Només el coneixia per un parell de cançons i una versió d’Across The Universe (i pels seus pares i germana, què sembla què en la casa on es va criar aquest nano fins i tot el gat pinta quadres).
Vaig decidir comprar-me els seus dos últims àlbums, Want One i Want Two. Em va sorprendre trobar-me a la producció a Marius DeVries (Björk, Massive Attack), què posa uns embolcalls de bellesa a unes composicions molt íntintimes. A vegades èpic, especialment a Want One, el més accessible (Beautiful Child, 11:11, 14th Street, Movies For Myself, Go Or Go Ahead o I Don’t Know What It Is) i a vegades emocionant (Natasha) i barroc, especialment a Want Two (The One You Love, Little Sister), els dos àlbums van des del jazz fins els arranjaments luminosos a la Beach Boys, passant pels acompanyaments de corda què tan agraden a DeVries (de vegades té un toc a musical de Broadway què em recorda a Neil Hannon / The Divinbe Comedy) sense perdre gens d’homogeneïtat.

Suposo què faré marxa enrere i recuperaré els seus primers àlbums dels quals vaig passar olímpicament. Sempre em va semblar què ja tenia al Ryan Adams per suplir aquestes necessitats i, curiosament, quan més s’assemblen, és quan més m’agrada en Rufus.

A la nova opció de RadioBlog he deixat una cançó per a què escolteu.

http://www.rufuswainwright.com/

Pd.- Malauradament, al concert a la sala Razzmatazz, malgrat què com a banda crec què van sonar bé, quan es va posar a fer solos amb el piano, va abusar tant de la veu què aburria a les mosques.