Amb el cobrellit mig obert sobre el matalàs, encara obrint els ulls, pensant en el somni recuperador sense maduixes remullades en aigua marina del què acabo de sortir enyorat, entro al lavabo i els raspalls de dents em somriuen. Què gràcies. D’acord. Ja li diré.

De camí a la cuina, la Wonder Woman em saluda amb els braços aixecats. Gustavo segueix al seu raconet, observador dels pocs Sugus què queden ja en aquesta orgia de color què és la bossa de plàstic a la tauleta blanca del menjador. L’Spider-Man li dona l’esquena a la Wonder Woman. Pertanyen a companyies rivals i algú li va cridant Viva Batman! directament a l’ull pel centre de la ciutat.

A la cuina, dins l’armariet, dos nous habitants són l’enveja del veïnat. El glamour s’ha instalat entre els dilluns, els divendres i els Nocillas. Dubto qui escollir. No recordo qui és qui així què, salomònicament, agafo una de les nouvingudes què, en segon pla, observa el panorama amb actitud de no destaca. Això em guanya. Blanca, grossa, ample. No respon als cànons formals de bellesa actuals però si a un minimalisme exprés. És l’escollida.

I mentre esmorzo, sona Perfect Day de Lou Reed i m’apropo al balcó. Observo dos nens jugant al carrer. Parlen de la música què escolten. Miren llibres d’art. Riuen llegint contes il.lustrats i observen curiosos objectes decoratius minimalistes. Només tenen una forquilla, què comparteixen.
I la cançó acaba i desaparèixen.

Però no marxen del tot.