Em pregunten quin sentit tenia fer fluor a l’escola un cop l’any. La tortura a l’escola pública i rojilla on gaudien de la meva presència era d’un cop setmanal.
Fos de color rosa o de color taronja, era una experiència surrealista. Com no es podia menjar res en una hora després de glopejar, sempre es feia a les 4 de la tarda, una hora abans de sortir, i habitualment en divendres.
Hi havia un “encarregat dels gots” i un “encarregat del fluor”, què era responsable de la garrafa de 5l. amb el seu dispensador. Dos pressions per alumne:

- Posa’m només una!
- Què va! M’han dit què dos.

Ell es posava l’últim de tots, quan ningú mirava, i només se’n posava una.

I a aguantar. Aguantar i aguantar dos minuts amb allò a la boca.
I ens miràvem. Ens miràvem els uns als altres fins què ens entrava el riure.
I a escopir. En el moment què a un li entrava el riure i ho deixava anar tot, amb més o menys punteria dins el got, anàvem tots darrera. Com quan un vomita en un autobús i de l’olor a vòmit, tots vomiten radera.

Una multitud de *puecs* generalitzada a tota l’aula.
Una experiència de germanor igual o pitjor a ser obligat a dinar cada dia amb llet.