Pretty Good Year
Un festiu 1 de Novembre com avui, ara fa un any, vaig decidir moure el meu antic blog per encetar aquest des de zero, salvant 4 posts curiosos mal comptats i la famosa anecdo-aventura de Faemino y Cansado. Coses del temps lliure i d’estar ociós.
Des d’aleshores, ha passat un any en el què he escrit uns 550 posts, la major part de dubtós interès per ningú més excepte per mi.
Unes 140 persones s’han aturat a comentar alguna vegada, deixant més de 2700 comentaris. D’aquests 140 comentaristes, poc més d’una vintena són habituals.
Els posts més comentats, com podeu veure a les estadístiques, són el de les festes de la Mercè, la saga dels tangues, les converses amb Ths, algunes ja mítiques, i alguna aventura més.
I del què més parlo, i amb diferència, és de música, què és el què la gent menys llegeix.
És el què té una pàgina personal. Què t’és igual el què l’importa al lector ocasional / habitual, no?
Però fent un cop d’ull enrere, cosa què no m’agrada gens, perquè rellegir qualsevol text més antic d’un parell de mesos no em fa venir més què ganes d’esborrar-los, he rellegit amb enyorança la primera gran saga d’aquest blog: el meu cinquè viatge als US, primer a Califòrnia, què tantes risses va generar entre alcohol, semàfors, noies californianes i passaports fets a màquina (Parts 1 a 10).
Des d’aleshores, ha passat un any en el què he escrit uns 550 posts, la major part de dubtós interès per ningú més excepte per mi.
Unes 140 persones s’han aturat a comentar alguna vegada, deixant més de 2700 comentaris. D’aquests 140 comentaristes, poc més d’una vintena són habituals.
Els posts més comentats, com podeu veure a les estadístiques, són el de les festes de la Mercè, la saga dels tangues, les converses amb Ths, algunes ja mítiques, i alguna aventura més.
I del què més parlo, i amb diferència, és de música, què és el què la gent menys llegeix.
És el què té una pàgina personal. Què t’és igual el què l’importa al lector ocasional / habitual, no?
Però fent un cop d’ull enrere, cosa què no m’agrada gens, perquè rellegir qualsevol text més antic d’un parell de mesos no em fa venir més què ganes d’esborrar-los, he rellegit amb enyorança la primera gran saga d’aquest blog: el meu cinquè viatge als US, primer a Califòrnia, què tantes risses va generar entre alcohol, semàfors, noies californianes i passaports fets a màquina (Parts 1 a 10).
També hi ha coses més íntimes (austerianes, què diries tu) o aquelles glorioses tardes de Ràdio Teletaxi amb el Potasio i en Mendes.
Fins què duri.
1.11.2005 a les 22:13h.
Felicitats PAVU!!!!
Per molts anys i que duri amb aquest bon nivell que portes…
:D
1.11.2005 a les 22:27h.
Jaja. Gràcies.
Tot s’asseca, tb.
2.11.2005 a les 4:51h.
Felicidades entonces por este anyo de compartir historias y demas… y gracias!
P.D.: Creo que me he enamorado… de un muffin (aka magdalena) de chocolate (pero no olvido a Ths, eh?).
P.D.2: No, Guardiola no es el del sida… ese es Hilario Pino (que tambien “cojea” –estoy al tanto–). Y Ricky Martin estaba liado con uno de su cuerpo de baile, pero de eso hace mucho… quizas cuando lo del perro y la mermelada! :-P (Para cuando ese blog de rumores/leyendes televisivas??!! Caspa!!! :-P )
2.11.2005 a les 9:25h.
Lo del armario y el perro no era foigrass?
Hay que ver la distancia cómo distorsiona las historias…
2.11.2005 a les 21:14h.
Hay que ver cómo pasa el tiempo. Una de las primeras entradas que leí de tu blog fue una en la que contabas que habías soñado que tu hermano y Ronaldo estaban embarazados o algo así. No me acuerdo muy bien. Deberían hacer un estudio con tus sueños… No tienen desperdicio.
2.11.2005 a les 21:16h.
Ostras, es cierto… y los que no cuento… sueño cosas más raras, y además en color, dolby surround i cinemascope.
Estoy fatal…
2.11.2005 a les 21:26h.
¿Que sueñas cosas más raras? ¡Ay! La mente humana es un misterio. Y el subconsciente ni te cuento.
A mí me da rabia no acordarme de lo que sueño. Pocas veces los recuerdo. Y eso que duermo un montón.
2.11.2005 a les 21:30h.
Yo no duermo nada … a ver si va a ser eso!
2.11.2005 a les 21:44h.
No me digas que sueñas esas cosas sin siestas ni nada. ¿Y tu mente maquina situaciones más raras que tu hermano y Ronaldo embarazados? (Chico, es que eso me impactó) Como se entere Almodóvar hace una trilogía con tus sueños.
2.11.2005 a les 21:46h.
Ni siestas ni nada. Y duermo 5 horas cada día.
http://www.productesdeneteja.com/blog/2005/03/22/casa-a-la-platja/
2.11.2005 a les 22:02h.
Me ha encantado el final, y todas las descripciones.
Lo tuyo más que sueños son relatos cortos. Te estás ganando la trilogía de Almodóvar.
2.11.2005 a les 22:06h.
La segunda vez que lo tuve, fue más vivo y lo escribí sobre un dibujo en plena noche. Zzzz… de ahí los detalles.
2.11.2005 a les 22:23h.
¿Y no has soñado la segunda parte? Bueno, mejor no. Segundas partes nunca fueron buenas. Mejor así, un final abierto… O podías soñar tipo “elige tu propia aventura”, como los libritos de nuestra infancia:
Si quieres que la muerta resucite pasa a la página tal…
2.11.2005 a les 22:25h.
Oh q buenos eran!
De la Timun Mas.
Tenía docenas…
2.11.2005 a les 22:35h.
Sí, muy buenos. Siempre elegía un final que no me convencía y me decía a mí misma: Ese no ha valido. Y pasaba a otra página. Era lo bueno que tenían.
2.11.2005 a les 22:39h.
Haciamos trampas todos.