De vegades vols estimar tan a algú què no veus. No veus i no sents. Vols què t’agradi tant, tant, què acabes estimant incondicionalment. I l’amor què sento per aquest home no em deixa ni raonar ni ser subjectivament objectiu. Mai més escriurà cançons com Space & Time, Sonnet o Velvet Morning. Perquè no. Perquè no pot ser. Perquè de vegades les coses són màgiques perquè et fan flotar un segon i marxen per sempre més. I aquest home a mi m’ha fet flotar molt. Però molt. Sempre he dit què si Liam Gallagher canta com si crides a les masses des del cim d’una muntanya, Richard Ashcroft et xiuxiueja a l’oïda a la vegada què flota a una bombolla. I et fa flotar a tu amb ell. Et fa flotar i plorar.

Alone With Everybody potser és l’àlbum indie més mainstream què s’ha fet mai a la història de la música. I no és ni de lluny tan bó com Urban Hymns però crec què és un disc excel.lent i què vaig escoltar durant mesos sense parar. Human Conditions és l’exemple de què els genis també tenen mals dies. I què les idees de vegades s’atrofien. I què de vegades un geni no té rumb. Però malgrat ser àlbums menors per la qualitat a la què acostumava, sempre té un punt més què els demés. Saps què un dia treurà un disc mediocre, perquè algun dia ha de passar, però dins la seva mediocritat trobaràs vertaderes joies com Brave New World o Lord I’ve Been Trying què et regiraran per dins.

Keys To The World no és un disc mediocre, malgrat Break The Night With Colour, el pitjor tall de l’àlbum amb diferència i un primer single incomprensible. Tampoc és el seu millor disc. La diferència és què no preten ser-ho. Richard s’ha cansat de dir què no vol ser recordat com una estrella del rock ni com una icona del brit pop què camina per un carrer com si fos una màquina d’apiconar (apisonadora?). Vol sentir-se el què és de veritat és. Un cantautor. Un compositor i escriptor, amb els seus moments més i menys brillants. I ha fet un gir fosc i encara més existèncial (impressionen les lletres) què probablement li doni una mica d’aire creatiu.

Aquest àlbum beu de les seves inspiracions més bàsiques, des de la música negra a la cançó què dona nom a l’àlbum o a Music Is Power, on barreja el seu estil inconfusible de violins amb el toc soul de Curtis Mayfield, passant pel Dylan de World Keeps Turning fins al pop rock més bàsic de Simple Song i el rock de Why Not Nothing?, amb dos simples acords de guitarra i trencant la veu.
Totes elles són bones cançons, però sense el talent què es pot esperar.

I és què un pot no ser gaire objectiu però sí saber reconèixer una certesa. I és què més tard o més d’hora, saps què arribarà el moment de flotar. La veu trencada de Cry Till The Morning emociona i et rodeja de petits puntejos de guitarra i d’una simple escala de piano. Sweet Brother Malcom és una petita cançó folk què mimaries si poguessis, mentre et parla d’aquests tributs florals què veiem cada dia pels qui ja no hi són i de les històries què hi ha radera i no imaginem. I després està LA CANÇÓ. La bombolla. Allà on t’estrellarà contra el seu talent. On et parlarà d’amants fracassats i on demostrarà què la depressió encara ven. I a plorar.

Sona Literalment: Why Do Lovers?