Barcelona és aquell poble on et pots trobar una cosina, en plena catarsis d’optimisme, esperant un rodalies que la dugui a la feina en un dia de pluja. Es sorprèn de les hores a les que em veu encara sense haver arribat a l’oficina. Li parlo dels meus horaris i em pregunta pel meu germà, qui fa quelcom “més o menys com tu” (sic).
Anar en tren en aquest país et concedeix el plaer del temps per l’oci i la reflexió, on aprofito per mirar entre les melancòliques gotes de la finestra pensant en res. Que la noia que s’asseu al davant em recorda a la Juno. Que seria un bon nom per una filla. Que la mirada de la cosina m’ha fet sentir una mica Chandler.