Aquest matí m’he assegut a un dels vagons nous de la L5 i just ha entrat un senyor gran amb bastó. M’he aixecat i l’he deixat asseure’s. Prèviament, estava assegut en un altre metro quan una noia d’uns 30 anys ha entrat al vagó. I el dubte inevitable s’ha tornat a creuar al meu camí: aquesta panxa és d’estar embarassada o és què l’estiu li ha provat bé i encara no ha perdut els kilets què va guanyar?

I és què ser cívic no és fàcil. I no parlo del nou i polèmic Pla per la promoció del civisme de l’Ajuntament de Barcelona. Parlo de bona educació. I no només deixar els seients lliures a la gent gran, amb problemes físics o embarassades. Parlo de no insultar.
Si m’aixeco i li cedeixo el lloc i no està embarassada, què? És una noia jove i sana. Per què li estaré cedint el seient? A part de jove i sana, no ha de ser gaire intel.ligent per concloure què si penso què està embarassada i no ho està ergo insinuo què li sobra algun kilet superergo li estic dient a la cara què està gorda.

Algú reflexionava avui a l’hora de dinar sobre aquest superergo. Què li sobri algun kilet, com ens passa a tots, no implica què ningú pensi què està gorda. De fet, des de quan un kilet de més vol dir estar gras? Des de quan un kilet de més no pot ser atractiu?
Potser confondre-ho amb un embaràs si què sembla una mica més directe.

Aleshores, m’han respost què el problema és què les dones són un gènere d’extrems. Què un dia s’ofenen perquè dones la resposta equivocada a cariño, crees que estoy gorda? (mai s’ha de respondre amb un no, pero yo te sigo queriendo igual…) a què se t’apropin i t’agafin pel mitxelin i et diguin aix, esas tapitas i et piquin el front enfotent-se de les teves incipients entrades, mentre tu penses què, pel teu bé, millor no donis cap rèplica a aquests comentaris.
Què les dones son d’extrems i passen de ser un dia la persona més carinyosa del món al vete ya! quan t’apropes. Què passen del mal de cap al joder, nena, que no soy superman, eh?!. Del te pongo un poquito más de vino? No, gracias. No bebo a pensar què el què vols és desinhibir-les.
Què neden en susceptibilitat.

I encara què tot això soni a estereotip, l’estereotip real en aquesta qüestió és què aquestes reflexions provenen de gent casada o què viu en parella.

Jo només he estat completament d’acord amb un punt: la nòvia d’EDG no beu alcohol. I quan diu: No, gracias. No bebo l’insisteixen igual què a mi amb venga, va, sólo un poco o no bebes? Ui, pues un día he de emborracharte, però té un xicot què aporta un joder, que no te ha dicho que no bebe!? cosa què a mi, afortunadament, no em cal ni em passa.

De fet, de vegades me passen moltes coses, però d’aquestes… poques.

Pd.- A la feina, durant una festeta entre companys amb les corresponents parelles, un es va apropar a l’esposa d’un altre company i, després de 5 minuts de conversa informal, ell va i diu: bueno, y estás embarazada, no?

Era que no.