Sense Entrada

He anat a veure a Faemino y Cansado al teatre de Viladecans. Com sempre, ha estat una experiència surrealista i em fan mal les galtes de riure. Però la nit ha sigut tensa.
Sopant abans de l’obra amb els companys de feina, aquí el nen ha decidit que havia d’anar a treure diners al caixer (no em va això de menjar per la patilla). Al caixer, he observat amb el meu company Potasio com la meva entrada mig sortia de la cartera i de com he decidit dipositar-la a la butxaca del cul del texà per tenir-la més controlada. Imagineu la meva sorpresa, 5 minuts abans de què comencés la funció, a la cua d’entrada, quan tots els meus companys (i no érem pocs) han entrat i jo no trobava l’entrada.
Vaig a fer el spoiler ara. Perquè estic molt cremat. No l’he trobat. Ha desaparegut. Nunca más se supo. Zero. Nada. Rien. Conjunt buit. Ja em veieu a mi corrent desesperat en sprint “cual gacela” cap al caixer a buscar-la. I res.
Torna al teatre. Truca per mòbil als companys per avisar-los. Tots tenen el mòbil apagat. És clar. Als actors se’ls ha de respectar. Se puede ser un cabrón en esta vida pero siempre con educación.
Bé. Sóc un paio sense vergonya. M’apropo a les taquilles i li explico la meva trista història a la caixera. I per la meva sorpresa… no es sorprèn. Trasteja l’ordinador i em diu que fa setmanes que no hi ha entrades però que entri i li expliqui a uns paios que estan a la porta.
Després de sentir el meu relat, els dos vigilants em miren amb cara de: “però i a mi què? Sense entrada no entres…” cosa que, sincerament, té la lògica més gran del món. Torno a plorar-li a la caixera i mentre m’explica que han anul.lat una entrada a última hora, i és a darrere de tot, al pal de la bandera, bàsicament, i jo què em mostro disposat a comprar-la, li dic si, encara que compri aquesta, puc anar a seure’m on jo originalment tenia el seient.

Aquí sona el meu mòbil.

Emoción. Intriga. Dolor de barriga. A l’altre banda se sent:
a) On pares?
b) Què ha passat què ets fora?
c) i qu….

…i sento els aplaudiments i la música. Deu meu. L’espectacle estava començant i jo encara era allà fora, passant fred (per l’amor de Deu, per què fa tant de fred a viladecans?) amb el mòbil a la mà i sense entrada. La caixera em mira amb cara de “més val que treguis 20€” i de sobte, una altra noia entra al receptacle taquillero, i em diu: “però tu saps on t’asseies?” i jo, que ves a saber com recordava perfectament el seient, li dic: Fila 11, seient 14.
En el moment que diu “vine” i agafa la llum, va ser com si el mar s’hagués partit en dos obrint-se davant meu. Em van deixar passar per la cara. Sense entrada.
Tot era cert però jo podia haver mentit. De fet, qui hagués trobat la meva entrada podia estar assegut a la meva cadira, cosa que espero que els meus companys haguessin resol de manera imponent (trencant-li les cames o quelcom). Però no. Allà a les fosques, encara entre aplaudiments pels dos actors que acabaven d’aparèixer a l’escenari estava jo buscant el meu seient. I els meus companys fent-me senyals, més atents a on parava jo que al espectacle.
Macaulay Culkin és un gilipolles, però jo, més.

Vull agrair a la gent del teatre de Viladecans la seva comprensió i l’educació i esforç posat en no riures de mi a la meva cara.