Aspiracions Imperialistes

L’Àlbum Verd va ser editat al Maig del 2001, venent més de dos milions de còpies. Vam fer una extensa gira, tocant els concerts més grans què mai hem fet. Vam actuar al Saturday Night Live i al MTV Movie Awards. L’èxit de l’àlbum tant a la radio com a la MTV, i a mercats estrangers on mai abans haviem tingut èxit, semblaven validar l’aproximació què jo havia fet sobre mi i el meu art. Ràpidament, em vaig convertir en l’antítesi de la persona insegura què havia estat al 98 i al 99. Ara creia què la meva banda seria “La Banda Més Gran Del Món” i què jo era l’home què ens lideraria al nostre destí.

Vaig decidir cultivar el mateix esperit pràctic als negocis què el què havia posat en pràctica a la música. Vaig estudiar tant la vida de Napoleó com de David Geffen, “El Príncep” de Machiavelli i altres texts contemporanis sobre lideratge i management. Poc a poc, vaig assumir les responsabilitats del nostre manager i vaig acabar manant jo sol completament. Les meves actuacions, composicions i grabacions continuaven però on de veritat ara gaudia era a les activitats de negoci, i veure què tot acabava convergent al meu objectiu de “Domini Mundial”. Vaig llegir llibres sobre negociació i empresa. Vaig contractar personal. Vaig reformar les nostres operacions, renegociar contractes i vaig consolidar el poder. Vaig trobar fàcil guanyar terreny en les negociacions perquè cap persona de fora del negoci de la música volia jugar-se-la amb “l’artista”. A més, creia què erem capaços de crèixer amb integritat, ara què podia prendre decisions ben informat, veient per primer cop com funcionava el negoci exactament.

Sigui com sigui, també ens vaig ficar en moltes batalles amargues, incloent dues demandes i altres tenses negociacions. Per exemple, per demostrar la nostra independència sobre la discogràfica a la nova era digital, els vaig aïllar de la grabació del nostre quart àlbum, Maladroit. Ens el vam financiar i produir completament, enviant centenars de còpies a la prensa i a la ràdio, però cap a la nostra companyia. La discogràfica només podia observar des de la barrera com el nostre single pujava a les llistes i els fans es baixaven les copies promocionals per internet de gratis. En aquest punt, vam estar on jo considerava què era el moment propici per renegociar el nostre contracte.

Finalment, Maladroit no va ser el gran hit què amenaçava ser, venent només 750.000 còpies. Vaig tenir èxit en millorar les nostres finances però no en fer un àlbum d’èxit. La discogràfica va culpar la meva actitud de la caiguda de la nostra popularitat.

Molts fans també van criticar la nostra música. Van sentir Maladroit i The Green Album com “mecànics” i “sense emoció”. Vaig intentar evaluar les crítiques objectivament però vaig fer pocs progressos. Vaig esgotar la meva capacitat d’autocrítica entre el 98 i el 2000 per aconseguir el retorn de la banda. Ara no era capaç de dir si el meu estat actual era el típic cas de l’audiència queixant-se pel desenvolupament d’un artista (com en el cas de Bob Dylan passant-se a l’elèctrica) o si de veritat jo havia “perdut alguna cosa”. Vaig reaccionar a la defensiva, dient què els fans eren “petites zorres” a una entrevista a Guitar World Magazine. Ara els fans eren infeliços, la discogràfica era infeliç, els meus associats eren infeliços i jo em sentia infeliç. No sabia què podia fer per canviar allò.

Vaig caure profundament en l’ego i el vici. Encara què, a dins, tenia seriosos dubtes. Em vaig preguntar “la meva vida realment pot soportar la producció del tipus de música què sóc capaç de fer?”. Havia d’admetre què la meva música ja no em feia sentir aquell èxtasi sublim què una vegada va ser. Encara què havia composat un bon grapat de cançons pel nostre cinqué àlbum, ho vaig congelar tot. Hi havia una revolució al meu subconscient, què seria activada pel què més tard seria el nostre productor, Rick Rubin.

 
 
Rivers Cuomo, líder, cantant, guitarrista i compositor de la banda californiana Weezer, ha fet públic els seus assajos d’ingrés a Harvard, estudis universitaris què ha realitzat paral.lelament a la seva carrera discogràfica. Suposo què degut a una desmesurada curiositat per certs processos artístics, he trobat aquestes cartes-assaig molt interessants, especialment venint d’un personatge tan atractiu i peculiar com és Rivers.