Manchester és la ciutat del món què dóna les millors bandes de música des de fa més de 30 anys. Per què? Perquè el món sencer mira cada dia cap a aquella ciutat i espera una nova banda, un nou so què els canviï la vida. I això dona confiança als nanos, què veuen què si ha passat amb New Order, The Stone Roses, Oasis, Joy Division, The Charlatans, Happy Mondays, The Smiths, Primal Scream o Jesus And Mary Chain,… per què no els passarà amb ells? I agafen una guitarra i surten a tocar.

Això deia en Jimmy Goodwin fa 5 anys, quan la seva banda començava a despuntar. Això era el què ells havien sentit. Eren els enèssims fills de modestos obrers mancunians, d’aquesta ciutat grisa, trista i freda però què és una de les potencies culturals a nivell mundial.

Doves es van formar de les cendres de Sub Sub, una banda de dance/house de Manchester, d’aquestes què només tenen una sola cançó d’èxit. I diem cendres pq, un bon dia, es van trobar què l’estudi de grabació què s’havien fet construir amb tots aquells diners del seu primer àlbum i de la rentable cançoneta de marres, havia acabat desintegrat per un incendi. I amb l’estudi, el seu segon àlbum, acabat, i sense més copies què les què havien devorat les flames. Tot el què havien aconseguit es va evaporar en qüestió de minuts.

Els bessons Williams, Andy i Jez (això diuen ells, perquè assemblar-se, s’assemblen, però ho de bessonada, jo no ho veig enlloc…!), es van ajuntar amb un vell amic, en Jimmy Goodwin, i van decidir començar de zero amb un nou projecte: Doves. Una banda de rock experimental, què arrancava al 98 i què, al 99 ja tenia com a seguidors incondicionals gent què anava des de Radiohead a Paul Weller, passant per The Chemical Brothers. Aquí es demostra què la seva aposta d’un rock alternatiu, a mig camí entre l’ambient, el britpop, el dance, el rock progressiu, podia arribar a tothom, malgrat la seva falta de comercialitat.

El primer àlbum va ser Lost Souls, al 2000. Excessivament fosc i profund, especialment per ser un àlbum debut, cada peça era d’una complexitat extrema. Des dels paissatges de Sea Song a la perfecció rock pop de Catch The Sun (encara recordo com em va atrapar i rodejar el primer cop què la vaig sentir) passant per la brillant obra mestre The Cedar Room, son cançons què mai s’apropen al més obvi i defugen dels estàndards de la música actual, utilitzant sons amplis i espaiosos, descrivint paisatges i textures sonores com a ningú li havíem sentit fins aquell moment.

Doves acostumen a anar de l’èpica a l’intimisme i a recrear-se en sons onírics, potser perquè els agrada més generar una atmosfera què una bona tornada què es pugui tararejar.

Fins què arriba el 2002 i el seu àlbum The Last Broadcast. Primer, s’atreveixen editant un single, There Goes The Fear, de 7 minuts, de reminiscències dels Stone Roses (recorda a Waterfall) barrejades amb batucades brasileres. Un àlbum què, com el primer, és aclamat per la crítica (millor àlbum del 2002 segons la premsa especialitzada europea) però aquest cop arribant a un públic més ampli gràcies a temes més madurs i a una producció més directa, com a Pounding (entre les millors cançons dels últims 10 anys segons molts crítics), New York o a Caught By The River. Un àlbum on segueixen jugant amb paisatges tristos i desolats, però on hi ha lloc per la llum, l’electricitat, fins i tot pel gospel, i a on deixen a l’alçada del betún a bandes suposadament transcendentals com Coldplay, els quals han de veure com els prenen tots els premis de la crítica i el públic. Doves demostra com es pot ser transcendental i profund sense recórrer a les mateixes formules què els demés. Què encara es pot inventar i ser innovador a la música. Si al 2002 només s’havia de comprar un cd, era aquest. Tanta bellesa en 50 minuts….

Després de recopilar al 2003 les cares B dels seus singles a Lost Sides, el dia 21 de Febrer apareixerà a tot el món Some Cities. A primer cop d’orella, crec què els 11 talls agafen el millor de les dues experiències prèvies, potser repetint alguna fórmula (però si son fórmules inventades per ells, perquè no fer-ho si funciona?) però amb un toc més carregat, rocker; un àlbum concebut com més directe (i curt: el seu àlbum de menys duració), probablement tot cortesia del productor Ben Hillier. Així, ens trobem el primer single, Black And White Town, la màquina perfecta de matar: un toc entre ballable i “pegadís” però amb una percussió nerviosa (habitual en ells) què fa d’aquesta cançó el single perfecte. The Storm es l’aproximació a una orquestració més complexe, on els sentiments afloren a cada centímetre de la pell. Sky Stars Falling es Pounding Part II, però amb molta més alegria, més ràbia, més atrevits amb les guitarres.
Això sí, la gran cançó, per mi, és Snowden. Com és habitual, sempre en tenen una què sobresurt de les altres. Suposo què té aquest toc raret què la farà single… perquè Doves han aconseguit fer comercial tot el que ens semblava estrany i estrafolari a primer cop d’ull.

El dia 21 de Febrer editen el nou àlbum. Un altre cop, si has de comprar un cd aquest any; si has de fer un regal… què sigui aquest.

PD.- Si el compreu original, la primera edició porta una caixa de regal amb un DVD d’allò més interessant.

http://www.doves.net/