Xxx: No creus en Déu?
Rbn: No.
Xxx: I en què creus?
Rbn: He de creure en quelcom?
Xxx: No es pot viure sense creure en algo.
Rbn: Diuen què Jesús era un personatge de ficció.
Xxx: Ala. No és cert.
Rbn: Hm… Jesús és un personatge històric més… com Cleopatra. Com Juli Cèsar. Amb un mal guió, ple de forats argumentals i sense escenes de sexe. Com un capítol de Se Ha Escrito Un Crimen.

Alguns músics virtuosos, més o menys petonejadors, poden tenir cabells estranys. No sé per què. Deu ser de quan els puja la inspiració. Els venedors de música els copien l’estètica.
M’és igual. No entenc de música de corte clásico. Entro a una botiga de partitures i el què faig és fullejar els acords de Heathen Chemistry i Definitely Maybe. La part d’en Liam la tinc controlada. Txaca-txaca txaca-txaca, nananà i yeah yeah yéah.

De poesia tampoc hi entenc, però m’agrada quan me la reciten. Ja seria un altre tema. Aniré d’oient a algunes lectures.

Tot això per seguir demostrant-me què no tinc criteri. Què Noel, amb les seves alegories a la lassanya, no és Vila-Matas però Thom Yorke sí què se li assembla una mica, potser pel seu delit per voler desaparèixer.

Entre lo comercial i lo virtuós, fotografia per Sílvie Rothkovic.

Si Déu Nostre Senyor hagués volgut què jo visqués a L.A., m’hauria donat una metralleta.
Neil Hannon.

Doncs me’n vaig al barri rus de NY ara, què ha nevat.