A les 22.00, amb puntualitat britànica, com la resta de bandes de la nit, va arrancar la bomba Vertigo, amb les llums del Camp Nou encara enceses per apagar-les de cop i quedar enlluernats per l’escenari només arribar el famós 1,2,3… 14!. La gent esclata amb la tornada i els ooOOooOOohhs dels coros què van omplir l’estadi, al crit de “swinging to the music, swinging to the music”. Per què enganyar-nos. Estavem entregats. Malgrat tenir les cames destrossades i estar molt cansat durant el descans després de Keane, Vertigo ens va reactivar les energies i semblava què ens acabessim d’aixecar del llit.

Després van seguir I Will Follow i The Electric Co., dues cançons què daten de Boy (1980). És impressionant com I Will Follow sona tan moderna quan té 25 anys i encara la toquen igual. The Electric Co. em va donar la sensació què molta gent no se la sabia. Seguit va sonar la guitarrera Elevation, on van jugar una mica amb el públic i van allargar la intro, tancant un principi de concert bastant rockero.
Per fí van aturar-se per saludar al públic i després d’unes paraules i evidents paral.lelismes entre Irlanda / Catalunya, New Year’s Day va trencar, amb un Bono mostrant una senyera al crit què les nacions i els païssos s’han de respectar però sovint no són el mateix. Uns paios de Madrid què tenia al costat van començar a cridar consignes en contra de Catalunya i ”Vivas Españas” varis, etc… però entre la pitada de la gent més propera, un altre grup de gent de Madrid què vaig conèixer els van demanar respecte i van callar.

Beautiful Day va patir la primera fusió de la nit, barrejant-se primer amb Here Comes The Sun i després amb Blackbird, dos temes de The Beatles. Blackbird pertany a l’àlbum blanc dels Beatles, obsessió de Bono què, si segueix a aquest ritme, no trigarà gaire en haver versionat les 30 cançons què té aquest disc. Aquestes versions van portar a I Still Haven’t Found What I’m Looking For, el primer clàssic corejat per l’estadi.

Però realment, l’espectacle va començar amb City Of Blinding Lights, cançó què pertany a l’últim àlbum i què va tornar boig al públic. Crec què s’ha convertit en un clàssic instantani. Va ser la cançó què va activar la pantalla gegant de 20 metres, en un espectacle de llum i colors què s’ha de veure per compendre. La veu de Bono sonava càlida i la guitarra de The Edge perfecte al milímetre. City Of Blinding Lights té una tornada què t’arrossega i l’estadi semblava ensorrar-se cada cop què Bono cridava: “Oh you look so beatiful tonight”.

Després de cantar-li el happy birthday a The Edge, Bono va parlar sobre el seu somni d’una Miracle Drug (droga miraculosa), ja què aquesta cançó tracta sobre la Sida. La va cantar posant-li cor, i el públic va corejar la tornada però, especialment, la part més emotiva: “freedom has a scent like the top of a new born baby’s head”.
Sometimes You Can’t Make It On Your Own és una de les cançons què Bono li ha dedicat al seu pare, cantant d’òpera amb qui tenia una tensa relació, i què ha mort recentment. Va ser un dels moments més emotius de la nit, agafant Bono tot el protagonisme i apropant-se de veritat a la gent cantant:

It’s you when I look in the mirror (…)
I know that we don’t talk
Can you hear me when I sing?
You’re the reason I sing
You’re the reason why the opera is in me…
Where are you now?
I’ve got to let you know a house still doesn’t make a home
Don’t leave me here alone…

Aquesta cançó em pot.

I aquí va acabar la primera part del concert i començava la part més reivindicativa.
Per què la càrrega política i social del concert va ser molt gran, com és costum en U2, gent molt activista i involucrada en causes socials. Agradi o no, U2 implica això des del dia 1. I fa més de 25 anys què corren.
La pacifista anti-militarista Love And Peace Or Else i Sunday Bloody Sunday (un altre cop el conflicte irlandés) van arrancar unes paraules de Bono per Zapatero, demanant-li què les seves accions a Irak no acabin en només retirar les tropes, i recordant què per acabar amb un monstre no ens hem de convertir en un altre. 
Durant Love And Peace Or Else, Clayton va agafar protagonisme al davant del passadís central. També va mostrar a Bono tocant les percussions amb una cinta al cap amb un missatge:

Bullet The Blue Sky va mostrar un altre cop el missatge antibel.licista d’U2. The Edge es va esforçar per fer original un solo de guitarra què fa gairebé 20 anys què ens sabem però què cada cop què toca sembla diferent. Bullet The Blue Sky es va fusionar amb Please, de l’àlbum POP i amb The Hands That Built America, la cançó què van fer per la pel.lícula de Scorsese, Gangs Of New York. L’última fusió va ser amb el clàssic popular When Johnny Comes Marching Home.

Miss Sarajevo (cançó sobre la guerra dels balcans) va acabar fonent les pantalles i només van mostrar un missatge:

Una noia sudafricana va aprèixer recitant la Declaració dels Drets Humans en anglés mentre a la pantalla apareixia la mateixa declaració en català. Un dels nois de Madrid què poc abans havia fet crits anti-catalanistes em va demanar què li traduïs. Sonarà de pel.lícula d’Antena 3 al migdia, però justament en pantalla estava l’article 2, on resa què tothom te aquests drets i llibertats sigui quina sigui la seva raça, color, nacionalitat, país, religió… el paio va deixar anar un emocionat: “joder, que bonito!” i se’m va abraçar. L’abraçada va acabar sent general.
L’alcohol, com podeu veure, feia de les seves amb total llibertat, però encara i així…
Probablement tot sigui qüestió de marketing però tots els temes es van tocar amb tanta cura i afinació què, com a mínim, s’ha de reconèixer què U2 tenen un instinct mesiànic què no té ningú més des de John Lennon.
Rodejats de banderes fictícies de desenes de nacions, i amb la silueta del continent africà en pantalla, Pride (In The Name Of Love), dedicada a Martin Luther King, van tancar la part política del concert.

En aquest moment, Bono va demanar què tothom tregués el seu mòbil. Aquest instrument què ens manté més aprop els uns dels altres, segons ell. I quan tothom tenia el mobil engegat i alçat amb la mà, el Camp Nou es va quedar a les fosques.
Només hi havia la llum de 80.000 mobils.
Digueu-me tonto, però va ser impressionant.

Where The Streets Have No Name i One van sonar i ens van dur al final del concert.

Una màquina escurabutxaques política va aparèixer en pantalla. Putin, Blair, Chirac i Bush van sortir aleatoriament, entre símbols de Zooropa. Tots sabiem què venia a continbuació. La part més sardònica i burlesca. Quan Bono deixa el seu paper de mesies i es torna humà. Un entertainer. Un show man, malcriat pels diners. Recorrent al seu personatge The Fly, va aparèixer a la pantalla superior esquerra, com en els millors temps de Zoo TV, i el concert semblava què comencés des de zero. Va sonar Zoo Station mentre Bono jugava amb una handycam, vestit de militar.

Amb el ja clàssic lema EVERYTHING YOU KNOW IS WRONG (tot el què saps és incorrecte) un ja sap què ha de passar. En pantalla, entre els primers acords distorssionats de The Edge, The Fly va sonar com una apisonadora. És la meva cançó preferida dels U2. Aquest torrent de missatges confosos. Aquesta provocació, malcarada, d’hiperrealitat: “cada artista és un caníbal, cada poeta un lladre; tots maten la seva inspiració cantant les seves penes”. Musicalment, va sonar bestial, amb Bono a la guitarra (escasament va tocar en 4 o 5 temes) i les antigues llegendes se succeïen a la pantalla:

GOD IS SUPERFICIALITY (Deu és superficialitat) THE FUTURE IS FANTASY (el futur és fantasia) AVOID CONFLICT (evita el conflicte) IGNORANCE IS BLISS (l’ignorància és joia) DO NOT ACCEPT WHAT YOU CANNOT CHANGE (no acceptis el què no pots canviar) CHANGE WHAT YOU CANNOT ACCEPT (canvia el què no pots acceptar) BELIEVE EVERYTHING (creu en tot) DO YOU BELIEVE ME? (em creus?) YOU ARE A VICTIM OF YOUR TV/HATRED/APATHY/SELF (ets una víctima de la teva TV - auto odi i apatia) IS THIS ALL WE GET? (això és tot el què aconseguirem?) WORK IS THE BLACKMAIL OF SURVIVAL (el treball és el xantatge de la supervivència) I WANT IT NOW (ho vull ara) BE GENTLE WITH ME (sigues educat amb mi) LIFE THIS IS NOT A REHEARSAL (la vida no és un assaig) ENJOY THE SURFACE (gaudeix de la superfície) THAT’S ENTERTAINMENT (això és entreteniment) AMBITION BITES THE NAILS OF SUCCESS (l’ambició li mossega les mans a l’èxit) IT COULD NEVER HAPPEN HERE (mai podria passar aquí) TASTE IS THE ENEMY OF ART (el bon gust és l’enemic de l’art) BELIEVE (creu/menteix) MANIPULATION IS ART (la maniupulació és art) YOU ARE NOT IMMUNE (no ets inmune) CELEBRITY IS A JOB (ser famós és una feina) DEATH IS A CAREER MOVE (morir és una passa en la teva carrera) REBELLION IS PACKAGED (la rebelió està empaquetada) RELIGION IS A CLUB (la religió és un club) CONTRADICTION IS BALANCE (contradicció és equilibri) GUILT IS NOT OF GOD (la culpa no té a veure amb Deu) TOMORROW BELONGS TO ME (el demà em pertany) EVOLUTION IS OVER (l’evolució s’ha acabat) SILENCE = DEATH (silenci = mort) DEATH IS INEVITABLE (la mor és inevitable) EVERYONE IS A RACIST EXCEPT YOU (tothom és un racista excepte tu) ROCK AND ROLL IS ENTERTAINMENT (rock’n'roll és entreteniment) WEAR A CONDOM (duu un condó)

Per acabar, el famós WATCH MORE TV. No importa quants cops he vist aquesta cançó en directe. Sempre és la què més m’agrada. Sempre.

Va tocar el torn al moment més esperat pel públic femení, on Bono, durant With Or Without You, treu una noia a ballar amb ell.
I així va acabar el primer bis.

El segon va començar molt fort. All Because Of You encara no sé com només ha sigut single a US. Va sonar atronadora (para atronar a los vecinos?). La van fusionar amb Birthday, un altre cop de l’àlbum blanc de The Beatles, per acabar recantant el Happy Birthday a The Edge.

Després, segon moment de màrqueting, què diria algú. És cert què el Barça havia estat molt reticent a fer concerts al Camp Nou. Laporta va dir què van tenir els seus dubtes però què U2 va insistir molt i s’han encarregat de qualsevol assegurança per danys a les estructures. La gespa acostuma a quedar en tan mal estat què feia molts anys què no es feia cap esdeveniment com el d’ahir.
De fet, Bono havia començat el concert cridant ben fort “I’m In Camp NOU!!! I’m In Camp NOU!!!” abans dels famosos 1,2,3… 14! com si li fes especial il.lusió. Ell és fan dels Celtics, crec… potser li feia il.lusió per Larsson?
Bono va comentar què durant les últimes 5 gires, havien sempre demanat el Camp Nou i sempre els hi havien negat. I si aquest cop estaven allà, era gràcies a The Edge què havia mogut tots els fils possibles… i, futbolero com és ell, va acabar d’aquesta “guisa”:

Mentre, tocaven Trash, Trampoline And The Party Girl, una cançó què té més de 20 anys i què era una cara-b recòndita què només els més vells del lugar ens sabiem. Bono va retar al públic “a veure si podeu cantar aquesta” i tenia tota la raó. Va acabar fusionada amb Get Up, Stand Up de Bob Marley.

I per acabar, un altre cop Vertigo. El què popularment es coneix com un encore. Diuen què per deixar-te amb un subidón. Com si anèssin curts de repertori. Encara i així, tot va encaixar al milímetre. El so, la imatge, la veu de Bono (ha millorat molt).

Una experiència què no vols què s’acabi mai.

Setlist:

Vertigo
I Will Follow
The Electric Co.
Elevation
New Year’s Day
Beautiful Day / Blackbird / Here Comes The Sun
I Still Haven’t Found What I’m Looking For
City Of Blinding Lights
Miracle Drug
Sometimes You Can’t Make It On Your Own
Love And Peace Or Else
Sunday Bloody Sunday
Bullet The Blue Sky / Please / The Hands That Built America / When Johnny Comes Marching Home
Miss Sarajevo
Pride (In The Name Of Love)
Where The Streets Have No Name
One

Zoo Station
The Fly
With Or Without You

All Because of You / Today Is My Birthday (Happy Birthday)
Trash, Trampoline And The Party Girl / Get Up, Stand Up
Vertigo

http://www.u2.com/

Pd.- Totes les fotos meves excepte la del barça, cortesia de Maivista.