Sempre he volgut moure’m com Jason Kay. No sé ballar. Més què ballar, quan em moc sembla què tingui atacs epil.lèptics o algo.
Des de què a l’institut, fent 3er de Bup (BUP!! Par-fa-vor què vell sóc!!), vaig comprar l’àlbum debut de Jamiroquai, aquell Emergency On Planet Earth, he sigut un fidel seguidor d’aquest nano, fan dels cotxes esportius, la velocitat i el funk i acid jazz més ballable. És dels pocs artístes què fa què no pugui evitar moure’m (La Casa Azul també, però seria un altre tema).

Aquest tio encara ha de treure un àlbum què pensi què és dolent. De vegades no l’encerta del tot, com a The Return Of The Space Cowboy, inferior al seu debut, però Travelling Without Moving és una obra d’art. Van seguir Synkronized, què té 4 o 5 cançons fantàstiques i A Funk Odissey, el més fluixet, per mi.

I quan jo el donava per mort, amb les idees més seques què un oliu, retorna amb Dynamite. Crec què és un àlbum al.lucinant. Segueix tenim una majoria de talls ballables, funks i molt moguts, què inevitablement fan què segueixis el ritme amb el peu primer, cantis després, moguis el culet més tard i ja acabis fent una completa coreografia al metro, de bon matí (momento Rubianes: vamos a traaabaaaajaaaaar…).

Una de les coses què més em crida l’atenció és què és al seu sisè disc quan li dóna per allunyar-se una mica de l’instrumentació típica funk i só philadelphia i anar a les guitarres acústiques (moment pop amb Seven Days In Sunny June) i, sobretot, a les guitarres elèctriques, què queden estupendes. Feels Just Like It Should és un arranc enganxós, ballable i guitarrero. Black Devil Car (obsessió pels cotxes o algo?) té una tornada guitarrera a més no poder, què m’encanta.
World That He Wants és l’única balada dels 12 tracks i és preciosa però els moments més elèctrics són Starchild, Electric Mistress o Time Won’t Wait (una altra favorita per mi). (Don’t) Give Hate A Chance és una festa de 5 minuts i qui no es posa a ballar és què no-és-per-so-na.

Hi ha talls típics gens originals com Dynamite o Hot Tequila Brown i si us han agradat els seus àlbums anteriors, doncs aquest us encantarà, però Dynamite és molt més ballable i ràpid, atrevit en les formes i, sincerament, té unes tornades comercials com poca gent sap fer.

Suposo què les comparacions amb Stevie Wonder van quedar enrere però encara m’agraden els seus barrets.