Un any sencer de treball amb Death In Vegas a les escombraries perquè les cançons no eren prou bones. Abandonen l’estudi on han gravat des de l’àlbum debut i viatgen a Los Ángeles amb el nou bateria, Zak Starkey (fill genètic dels Beatles), un nou productor (i mira què tenen al.lèrgia als productors), Dave Sardy (Marilyn Manson, Jet) i 66 cançons.
Dave Sardy els convenç per començar de zero. Durant un altre any, van descartant cançons fins que sorgeix Don’t Believe The Truth, el nou àlbum d’Oasis.
Andy Belli Gem Archer, baix i guitarra, han sigut Gallagherejats, com els agrada dir a ells, i les seves contribucions encaixen a la perfecció amb les cançons compostes pels germans Gallagher.

D’Andy és Turn Up The Sun, típic arranc dels de Manchester: guitarres xirriants, veus trencades, símbol psicodèlic del passat menys harmònic de la banda, però amb un so més fresc.
Apareix Noel amb Mucky Fingers, què sona com si I’m Waiting For The Man de la Velvet Underground fos cantada per Bob Dylan, amb un bon toc d’harmònica.
Lyla és el tema més fluix dels 11 de l’àlbum i el pitjor single què han tret mai. Això és el què pensava. Però si no m’he trobat 10 persones què m’han dit: “Ei, a tu què t’agrada Oasis… Has sentit la nova? Mai m’han agradat però aquesta m’encanta…”… té collons la cosa. La passen per la TV i ràdio a totes hores i apareix a dos anuncis. A la nova gira, què van començar fa un més, és de les més corejades. I es què, potser per recordar una mica a Street Fighting Man dels Stones barrejada amb aquest so pop què tenen els Gallagher a vegades, com a Roll With It, la cançó es fa endiabladament enganxifosa. I així és com ha de ser un single, no? Malgrat ser número 1, Noel renega i diu què no volia què aquesta cançó sortís com a single (imposició de Sony). Serà l’última. S’ha acabat el contracte.
Love like A Bomb és una d’aquestes coses petites què fa Liam, a l’estil Songbird, plena de na-na-nàs. Una cançó per l’estiu, quan faci molt de sol i estiguis estirat a la gespa. D’aquestes cançons què s’acaben massa aviat i fan què la tornis a posar.
The Importance Of Being Idle és de les millors aportacions vocals què ha fet mai Noel. Molt en l’estil de Sunny Afternoon dels Kinks, és un altre tema positiu, molt britànic, lluny de les depressions dels últims àlbums. Single segur. Noel sempre en treu un…
The Meaning Of Soul són dos minuts d’actitud. Una cançó escopida a la cara, més què cantada.
Guess God Thinks I’m Abel és la cançó què Liam li dedica al seu germà. Si en el fons s’estimen. Un toc de folk pop. Cantada i produïda amb moltíssim de sentiment, amb un middle 8 molt xulu i final molt estrany. La veu d’en Liam sona molt bé: no crida i per un cop, canta.
La cara més quejica de Noel no s’en pot estar d’aparèixer. No li agrada viure a la ciutat. Ni la fama. Ja ho sabem. Ho has cantat mil cops. Part of The Queue em recorda a Golden Brown de The Stranglers. Encara i així, és una gran cançó, bonics versos amb falsetto i solo de guitarra.
L’altre tema d’Andy és Keep The Dream Alive. Una de les més Oasis de l’àlbum, amb una èpica tornada, recupera els millors moments de l’Andy de Hurricane#1. Més na-na-nàs estiuencs com als vells temps i un bon solo de guitarra fan d’aquesta cançó un single potencial.
A Bell Will Ring és l’aportació de Gem, una cançó una mica de relleno.
Cantant els dos germans, un vers cadascú, a l’estil Acquiesce, Let There Be Love és èpica. Amb un so molt Beatlelesc (existeix això?), amb un esperit així com Hey Jude, pot ser una nova Champagne Supernova o All Around The World. Una meravella, dolça i molt més lenta què a la versió demo què podiem sentir a les sessions de l’any 2000 quan la van composar. Smallville l’ha demanat per incloure als seus capítols (només faltava això).

És un àlbum molt positiu, fet per sentir-lo sota al sol, de vacances, cosa què contrasta amb la sinistre portada. Per l’estructura, els canvis de veus i ritme, i per la producció molt sixties què té, em recorda una mica a Revolver del Beatles.

Oasis sempre han sigut una banda polaritzadora. O t’agraden a morir o els odies a més no poder, però crec què és un molt bon àlbum. La crítica, amb excepcions com el NME, el recolza en massa, cosa rara, encara què pels fans de tota la vida, aposto què es queixaran què no té aquells temes trencadors, gairebé himnes, d’anys enrere.

Tan bo com els primers 4 àlbums? Es clar què no. Millor què els dos últims? Com diuen els esportistes: la forma és temporal, el geni permanent.

El nou àlbum Don’t Believe The Truth d’Oasis surt a la venda dilluns 30 de Maig.