El Cefalòpode Expressionista


…i mentre juga a observar amb el nen, escolta com crida el timbre de la porta. El ring ring resona per tota el pis. 2010. Puntual com era d’esperar. Deixa al nen al sofà i s’apropa a obrir la porta. He somiat què m’ofegava li diu El Cefalòpode Expressionista només veure’l, palplantat sobre l’estora del rebedor. Duu una ampolla de cava i raïm. Em passo els dies enterrant els peus i les mans a la sorra fins què desapareixen. Els 10 tentacles?, pregunta ell. Els 10 respon El Cefalòpode. Fins què deixo de somiar en metròpolis de ciment gris i càlid. El nen s’apropa tímidament a la porta. S’agafa de la cama d’ell i es mira el Cefalòpode. He sentit dir què ets com el pa d’ahir. No, jo sóc pa de motlle, diu movent un tentacle. Sóc la part sense crosta. La crosta fa temps què es va trencar de tanta mantega. Ell es mirà El Cefalòpode i el va fer passar. No et quedis fora. T’he estat esperant. No vull què et sentis com un gelat al terra. Malgrat el reset. Malgrat la torrada de pa dur amant del Panrico. Malgrat tot, t’he estat esperant i ja fa temps què hagués marxat amb tu… M’agrada la doble màniga què portes. Ens hem copiat? Suposo. Crec què sí.
I el nen tornà al seu joc d’observar. A no treure la mirada de la peixera ni un segon i així observar els petits detalls què succeeixen en tan poc espai en aigua de mar. Tal i com el van ensenyar.
I mentre, ell i El Cefalòpode Expressionista…