Fama

Allà, temps enrere, al 1994, mentre jo gaudia dels primers EP’s i maquetes de 5 sorollosos nois de Manchester, el meu amic Ferran, un amant del R&B, el hip hop i tot el què sigui 100% Black (sé com odies aquests recopilatoris) adquiria dos àlbums: un de Blackstreet, l’enèssim projecte new jack swing de Teddy Riley (un àlbum molt bó, en la meva opinió) i el Crazy Sexy Cool de les TLC. Va absorbir ambdós àlbums amb devoció.

Un any després, l’àlbum de les TLC havia venut milions de còpies arreu del món, i el de Blackstreet, encara què no es morien de gana, no havia estat per tant en quant a repercussió mediàtica. Durant aquella progressió de les TLC d’estrelles de la música negre a mega-estrelles del fandom internacional, el Ferran va anar avorrint-les fins el punt què no es podia pronunciar el seu nom en la seva presència. Un diria: potser és què apareixien massa. Sortien per tot arreu. És el què em va passar a mi amb l’Alanis Morissette i Jagged Little Pill. Un àlbum què em va encantar però què vaig aburrir tant de sentir-lo a tot arreu què crec què mai més l’he tornat a escoltar.

Però amb les TLC, el Ferran feia aquesta reflexió: es que no me gusta que le guste a todo el mundo. O quelcom aixinses. Era com si ara què son famoses i estan a l’abast de tothom, ja no m’agraden.

Algú dirà: és què era massa comercial.
L’àlbum no és el mateix? Vull dir… un àlbum neix comercial o el fem comercial? No el fem comercial comprant-lo? Parlant-li a la gent?

Estic d’acord què hi ha àlbums destinats a vendre en massa, i es fan sense riscos i seguint pautes què han demostrat funcionar. Però sempre he cregut què al Ferran, aquell àlbum, si hagués quedat com de culte per una minoria, sempre li hauria agradat. Per exemple, el següent àlbum de Blackstreet va arrasar i va ser mundialment famós amb single No Diggity (pedaç de cançó què va desbancar La Macarena del num. 1 als US, poca broma) però l’àlbum en sí era bastant cutre. I no els va aburrir pas.

Ara, la Sílvie comenta què no li agrada què l’Adam Green ja no pertanyi al submón de artistes indies i triomfi allà donde va. Per què ens deixen d’agradar els àlbums què es fan populars?

És què la música, i en general, la cultura, la gaudim més si només la vivim per nosaltres mateixos? És què fem més nostres els artistes si ningú més els coneix i no ho podem compartir? O quan ho compartim en la intimitat dels nostres amics freaks què pertanyen al mateix submón?

Qui hagués dit què bandes com Massive Attack o Belle & Sebastian serien comercials? O The Divine Comedy. Quan U2 va llençar Achtung Baby, se’ls va dir què era anti-comercial i què no en vendrien ni un. Van passar dels 12 milions.
I aquells 5 nois de Manchester, què tocaven a locals perduts dels suburbis industrials, van vendre prop de 40 milions d’àlbums. I segueixen.