Art Seqüencial

El còmic remunta. Fa uns anys què es comenta entre el mundillo. I es què ja no es mundillo. Hores per entrar al Saló del Còmic o el del Manga (aquest està impossible perquè hi van també les noies).

Les noies. Crec què és el gran secret d’aquesta remuntada. Això i la fi de l’era especuladora de principis dels ’90 (qui pagaria, avui en dia, mil dòlars per un número 1 del Spider-Man de McFarlane o del X-Men de Claremont/Lee?).
L’arribada del manga a europa (Katsuhiro Otomo, Toriyama, Shirow, Takahashi com abanderats) van aportar un fet diferencial culturalment parlant, i un canvi d’enfoc en continguts, arribant als més joves, als més adults (no només pel hentai… el què em costava a mi adquirir l’obra de Shirow a l’estranger quan aquí no es publicava ni Dragon Ball), sinó també al públic femení, què estava totalment ignorat.

Còmics anunciats al cine i TV. Diuen que El Saló podria tornar a la fira de Montjuïc. Fins i tot, els diaris més importants dels US, com el Washington Post, tenen secció de crítica comiquera.

Fa uns mesos què trobo nois i noies al metro, cada matí, amb el seu manga. Llegint. I entre tant Codi Da Vinci, Senyor dels Anells, Diaris de Bridget Jones i diaris gratuïts, és tot un plaer. L’altre dia, una noia llegia The Witching Hour de Chris Bachalo a la L1. Un noi Spider-man.
Avui, un trentanyer portava The League of the Extraordinary Men d’Alan moore. Jo, el meu uniforme de Superman. Ens hem mirat. Ens hem somrigut.

Homosexualitat? Potser. Complicitat? Po zi.