Recordo què en els nostres temps radiofònics, de decència, ètica i professionalitat molt dubtoses, vam sortir al carrer a fer algunes entrevistes, estil tomando el pulso a la opinión de la calle.
Una de les enquestes amb més polèmica va ser si Jordi Cruyff tenia prou qualitat per jugar al Barça o jugava perquè el posava el papà.
L’altre va ser sobre el retorn a Catalunya dels papers de la Generalitat i la República què encara estaven a Salamanca… Encara? Era 1994 i erem una mica innocents, tot plegat, i crèiem què la resolució estava a prop.

Més enllà del què demana la Comissió Per La Dignitat, què em sorpren encara què algú pugui discutir amb arguments suposadament sòlids si un té dret a rebre els efectes personals dels seus familiars, robats durant un enfrentament bèl.lic, o no, el què voliem saber era si la gent considerava què encara allò era important, una ferida oberta, un botí de guerra,… si realment els importava.

Mentre jo em mantenia a l’estudi, muy a lo Gabilondo (què va), Ferran va aturar la primera persona què es va creuar pel carrer.

Ferran: Hola, li podriem fer una pregunta? Per Fauna Humana, de Ràdio Municipal Sant Martí, ens agradaria saber què opina sobre la polèmica existent entre Salamanca i Catalunya i la possible restitució dels papers de la Generalitat.
Subjecte1: (veu rascada, baixa, imperceptible per l’oïda humana) Jo vaig estar a la Guerra Civil… al costat Republicà… lluitant contra el fascisme, nano… al 1936 vam salvar-nos d’un bombardeig i vam contratacar amb…
Rbn: (des de l’estudi, dirigint-me a Ferran, què duia els seus cascs homologats) Ferran, tio, dile que suba la voz que no se oye una mierda…

La primera persona què vam entrevistar era un ex-combatent de la Guerra Civil Espanyola, amb una traqueotomia de la mida d’una bola de billar. No se l’entenia res, al pobre home. I va estar disertant sobre els seus records durant ben bé 10 minuts.
Com a figura representativa pel tema en qüestió, un 10. Com a entrevistat radiofònic, un zero patateru.

No ens vam desanimar i Ferran va anar a entrevistar a una altra persona què passava pel carrer.

Ferran: Hola, te podemos hacer una pregunta? Para Fauna Humana, de Ràdio Municipal Sant Martí, nos gustaría saber qué opinas sobre la polémica existente entre Salamanca y Catalunya y la posible restitución de los papeles de la Generalitat.
Subjecte2: Me… gusta…. parque… jugar…
Ferran: Erm…
Subjecte2: …mama… papeles…. es lo… jugar…
Rbn: (des de l’estudi, dirigint-me a Ferran i els seus cascs homologats) Joder, es subnormal o qué? Que vocalice que no se entiende una mierda… Llega todo entrecortado.
Ferran: Erm… Sí, gracias por su opnión.
Subjecte2: A… diós…
Ferran: Rubèn?
Rbn: Què?
Ferran: ERA subnormal.

Malauradament, el segon entrevistat era un noi discapacitat què anava a la clínica què teniem al costat. No arribava la senyal malament. Ell… parlava així.

Tot en rigurós directe. Incloent les meves “brillants” intervencions.

Després d’aquest segon fiasco, no vam fer més entrevistes a peu de carrer.
El programa va durar dos anys.

(silenci melodramàtic)

Afortunadament, 12 anys després, les coses evolucionen per tornar al seu lloc d’orígen.

I el fet és què té tant de glamour anar a recollir els papers amb un carrito de la compra :

- Me pone papeles de Salamanca?
- Sí, cuantos quiere?
- 499 cajas.
- Para llevar o tomar aquí?
- Traigo carrito.

Cita el blog: Tenemos La Regla
Foto fusilada sense pietat de Supervago.