Vam convèncer la nostra companyia de discs de grabar l’àlbum a la meva casa llogada, de dues habitacions. En Robert (baixista) dormia al meu dormitori. En Darren (batería) a l’altra habitació. En Caleb, el productor, a la cuina. Jo al menjador, adaptat com a estudi de grabació, dormint entre els instruments. Ningú es va atrevir amb el lavabo.

Recordo arrossegar un piano antic i tronat què havia comprat per $50 dins el meu dormitori. El seu so era tan inspirador què aquella mateixa nit vaig compondre Brick. Feia temps què em rebregava el cervell intentant compondre una cançó al voltant d’una tornada genial què en Darren havia composat quan era adolescent. Recordo escriure la lletra a una cafeteria mentre en Darren i en Robert no feiem més què cantar el “ba ba ba” què feien durant els cors de Fair. Recordo escoltar ‘Close To You’ de The Carpenters un cop i un altre intentant imaginar com feien aquelles harmonies vocals, per intentar encaixar-les a Missing The War i fer-la sona tan bé. I més o menys recordo l’ultim dia de grabació.

A la mitjanit, acabava d’escriure la lletra de Kate. A les dues de la matinada em grabava la pista de veu. A les 4am despertava en Darren i en Robert per a què em fecin les segones veus. A les 5am agafavem totes les cintes, grabacions, cables, instruments, maletes (hi havia mitjons per tot arreu) i ho posavem tot al camió de mudances què ens esperava. A les 6am, en Robert ens duia a en Caleb i a mi a l’aeroport i volavem cap a Nashville. A les 11am grabavem les seccions de corda al menjador d’en John Painter mentre jo dormia al terra, al costat de la noia què tocava el cello. A les 6 de la tarda volavem cap a New York per fer les mescles al dia següent. Recordo a Andy Wallace, el nostre famós enginer de so i mesclador, rallant-me sobre la merda de segons versos què hi havia a Battle Of Who Could Care Less. Li encantava la lletra però deia què el segon vers era horrible. Quan va marxar a dinar, vaig escriure de nou la lletra i vaig grabar la pista de veu. Va quedar molt millor. Gràcies Andy.

Recordo què, una setmana després, estava assegut en un bus fent gira per Europa amb el nostre disc grabat, mesclat i editat a les mans. El vam escoltar. Vam coincidir què era molt dolent. Dolent de veritat. Ens vam anar a dormir amb aquesta idea al cap però al matí següent, en aixecar-nos… encara pensavem què el nostre disc era una puta merda.

I la portada què la nostra companyia ens va donar per l’àlbum era encara pitjor. Recordo estar a Escocia renegant i posant a parir la portada sense parar, tot just un dia abans d’haver d’entregar els dissenys definitius per dur a l’impremta. Vam agafar tot el què quedava del nostre pressupost i vam comprar una Polaroid. Li vam donar diners al paio de la botiga per a què no tanques encara què tornés a sortir el sol. Ens vam fer fotos els uns als altres mentre aquell pobre i confós senyor escocés feia un munt de còpies de totes elles sense parar, què nosaltres retallavem i enganxavem juntes. La nostra portada definitiva feia olor a cola d’enganxar i a rotulador. La vam entregar aquell matí. Àlbum acabat.
(…)
Quan ara hi penso, no recordo què fèssim cap cel.lebració quan Battle Of Who Could Care Less va donar la volta al món o quan Brick es va fer tan famosa, aguantant entre les 40 cançons més venudes, un any després d’aparèixer. Només alleugeriment. Com treure’ns un pès de sobre. I una satisfacció i un orgull d’haver fet quelcom què era nostre i per nosaltres, tal i com nosaltres voliem què fos.

Així què, per tots aquells què ens van fer suar sang i passar-ho tant malament durant aquelles gires, arrossegant un piano de cua, per clubs indies (’Ei, tios, heu sentit parlar dels pianos digitals, col.legues?’) m’agradaria dir… Què us donin pel cul !!

Ben.

M’ha semblat interessant el què explica Ben Folds sobre el procés de grabació del, ara ja un clàssic, Whatever And Ever Amen, allà pel 1997. No només per l’anècdota (potser fer una gran obra d’art només necessita unes poques hores d’inspiració, unes idees mínimament clares, una mica de tenacitat i un pessic de sort), sinó pels records què em porta aquest disc.
És un dels millors àlbums què he sentit a la meva vida, plé de sinceritat, puresa (està grabat en directe, en aquell menjador, deixant què l’ambient de la sala aparegui també al cd), humor, tragèdia (la famosa cançó Brick explica l’experiència real d’en Ben deixant embaraçada la seva nòvia a l’institut i de com van viatjar a un altre estat per a què ella abortés, sense dir-ho a ningú). Un grup atípic amb una formació atípica: tres membres, baix, bateria i pianista, sense guitarrista (sento què algú diu Keane de fons?) i amb unes harmonies vocals d’allò més divertit.

Aquest àlbum va ser l’únic àlbum què vaig sentir durant 6 mesos del 1997. Fins què a l’agost, Be Here Now d’Oasis va esclatar com una bomba al mercat. O l’Urban Hymns de The Verve, a l’octubre. Però abans, aquest àlbum em va acompanyar en aaquell any tan… tan… bé, uns dels anys més estranys de la meva puta vida. Amb perdó.

Si en Ben pot dir tacos, jo també.

PD.- Per cert, Whatever And Ever Amen es reedita remasteritzant les 12 cançons originals de l’àlbum (12 clàssics, de principi a fi) i porta 7 cançons inèdites, entre elles una versió del clàssic dels 80, i himne de la MTV, Video Killed The Radio Star, i altres sorpreses igual de divertides.