Empanat

Ahir va ser el meu aniversari. 28 primaveres. Era estrany com a la mitjanit del dia 29 (o sigui, 30), no vaig rebre cap trucada ni felicitació dels amics més íntims excepte de l’Ainoa, que com cada any, com un rellotge, és la més ràpida i puntual en trucar i algun altre bon bon amic. Però cap dels “clàssics”.

Al dia següent esperava anar a sopar amb les meves dues millors amigues però una d’elles està a Madrid visitant la família (el nadal té això) i no se’n va poder escapar. Així que la meva amiga Raquel i jo vam decidir anar a sopar ja que semblava que la resta de gent estava ocupada.

Vam anar caminant des de casa meva a un restaurant al carrer Aragó, suggerit d’ella. Nosaltres sempre hem sigut de caminar de pressa, però aquest cop em desesperava veient com ella anava aturant-se mirant tots els aparadors a pas de tortuga. I així què arribem al restaurant, des de fora… veig a l’Alberto i la Sara, dos dels meus millors amics, asseguts a un banquet com esperant taula. Començo a fer-los senyals, ells em veuen i comencen a riure.

Me’ls miro, ells riuen, jo ric, i de sobte… el meu cap només va donar per 2 raonaments:

a) Quina casualitat. Però mira, soparem plegats.
b) I ara em sentiran per no haver-me felicitat el meu aniversari.

Ara un pensaria: què t’estaven esperant, tonto. Festa sorpresa. Han quedat per sopar amb tu!

Doncs no. Jo no. “Diga’m limitat”.

Entro cap a dins i em trobo amb ells el Ferran. I un pensaria: ara és quan t’adones de què va tot…

Doncs no. Vaig pensar: què estrany que quedin per sopar sense mi… I és quan em giro i veig la Raquel partint-se, què me n’adono del seu pla (gràcies Raquel) d’organitzar-me una petita festa sorpresa. Poc després va arribar la Lara Cots i ja hi érem tots. Rollo emocionant. Feia anys que no celebrava el meu aniversari (no és una cosa que de fet m’agradi gaire) i ahir em va fer especial il.lusió.

Vam trobar a faltar la Reich, què segueix a Madrid, i a la Patri i al Luis ,que per temes de feina no van poder venir.

Fotos per Raquel.