint una angoixa amb els seus protagonistes que ben bé no entenia.

A continuació, quatre lectures infantils per adults amb l’excusa més mainstream possible: Sant Jordi.

960_peanuts

Peanuts

Potser el còmic per antonomàsia protagonitzat per nens que no es comporten com a nens en absolut.
Peanuts (coneguts en aquestes terres com les aventures de “Snoopy”, “Charlie Brown” o de “Carlitos y Snoopy”) va ser una tira còmica escrita i dibuixada diàriament per en Charles M. Schulz durant gairebé 50 anys, des de l’octubre del 1950 fins al gener del 2000, pocs dies abans de la seva mort. Probablement la història més llarga mai publicada, va consolidar el format de tira còmica continuada amb gag.
Els seus protagonistes, ja mítics, són l’insegur i pessimista Charlie Brown, el gos (cada cop més antropomorf a tots els nivells) Snoopy i una sèrie de personatges contemplatius però extremadament rics en matisos malgrat rondar tots les edats de 4 a 8 anys (Linus, Lucy, Schroeder, …) que són un hibrid de nen i adult. Són un mitjà a través del qual Schulz retratava les seves pròpies experiències d’infantesa, els seus traumes, manies o la seva visió de la vida com a adult a través el món simplificat dels nens, atacant temes socials tan diversos com la psiquiatria, l’art o la religió.

A molts d’ells els podem veure créixer (i fins i tot nàixer) gràcies a l’edició cronològica que Planeta està fent.

mafalda_960

Mafalda

Mafalda és la nena de sis anys protagonista de la tira còmica de l’artista argentí Quino que va publicar de mitjans dels seixanta fins a mitjans dels setanta.
Amb un discurs i un missatge extremadament vigent, Mafalda, una nena afectada terriblement per l’actualitat de la societat de classe mitja argentina de la seva època, viu una vida a mig camí entre la nena de 6 anys que és realment (la relació amb els seus pares, el seu germà Guille i els seus amics a l’escola, amb una certa influència de Peanuts) i la seva malaltissa preocupació per la societat que l’envolta, l’economia, l’ecologia, els drets humans i la pau mundial.

L’obra completa es pot aconseguir des de fa anys en Todo Mafalda, tant en català com en castellà, i crec que és Lumen qui el reedita de tant en tant, perquè acostuma a estar disponible sempre als prestatges de les botigues.

960_ch

Calvin and Hobbes

Calvin and Hobbes era una tira còmica diària escrita i dibuixada per Bill Watterson que es va editar entre el 1985 i 1995. Els seus protagonistes són en Calvin, un nen de 6 anys amb una imaginació desbordant, i en Hobbes, el seu tigre de peluix.
En Calvin viu amb els seus pares, té les fòbies pertinents a la seva edat (anar a l’escola, certs menjars, banyar-se, les noies) i és certament precoç, amb els problemes que això comporta. El seu inseparable amic és en Hobbes, un tigre de peluix que està viu només en la seva única presència.
La màgia d’aquest còmic radica en dos punts: la visió que té en Calvin dels adults, irònica però acurada, remarcant sovint les contradiccions del món en el que vivim, i la seva pròpia relació amb en Hobbes. En Hobbes no és un amic imaginari. Tampoc és la seva consciència. En Hobbes té personalitat pròpia, iniciativa, discuteix, rivalitza, juga i participa de la vida d’en Hobbes. Només que ningú més ho pot veure.

Ediciones B va editar uns packs recopilant l’obra completa que encara són fàcils de trobar.

960_yotsuba

Yotsuba&!

L’únic còmic de la llista que vaig descobrir d’adult, aquest manga de l’autor Kiyohiko Azuma el protagonitza la Yotsuba Koiwai, una nena d’uns 4 o 5 anys, que es dedica a fer el que fan totes les nenes de 4 o 5 anys: jugar, dibuixar, interaccionar amb altres nens i el seu entorn. Descobrir les coses de la vida, bàsicament.
Amb uns arguments quotidians i plens d’ingenuïtat, acaba sent una lectura entretinguda per les aventures que poden acabar desenvolupant-se amb uns ingredients tan innocents.
No hi ha lluites ni explosions ni monstres gegants. No hi ha escatologia ni sexe ni tan sols ironia. Tot és blanc, pur i amable. Seria l’extrem oposat a Shin-chan i el seu caca-cul-teta-pet. Un contrapunt a la càrrega política de Mafalda o a l’angoixa de Peanuts. Aquí radica el fet de que sigui una lectura fresca, tan pels lectors joves com pels no tan joves.

Yotsuba&! és editat per Norma Editorial.

Com podeu llegir, cap d’aquestes obres necessita una llarga presentació. Però, en dies com aquests, si has de regalar quelcom, pots regalar còmics també.

Feliç diada de Sant Jordi a tots.

'Mad fer it'.
Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this: