A pàrvuls i fins primer d’EGB, sempre anava amunt i avall amb una nena de classe. Sempre junts, dins i fora l’escola, érem veïns i molt amics, i com els nostres pares eren també amics, ens passàvem mitja vida junts.
Un dia a classe, ens van preguntar a què es dedicaven els nostres pares, i què faríem un dibuix sobre la seva professió. Ella va respondre “el meu pare és policia”. Quan em van preguntar a mi, què m’asseia al costat, me la vaig mirar, vaig mirar a un costat, vaig mirar a l’altre,, vaig clavar la mirada al full en blanc i vaig respondre “el meu també”.
I vaig dibuixar una espectacular i pintoresca escena de policies què perseguien a lladres, amb cotxes i pistoles.

Un parell de dies després, quan arribo a casa, ma mare m’agafa per banda i em diu:

- Qué has dicho en el cole que el papa es policía?
- (primera fase: ignorància) Ein?
- Que si has dicho en el cole que el papa es policía?
- (segona fase: negació) No…?
- Me han dicho los vecinos que su hija les ha dicho que el papa es policía. Por qué has dicho eso?
- (tercera fase: a la defensiva) Porque no podía decir que el papa mata cerdos! Cómo voy a decir eso? Qué dibujo!?

El meu pare és ingenier deliniant i, en aquell temps, muntaven la cadena de muntatge d’una fàbrica d’embotits El Pozo per les Espanyes, si no recordo malament.
No sé per què, en aquell moment, a classe, la meva ment de 6 anys va creure què la professió del meu pare, totalment incompresa per mi, què creia què quan deia què anava a treballar a un esbudellador era, directament, anar amb un ganivet i destripar porcs, què és realment la imatge què tenia del meu pare al cap, era una professió totalment carent de glamour i què quedaria un dibuix horrible.
Vaig sobreposar l’art a la realitat.

Poc després, la meva amiga va morir de leucèmia. Recordo estar molt trist i desconcertat. No ho vaig comprendre. A l’igual què la feina del meu pare.