M’he despertat abans de les 8.00 i m’hagués quedat al llit més de tres quarts d’hora. Hauria valgut la pena. No entrava el Sol per la finestra ni brillaven a l’aire algunes partícules de pols. No he sortit a la finestra. No feia un matí més maco allà fora del què hi havia a dins.
No he esmorzat. He llegit al marca d’un passatger del metro què el Real havia estat arrollat. Un mercancies m’ha vingut a la ment. I així no he pogut deixar de pensar-hi.
Al cole, hem baixat a dinar on sempre i hem rigut bastant. M’expliquen què el sexe no empitjora després del matrimoni sinó després de tenir fills. I què, dels dos setmanals, passes als dos mensuals i gràcies. Dos setmanals? De la mateixa manera, algú ha dit què, de fet, el matrimoni li va millorar la vida sexual. Va ser quan va canviar el cotxe pel llit. Hem pregunto si va trobar a faltar el so del clàxon al ritme de la seva pèlvis o si els seus moviments s’acompassaven amb el parabrises, quan s’activava per accident. Flis-flas flis-flas. M’han dut el segon plat del menú per a què me’n seguís enrecordant.
He estat dormint durant una reunió. Hagués gaudit més rellegint aquells còmics antics de Spider-Man què encara recordo com de memòria. I m’he despertat. I encara m’enrecordava.
Avui no he quedat amb ningú. No soparé. Em tancaré a casa, on no fa gens de fred, malgrat la neu a cada cantonada. I encara m’enrecordaré. Com sempre em passa.