The Body
Mai havia seguit la sèrie de TV Buffy The Vampire Slayer (Buffy La Caza Vampiros). Havia vist alguns trossos inconnexos de capítols aquí i allà, i em semblava una barreja estranya entre Beverly Hills 90210 i maquillatges a la Star Trek. Suposo què és una manera tan absurda com qualsevol altre de jutjar quelcom què no coneixes, especialment si es tracta d’una de les sèries de TV amb més èxit de l’última dècada (mil millones de moscas no pueden estar equivocadas?).
Des de què tenia 8 o 9 anys, he seguit puntualment, mes rere mes, el còmic The Uncanny X-Men, i molta gent m’havia recomanat la sèrie de Buffy, ja què el seu creador, Joss Whedon, també és un seguidor d’aquest comic-book i sovint l’utilitza com a font d’inspiració per realitzar la seva sèrie. I és cert. Ho he pogut comprovar en multitud d’arguments, personatges o en les múltiples referències què fan els personatges sobre els còmics Marvel. la dinàmica de grup dels personatges també és molt semblant, barrejant acció amb “culebró”.
Farà poc més d’un any, l’editorial Marvel va oferir a Whedon guionitzar la sèrie X-Men, i ell va acceptar, com tots hauríem fet, complint el nostre somni més mitòman i humit. Aquesta notícia, què va cridar la meva atenció, va coincidir amb el fet què em va sorgir l’oportunitat d’aconseguir les 3 primeres temporades de Buffy en DVD a un preu força assequible. A més, vaig llegir què aquesta sèrie havia sigut nomenada o havia guanyat alguns premis Emmy a la millor direcció, guió, actuació, música, etc… així què em vaig animar.
La primera temporada va confirmar alguna de les meves sospites. Un inici una mica irregular i titubejant, i una caracterització dels personatges i dels seus rols a estones una mica massa tòpics, o potser el fet de què jo veiés clarament l’origen d’algunes influències, feia què no estigues convençut del tot. A més, transpirava aquest aire teenager què tan poc m’atreia. Però a mitjans de la segona temporada, la sèrie millorava fins a tenir-me enganxat.
A la temporada 4, hi ha un capítol què es diu Hush (Silenci) què em va sorprendre. Potser una de les millors realitzacions de ficció què he vist mai projectades en un TV; per la seva realització, direcció, producció, efectes i originalitat… la veritat és què em va semblar genial. I vaig entendre el per què de l’èxit d’aquesta sèrie (això què la temporada 4 em sembla de les més fluixes, malgrat tenir alguns dels millors capítols, com aquest). El capítol estava escrit, dirigit i produït pel mateix Joss Whedon, què, suposo què tractant-se del creador de la sèrie, és podia permetre llicències artístiques i riscos què cap altre membre de la sèrie es pot permetre. Una cosa semblant al què passa amb Chris Carter a X-Files (Expediente-X). Si és tracta de la teva sèrie, fas el què et ve de gust, sense donar explicacions (el Scatergoris es mío y me lo llevo).
El què volia comentar és què, recentment, he pogut veure la temporada 5. Inclou un capítol anomenat The Body (El Cos). No voldria estripar l’argument, encara què suposo què, qui no ha seguit mai aquesta sèrie, aquest blog no el farà canviar d’idea, i qui ja sigui seguidor, ja sabrà de què parlo.
En Joss Whedon torna a ser el guionista, director i productor, de la mort d’un dels protagonistes de la sèrie, narrada gairebé en temps real. Mai m’havia trobat amb cap pel.lícula, sèrie de TV o lectura què fes un apropament més cru i incòmode de la mort d’algú estimat i, a més, d’una manera què em va semblar extremadament original. El capítol em va tenir en tensió durant els 45 minuts què dura (fins, literalment, l’últim segon, en una última escena memorable), fent-me sentir por, esgarrifant-me i incomodant-me davant el tracte què dona al fet de què algú simplement mori. Algú què estimes. Sense efectismes ni histèries ni llàgrimes gratuïtes (de fet, per no haver, no hi ha ni música). Simplement plasmant amb imatges el shock què pot produir la mort i els seus danys col.laterals entre la gent què sobreviu al difunt. Com et pot paralitzar el saber què algú què estimes, simplement, t’ha deixat. Per sempre. I com s’assimil.la aquesta situació.
Whedon fa ús, de tant en tant, del seu talent com artista complert en capítols com aquest, i això l’ha portat a ser el principal candidat a substituir l’oscaritzat Brian Synger al cap davant de X-Men 3, la “pinícula”.
17.02.2005 a les 17:20h.
Fa anys vaig estar enganxadísima cada tarda “sl Plus” :p mirant aqueste serie…! :) :*****
17.02.2005 a les 17:21h.
Nota: “sl” = al. Tot aclarit! ;)
17.02.2005 a les 19:55h.
Pues podría. Supongo q cada uno se expresa en la lengua q se siente más comodo. Lo curioso de esta entrada es que sería su tercera reescritura. Cuando estaba al 90%, el IE hizo algo raro i lo perdí todo, así q lo reescribí de nuevo. Me quedó mejor la primera vez… expresé mejor lo q pasó por mi cabeza al ver The Body. Raramente algo q dan en la TV me llama tan poderosamente la atención.
17.02.2005 a les 19:57h.
Sònia, carinyu. Jo no tinc plus… la feien en codificat? Jo vaig veure algun en obert, però quan ja eren repetits, ja q la sèrie va acabar fa un parell d’anys. I tot aclarit, però t’havia agafat ;-)