Durant els anys d’institut, nosaltres érem com molt col.laboratius i ens involucràvem en tot. Participàvem en concursos de dibuix, de literatura, alguna ballava o tocava la guitarra, fèiem programes de ràdio a l’emissora municipal… però també és famós, entre el nostre cercle d’amistats més íntim, la nostra perspectiva retorçada de les coses. Suposo què alguns pensaven què era una manera de guanyar-nos els professors degut a l’alt nivell d’absentisme del què fèiem gala, però un de nosaltres va aconseguir colar-se al consell escolar, així què estàvem més què coberts.

Barcelona, 1995. Un bon dia, vam arribar a l’institut i a la sala principal hi havia muntada una exposició enorme de fotografies… crec què sobre història del districte o quelcom així. Grans plafons blancs, enormes, plens de dades, fotografies, comentaris… Ens va sorprendre una mica no estar al tanto del què allà estava passant. L’institut estava buit malgrat ser primera hora del matí. Òbviament tothom estava fent classe i nosaltres probablement tornàvem de deixar la nostra silueta marcada a la gespa.

La qüestió és què ens vam mirar entre nosaltres i ens vam dir… com es pot tolerar això? El Ferran i jo no ens ho vam pensar dos cops.
Vam agafar 4 estris, un parell d’amics més, i vam desmuntar tots els plafons. Minuts després, l’exposició de 200 m2 estava desmantellada.

Però no en teníem prou.

Vam agafar uns quants plafons (de més de dos metres d’alt per uns 3 metres d’ample, aproximadament), amb totes les seves fotos i texts encara enganxats, i entre uns quants còmplices, vam decidir localitzar on estava la professora organitzadora d’aquella exposició (amb qui teníem una relació bastant especial) i comentar-li què l’havíem desmuntat.

Estava fent classe en aquell moment als alumnes de primer de BUP al 4rt pis. Doncs ni curts ni mandrosos, vam agafar els plafons i vam pujar les escales dels 4 pisos i vam creuar tot l’institut amb l’exposició a l’esquena fins arribar a la seva aula. Sense trucar, vam irrompre a la classe.

Ferran: Ja està. On la deixem?
Vela: (ulls com plats) El què està? Què és això!
Ferran: L’exposició. Ja l’hem desmuntat. On deixem tot això?
Rbn: Sí, perquè pesa un colló…
Vela: Què…? Com…! Què?
JR: Sí. Ens va dir què desmuntéssim l’exposició i aquí està.
Rbn: Va, què pesa molt!
Vela: (lipotímica) Què…? Com…! Què?
Ferran: No ens va dir què desmuntéssim l’exposició?
Vela: Quan acabés!!! I comença aquest migdia!
Ferran: No, no, no. Ens va dir què la desmuntéssim avui al matí.
Vela: Impossible!!
Rbn: És cert. Jo hi era.
JR: Va, què això pesa…
Vela: Jo us vaig dir això!? Com pot ser!
Tots: Sí, sí, sí…
Vela: Ostres! Doncs perdoneu però és d’aquí una hora. Em devia equivocar! L’hem de tornar a baixar!
Tots: Ala! Quina barra! Això és un ultratge! Jo passo! Em fa mal l’esquena!
Bonet: Què ha dit que què!?
Vela: Em sap molt de greu, nois! Ja us ho compensaré!
Tots: Sí, ja! Això diu ara… grr…

I vam tornar a baixar amb els plafons, desmaiant-nos del riure. Ah… quin COU més divertit vam passar.

I la veritat és què ella mai ens va dir què desmuntéssim res. En cap moment. Mai. Ni abans ni després ni el dia abans ni res.
El poder de la convicció, suposo.

L’exposició no va anar bé.

Pd.- Luis, supera esta. Als demés, us convido a jugar.

Cita el blog: I Concurso de Anécdotas 2005