En aquesta vida hi ha 3 tipus de músics en directe:
Estil a) Els què sonen fatal (la gran majoria), malgrat sonar molt bé en un cd.
Estil b) Els què sonen en directe exactament igual què el cd, què pot o agradar o semblar avorrit, depèn.
Estil c) Els què toquen bé, sonen bé, i a més, amb un què diferencial què els distingeix de les gravacions d’estudi.

Pavelló de La Vall D’Hebrón, Barcelona
22.00h. 04 11 2004
Grup: Oasis.
Estil: d) Joder, qué buenos somos, no?

Diverses coses em van sorprendre del concert d’ahir d’Oasis.
a) La quantitat de gent jove què hi havia. Gent què quan Oasis van començar a publicar no devien tenir més de 5 o 6 anys.
b) Els britànics sobris. Eren pocs. La resta, anaven tots begudíssims, cantant tots el mateix, en un anglès inintel.ligible.
c) La quantitat de noies què hi havia.

Una de les coses més divertides d’Oasis és la parafernàlia què els rodeja. Les seves declaracions, actitud, aquest clima arrogant.
Van aparèixer a l’escenari com qui arriba per casualitat. Mans a les butxaques, mirant al terra o al sostre, tots en texans, jaqueta tirada, samarreta i bambes. Com arribats de casa.
No miren el públic. Només Liam saluda amb un Hola, Barcelona. Agafen els instruments i aquí és on es creixen.

Després de l’intro instrumental Fuckin’ In The Bushes, arranquen amb Turn Up The Sun. El so era brutal. La veu d’en Liam era potent (tots ens miràvem una mica com dient: com s’ho fa per no fer-se mal, cridant tant amb aquesta veu rascada?). A la gent li agrada i es va notar. El nou àlbum ha aixecat el vol sobre els últims dos fiascos comercials, i a part de guanyar premis de crítica i públic (els Gallagher encara riuen d’haver deixat en blanc al X&Y de Coldplay als últims Q Awards), venen cd’s com rosquilles.
Va seguir Lyla. Jo segueixo pensant què és un single fluix però no dec tenir raó. Número 1 a diversos països (número 6 de vendes a Espanya, un país on ningú compra singles excepte els d’OT) i a tothom li encanta i se li enganxa la tornada.

Després d’aquest inici, la gent està calenta. Van passar a tocar algun clàssic de la seva primera època com Morning Glory (va sonar perfecte), Cigarrettes & Alcohol i la punk Bring It On Down per tornar al nou àlbum.

Liam és un personatge curiós. Probablement és el millor frontman de la història del rock, però en contra de tota lògica, sovint el seu carisma prové de la seva falta de. Quan no canta, es queda plantat davant el públic, recte, seriós, amb la mirada perduda. Aquí estoy yo hola qué tal. Durant els solos del seu germà o d’en Gem, ronda per l’escenari, caminant nerviós en cercles com un tigre engarjolat.
I entre els 5 membres de la banda, no es diuen res. Ningú parla.

Ahir nit, el simpàtic eren en Liam, malgrat tot. Poc a poc més comunicatiu, va començar a xerrar amb la gent, a moure al públic. En Noel en canvi, va esperar el seu torn per cantar per dir la seva primera paraula, un thank you davant els crits de Noel Noel Noel de la gent. Després un simple com esteu?, tot això mentre afina la guitarra i posa bé el micro. No estava xerraire, ahir, en Noel. Va tocar The Importance Of Being Idle i va sonar fantàstica, canviant el solo xiulat de l’àlbum per un solo de guitarra molt bonic, què quedava bé i feia la cançó diferent.

Després va tocar Talk Tonight, una de les cares B incloses a The Masterplan, una cançó originàriament acústica i melosa què ells van tocar en versió més elèctrica i dramàtica. Va quedar molt original i diferent però també va deixar clar un fet: no sentiriem ni una de lenta. Totes les cançons què van tocar eren guitarreres i potents, i les què als àlbums no ho són, les adapten per a què, en directe, sonin tronadores.

Quan canta Noel, el Liam marxa de l’escenari (total, per quedar-se mirant) i va tornar entre els crits embogits de la gent (Liam Liam Liam). Es va mirar al públic, i va deixar anar un: joder, si què hi ha ties, aquí. Un aplaudiment per les noies. I els hi va dedicar una curiosa versió de Songbird. Aquesta cançó de Heathen Chemistry acostuma a ser com a l’àlbum, acústica, però existeix una versió amb guitarra, bateria i baix, amb harmònica, què es pot trobar si ets una mica super fan d’ells. La van descartar perquè sonava una mica com Love Me Do dels Beatles.

Doncs ni una ni otra. Noel i Gem amb dues guitarres acústiques, Zak a la bateria, Andy a l’orgue i Jay al piano. Va sonar molt xula i també molt diferent a qualsevol versió d’estudi.

Després una altra de les noves, A Bell Will Ring. Aquesta cançó què canta Liam està composada per Gem. Aquest és com el bon jan de la banda. Simpàtic, rialler, agradable. És l’únic què no fa por. I a més, es fa entranyable perquè, malgrat no tenir un micro, canta TOTES les cançons a l’aire, com si estigués al llit de casa seva fent playback. Les canta TOTES… menys les seves. A la gira anterior, només tancava la boca a Hung In A Bad Place i durant aquest track, igual. Es limitava a tocar.

Després va sonar Acquiesce on Liam i Noel canten un tros cadascú i es van passant la cançó, i és on queda demostrat què Liam té una veu única i molt potent, però Noel, encara què més fluix, canta millor (i cada any millor) i afina més. Ni millor ni pitjor. Són diferents.

Després va sonar un altre clàssic, Live Forever per passar una altra de les noves, Mucky Fingers, on torna a cantar Noel, i Liam torna a marxar amb el seu caminar xulesc i vacilón.
Aquesta fa ràbia. A l’àlbum sona atrevida i original, recorda a la Velvet, però en directe és una maravella. Gem es deixa els pulmons a l’harmònica (i amb la guitarra, todo en uno), Noel canta de conya però Zak, el nou bateria, potser no té aquella tècnica alegre de l’Alan White, però aporta potència i originalitat. Ell es marca un solo final brutal, amb Gem deixant per fi l’harmònica, i centrant-se en la guitarra, i l’Andy fent filigranes amb el baix.
Aquest final instrumental, i tota la cançó en sí mateixa, és mil vegades millor què la versió de l’àlbum, més plana i senzilla.

I arriba el mega clàssic. Deien què estaven aburrits de tocar-la i des de la gira del 2000 han evitat tocar Wonderwall excepte quan el Ryan Adams va fer la seva versió, què al Noel li va agradar tant, què la tocava Ryanitzada. Però què vam sentir? Una versió wonderelèctrica i guitarrera. Se’ls veia engrescats i baixar el tó del concert i fer-lo més íntim no encaixava enlloc.

Després Champagne Supernova (solo de guitarra espectacular) i, per mi, la què va sonar més electritzant de la nit: Rock ‘n’ Roll Star. I no és perquè sigui la meva favorita. És què va sonar gegantina. Imparable. Les guitarres eren majestuoses, els dos cantaven sincronitzats, el solo de guitarra l’han canviat, fent com un parón / arranque de la cançó molt original, la gent estava com boja. És i sempre serà un clàssic.

I aquí va acabar el tema. Rock d’alt octanatge. Moltes guitarres. Les veus van sonar perfectes. Para atronar a los vecinos. No es podia demanar més.
El setlist s’havia centrat en el nou àlbum, Don’t Believe The Truth, i en els dos primers, Definitely Maybe i (What’s The Story) Morning Glory?, amb alguna de les rareses què conté The Masterplan. Els altres tres àlbums, excepte un parell de cançons, ni esmentar-los.

Uns minuts més tard va arrancar el bis, per mi la millor part del concert.
L’escenari, com sempre, molt auster, sense pantalles ni imatges ni res, només amb un llençol vermell fosc enorme i llums de nadal, es va il.luminar d’un tó vermell molt viu. Va començar a sonar una melodia. Sons hindús, sitars, mellotrons. Tot molt místic.
La banda va tornar, entre les ombres, a l’escenari. La gent va aplaudir i cridar molt però hi havia una mica de desconcert pel què sonava.
Jo, què sabia el setlist i sabia què havia de sonar ara, no entenia què és el què estava sonant…

Van tocar una meravellosa Guess God Thinks I’m Abel, què res té a veure amb la versió de l’àlbum. En comptes de tranquil.la i acústica, era psicodèlia pura, hipnòtica, amb tota la banda tocant a l’hora. Va ser la millor cançó de la nit per mi, sense cap dubte. Al final, van acabar la cançó excepte en Zak, què mantenia un dur ritme de bateria, molt punk, al què poc a poc es van començar a afegir els guitarres. The Meaning Of Soul va sonar brutal. Un altre cop, una cançó acústica va sonar entre punk i una mica Nirvana.

I per acabar, el moment de la nit. Noel, entre llums blaus, dóna les gràcies a tothom, i es va marcar un Don’t Look Back In Anger què és ja un himne per una generació. De fet, va deixar de cantar per què cantés el públic. Total, tampoc se’l sentia. Molt emotiu i tal.

…però el Liam encara passejava per allà per acabar el concert. Van versionar, com és tradició, My Generation de The Who, què va sonar tan bé, què van acabar el concert ben adalt, amb l’adrenalina a tope. El final de la cançó va ser un solo llarguíssim primer d’una guitarra, després l’altre, després el baix de l’Andy, què va sonar genial, etc… mentre el Liam regalava la seva pandereta a un afortunat del públic, saludava a tothom, renegava, insultava a no se qui… cordial encara què distant, era el típic espectacle Liam, un paio amb un estilazo innegable però més xulu què fet d’encàrrec.

Setlist:

Fuckin’ In The Bushes
Turn Up The Sun
Lyla
Bring It On Down
Morning Glory
Cigarettes & Alcohol (amb un mini arranc fals de Roll With It)
The Importance Of Being Idle
Talk Tonight (Reprise)
Songbird
A Bell Will Ring
Acquiesce
Life Forever
Mucky Fingers
Wonderwall
Champagne Supernova
Rock ‘n’ Roll Star

Guess God Thinks I’m Abel
The Meaning Of Soul
Don’t Look Back In Anger
My Generation (Reprise)

Així què definiríem l’Estil d) com: toquem tan bé i, a més, sorprenem i sonem tan perfectes, què… joder, qué buenos somos, no?

Pd.- Totes les fotos i vídeos super steadycam on se’m sent cantar (ja en posaré més, què en tinc un munt) fets pel nen.