De Corte Clásico (Sección Infantil)

Molts els tinc sempre a mà i els escolto sovint, per netejar les oïdes, com dic jo, de tanta modernitat, però d’altres, els tinc guardadets. De vegades per espai. De vegades pels records.

Aquest cap de setmana em sentia una mica malenconiós i m’he passat 3 dies desenterrant de sota el llit canapè aquells discs antics, ara en CD, que escoltava quan era petit.

Si tanco els ulls, molts d’ells m’evaporen. Puc sentir l’olor dels vinils o el só de l’agulla a casa dels meus pares. Les converses al meu voltant. Veig gent que ja no hi és. Puc tornar a mirar les parets que m’envoltaven quan sonaven aquells discs. Puc veure’m estirat al terra amb 4, 5, 10 anys, mirant el sostre, amb uns cascs que em cobrien mitja galta, posant el mateix disc sense parar, un cop, un altre i un altre.

Un any, ara ja fa molts lustres, durant una revetlla de Sant Joan (què fas per Sant Joan?) tothom va marxar de festa i el meu pare em va dir si volia que ens quedéssim els dos sols a casa mirant una pel.lícula que m’agradaria molt. Jo devia respondre sí. Em va posar Tommy de The Who. La història del nen sord i mut, maltractat per la seva família, que es converteix en el mag del pinball.
No estic segur quina edat tindria, si 8 o 9 anys, però recordo que em va enganxar de la mateixa manera que em va deixar impactat un cop va acabar. Em va semblar la cosa més trista i crua del món (només comparable a Midnight Cowboy, que vaig veure per la mateixa època). Tinc la imatge de la mare de Tommy cridant-li i pegant-lo sense entendre que el seu fill no la podia sentir marcada al cervell.
Amb el temps, Tommy i Quadrophenia van deixar lloc a Who’s Next, el meu àlbum favorit de The Who que, a més, podeu sentir una píndola cada dilluns a CSI. Les 3 sèries (Las Vegas, Miami i NY) utilitzen tracks de The Who com a sintonia principal.

Sona Literalment: Won’t Get Fooled Again.

Revolver dels Beatles encara em sembla tan fresc i actual que no sé si sóc jo o és ell qui s’hauria de sentir fora de lloc. Per aquells temps, Got To Get You Into My Life, amb els seus vents, em semblava la cançó més alegre del planeta.



Sona Literalment: Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band.

En aquelles dates, no suportava els primers Beatles. Em semblava música de nen petit (paradoxa: jo era un nen petit!). Em semblaven uns estúpids cantant Love Me Do, i tota la complexitat que no els hi veia als Fab Four la tenia Ziggy Stardust. Reconec que Bowie em feia una mica de por. El maquillatge, la seva veu com fora de to, els seus moviments tenien quelcom que m’espantava i a la vegada m’atreia. Malgrat ser un àlbum que m’encanta, reconec que de petit em passava la vida cantant Space Oddity i, sobretot, Starman, fent les palmades i tot (Let all the children boogie – clap clap!).

Sona Literalment: Starman.

Durant molt de temps, Stairway To Heaven em semblava la millor cançó que s’havia fet mai. Feia plorar, ves a saber perquè. Dazed And Confused em terroritzava per la seva línia de baix i la veu agonitzant de Robert Plant, com si d’un malson de pel.lícula de sèrie B es tractés. Però em semblava maravellós com, durant el seu interludi, el cantant parlava i la guitarra de Jimmy Page semblava que li responia.
Sovint saltava sobre el llit amb Whole Lotta Love o Rock And Roll. L’energia de Led Zeppelin t’envoltava. Podia escoltar The Rain Song tot un matí sense parar.

Sona Literalment: Stairway To Heaven.

L’àlbum Transformer de
Lou Reed m’encantava. Suposo que molta gent el valora, més enllà de pel que va significar per la història de la música underground, pels seus hits com Walk On The Wild Side, però jo preferia la melancolia de Perfect Day o la tristesa invisible de Satellite Of Love. Això sí, era incapaç de mirar aquell videoclip que va fer per No Money Down on s’arrancava la pell de la cara.

Sona Literalment: Perfect Day.

Marvin Gaye i el sexe. Jo sabia d’una manera inconscient que Marvin Gaye equivalia a sexe. No sabia per què ni què volia dir, però tenia molt clar que Marvin Gaye era sexe. Més que l’ambigüitat glam de Bowie, Bolan o el Lou Reed post Velvet Underground, la música d’en Marvin era pura sensualitat i sexualitat. Jo era un nen de 8 anys que anava calent, si això podia ser.

Sona Literalment: Inner City Blues (Make Me Wanna Holler).

I podria seguir. Podria dir que Rocket Man d’Elton John encara avui és una meravella (Elton John no fa una cançó que m’agradi des de l’any que vaig néixer), com vaig estar mesos escoltant el casset del Tubular Bells o dir que Brian Wilson va composar algunes de les melodies més boniques que mai s’han fet. I de com no vaig apreciar fins a ser adolescent bandes com Pink Floyd, The Jam o la Elo.

Però la meva infància és Marc Bolan. Si hi ha un so que acompanya la banda sonora de la meva infantesa, aquest és el so de T. Rex. Em va fer interessar-me per la música en general i per la vida en particular. Mai tenia clar per què aquell noi duia vestits de noia, plomes i tota aquella purpurina, però jo tenia clar que volia rock’n’rollejar com ell. Jo era un Billy Elliot sense ballarines.

Descansa en pau, Marc.

Sona Literalment: Cosmic Dancer.