Casa A La Platja

Des de la llunyania, a dalt d’un petit turó, puc observar la platja. La lluna plena il.lumina la nit, i una llum blava es reflexa brillant per sobre de l’aigua, la sorra, les ones i les fulles dels arbres.
A la petita platja, dins d’una cala rodejada d’una pared gegantina de roques i pedres, hi ha una casa gran, al ben mig de la sorra. Des de dalt de tot, puc veure les finestres il.luminades i com les ones arriben fins la porta.
Les llums d’un cotxe, què s’apropa per un camí frondós rodejat d’arbres, il.luminen per un moment la façana de la casa. S’atura, apaga les llums, i entre la polseguera, veig un home què surt del cotxe i entra a la casa.
Ja no hi ha llum a les finestres. La casa està a les fosques. I en aquell mateix moment ho sé. Aquell home la vol matar.
Baixo corrents entre les roques. Els meus peus s’enfonsen en la sorra. No puc anar més ràpid. Una brisa fresca mou els arbres lleugerament. Ni un sol núvol al cel blau fosc, on la silueta de la casa es retalla.
El meu cor s’accelera quan em quedo davant de la porta. La respiració nerviosa segueix el ritme dels batecs. Faig la primera passa i poso el peu a l’escala de fusta, plena de sorra de platja. Pujo els tres graons i em quedo davant de la porta. Tot està fosc a dins. Lentament obro la porta sense fer soroll, i segueixo les passes de l’home a dins de la casa.

El menjador està a les fosques. La llum blava de l’exterior es filtra per les finestres i em permet veure les siluetes dels mobles i els objectes. La brisa mou les cortines, fines, blanques i gairebé transparents. M’aturo al mig del menjador. Em concentro en el meu entorn. Tot està en silenci. No sento cap so. Tinc por de trobar-me’l. A la meva dreta hi ha unes escales què porten al pis de dalt. Silenciosament em dirigeixo cap allà.
Amb l’esquena contra la pared, vaig pujant les escales, sense deixar de mirar cap a munt. Noto què em falta l’aire.
Un passadís a cada costat. A la meva esquerra, al final de tot, una porta entre-oberta deixa sortir una mica de llum, suficient per notar un moviment. Camino lentament. Hi ha diverses habitacions a cada costat del passadís, amb les portes obertes, però no tinc por. Camino lentament però segur cap a la porta il.luminada. La obro una mica. Suficient per poder mirar.

Veig una dona d’esquenes, què es treu la camisa. La desa i es posa les mans darrere, per deslligar-se els sostens negres. Camina i surt de l’habitació per una porta què sembla què duu a un lavabo.
Ella està bé. Estic tranquil. Deixo la porta com l’havia trobat i torno cap a les escales. Quan començo a baixar, el so de l’aigua indica què ha engegat la dutxa.

Creuo el menjador, què segueix a les fosques, i quan estic apropant-me a la porta de sortida, sento un soroll a una habitació contigua. M’espanto. El cos se’m paralitza. Veig algú què es mou. Ve cap a mi. Busco on amagar-me. No veig cap lloc segur. M’ajupo ràpidament entre un sofà i una tauleta petita.
El veig passar pel meu costat. No li puc veure la cara però el reconec. Duu el mateix abric negre llarg què l’home què he vist abans entrar a la casa. Es dirigeix decidit cap a les escales. les puja i el perdo de vista.

Em vull moure però estic paralitzat. M’aixeco i, poc a poc, m’apropo a les escales. No sento cap soroll a dalt. Pujo lentament. Crec poder escoltar el meu cor bategar amb violència. De sobte, tinc fred.
Encara hi ha llum a la porta del final des passadís esquerra. la porta està més oberta de com la vaig deixar. Amb por, travesso el passadís. Poso el palmell de la mà a la porta i, suaument, dono una petita empenta. La porta s’obre una mica. Entro a l’habitació.

És morta. De cap per munt, la seva mirada es perd al sostre. El barnús blanc què duu està ple de sang, com la resta del llit. És tan vermella què sembla lluir pel contrast de les parets i els llençols grocs. La humitat de l’aigua calenta del bany omple l’habitació. Un ganivet enorme descansa al seu costat, sobre el cobertor del llit, tacat de sang. L’agafo i les meves mans es taquen de vermell.

I me la quedo mirant. Com el seu cabell negre, enganxat a la cara per la sang, queda atrapat a la comissura dels seus llavis vermells.

PD.- Aquest és un somni què acostumava a tenir sovint fa uns anys, un somni recurrent, què en diuen, i el recordo vívidament.