El 14 de Març, arriba a les botigues el nou àlbum de la banda de Kelly Jones, Stereophonics, amb l’inquietant títol de Language. Sex. Violence. Other?, com si d’un test es tractarà. Escolliu.

Després de dos àlbums molt irregulars (Just Enough Education To Perform adormia a les pedres, i You’ve Gotta Go There To Come Back era una millora, però massa acartronat en una mateixa fórmula), semblava què Jones no sabia fugir d’aquest esperit acústic i trist què rodeja les seves últimes composicions, i què havia oblidat com fer el pop rock poderós què li agrada (Word Gets Around era pop britànic en estat pur, divertit i vital) i continuar amb la maduresa mostrada a Performance And Cocktails, què seguia la línia del primer àlbum, encara què potser una mica massa sota l’ombra d’Oasis.

A Language. Sex. Violence. Other?, Jones reuneix 11 composicions, totes titulades amb una sola paraula, molt més directes i orgàniques, fent un back to the basics, simplificant, i jugant una mica les pro-tools, en l’estil de l’últim single de l’any passat, Moviestar. Cançons com Doorman, Girl o Brother tenen l’energia i el nervi què semblava haver perdut. Superman, Pedalpusher o Lolita tenen el toc electrònic i més pop.
Dakota crec què és el millor single què han tret en anys, encara què s’assembli una mica al clàssic de Robert Palmer, Johnny & Mary.
Jones, a més, intenta jugar una mica més amb la seva veu, no forçar-la i arrossegar-la al màxim, com ens té acostumats, i abaixa una mica el tó o recorre a “falsetes”.

Un bon àlbum, en la meva opinió, on sembla què el nou percussionista ha donat una mica de vida a una banda què semblava estancada, i què ara mostra signes de recuperació. Potser no els aconseguirà nous fans però agradarà als seguidors de sempre.