Hi havia una vegada una noia farcida de virtuts. No parlava gaire però era molt veloç. Què direu: això què té a veure? Doncs què deixava què els seus actes parlessin per ella. Era una super atleta o algo, i estava especialitzada en salt horitzontal i bàsquet, i corrent sempre guanyava i feia què les seves amigues ploressin i parlessin d’ella a les seves esquenes, envejoses de la seva lasanya.

Després d’una prometedora carrera com a dissenyadora gràfica, truncada per una incompresa tendència a fer totes les webs amb tipografia negre sobre fons verd fosc, la seva mare, en un atac d’avorriment, va descobrir el seu innat instint per la música quan va veure un cd de Whiskyn’s en un calaix.

Sabíeu què per ser pianista has de fer una carrera de 10 anys? Sinó, no et donen el carnet de teclista. T’ensenyen com van els botons, els pedals, els retrovisors i has de saber les notes. Per què cada tecla és una nota. Es veu què com hi ha tantes tecles, algunes se les inventen. Perquè sinó, ja em direu com el Casio PT1 por funcionar, si només en té com 30. També t’ensenyen a netejar-lo.

Doncs ella, tot això, ho sap.

És una persona extremadament sensible i molt conscienciada amb els problemes socials. Plora amb facilitat quan sap d’alguna injustícia, especialment amb les minories ètniques, i particularment amb el poble xinés, del què sembla profundament enamorada.

De fet, és tan sensible què té tendència a plorar fins i tot amb l’art. Li encanten els draps de cuina de disseny i adora què el seu pare imiti el seu pintor favorit. El seu pare és un geni (El Geni) i, malgrat tenir les avantguardes una mica travessades, sap mimetitzar perfectament qualsevol estil al crit de: “Pf! Això ho faig jo també!!” i ella se li salten les llàgrimes d’emoció cada cop què això succeeix, compartint els dos el seu amor per l’art contemporani.*

Ara ha crescut i s’ha fet gran, i ha desenvolupat l’habilitat de plorar a voluntat, especialment quan necessita lubricar les seves lents de contacte, què no treu dels seus preciosos ulls blaus ni tan sols per anar a dormir. Diu què li agrada veure bé als somnis, no sigui què entre tenebres borroses es perdi algun detall, ja sigui petit o gran.

Petits detalls. Detalls què la fan entranyable. Com quan mira el rellotge i es sorprèn del pas del temps, com si fos el primer cop què veu passar volant 3 o 4 hores. Suposo què això és degut al seu passat de velocista i què mai ha acabat d’adaptar-se bé a aquesta societat, massa lenta i feixuga per ella.

Grans detalls. Ha desenvolupat una estranya tendència a donar detalls en excés sobre qualsevol cosa. Tots els què la coneixen saben què és degut a la quantitat aclaparadora de saviesa què corre per les seves venes, així què mai ningú li retreu.

Perquè tots sabem què una persona què adora per igual a La Casa Azul, al Ralp Phiennes, al cara-bollo de Keane, als Pokemon músics, la Nutella, a Rothko, La Princesa Prometida i als Monty Python (i als tontos d’Oasis, encara què li fa mal a l’ànima reconèixer això) no pot estar equivocada.

I ella ho sap.

Els genis sempre són uns incompresos. El millor exemple, el seu pare. I ella sap què arribarà un dia què tothom escriurà amb bolis BIC de tinta negre sobre papers DIN A4 de color verd. I serà la cosa més normal del món.

Ella ho sap.

*.- També és molt sensible a les vibracions, però és un tema què no he tingut gaire temps per aprofundir i espero què algun dia em doni l’oportunitat.

Sona: En Noches Como Las De Hoy de La Casa Azul.

Cita el blog: Per què els cambrers parlen tan fluix?

Foto per Sílvie.