'I never said I was deep'.

L’Únic Post Romàntic Del Rubèn

Un assolellat diumenge per la tarda està destinat a migdiades i depressions llunàtiques, però no està exempt de girs argumentals sorprenents. Certes situacions que em veia venir acaben per succeir i, per fi, petits cefalòpodes expressionistes neden en mars poc profunds amb algun altre tauronat. Literalment.

Aquest ha estat L’Únic Post Romàntic De Rubèn

Sona: Bamboo d’Antònia Font.

Estrelles D’Un Circuit Tancat De Televisió

A l’Ikea, com a molts altres centres comercials i botigues diverses, probablement hi ha un circuit tancat de televisió. Un ull observador vigilant constant.
Hi ha un espectador davant el monitor tot el dia? Per ell és com veure una sèrie de televisió amb continuaràs? Deu menjar crispetes observant el dia a dia d’una gran superfície? És millor què Lost?

Sovint en demanaria una còpia.

Zapping

(…) …sí, amiguitos, estamos preparados para pasarlo bien! Pararapá! Que suene la música y*zap*aah! ah! Joder! sí, cabrón! Fóll…*zap*(…) puiiip! crash! Doing! Corre! Corre!

…i això és el què passa si es col.loca el canal XY entre el Boomerang i Cartoon Network.

Sing It Loud, Sing It Proud

Quan era molt petit, escoltava els vinils de ZZ Top entre cançó i cançó dels Beatles, Led Zeppelin, Marc Bolan i altres coses, sense cap tipus de vergonya. M’encantaven els seus videoclips.
Als nou anys, la meva àvia em va deixar de portar Mortadelos i em va comprar els Marvel Team-Up #123 (Spider-Man & Daredevil vs. Solaar) i el #124 (Spider-Man & The Beast vs Pr. Power). Encara dura la febre.
Al voltant dels 10 anys, la febre rolera es va disparar i les partides de Dungeons & Dragons es succeïen entre manuals traduïts a màquina d’escriure Olivetti (no existia versió en castellà) i daus de colors de 20 cares.
Comprava els mangas de Masamune Shirow en versió original als salons del còmic al Born.
Vaig tenir un Chewacca i un soldat imperial.
Tinc totes les temporades de X-Files, Lost, Futurama, Buffy, L’Escurçó Negre y Monty Python Flying Circus, entre moltes altres. Les veig en versió original.
He vist seguides les tres parts del Senyor Dels Anells en versió director’s cut.
Tinc diverses samarretes de Flash, Superman, Green Lantern, Thor… i alguna figureta.
M’he comprat un Mac.

Ser freaky (o friki) és cool. Ha deixat de ser cosa d’empollones o albóndigas en remojo. Gent tan diversa com Quentin Tarantino, Nicolas Cage, Salman Rushdie, els de Gomaespuma, Kevin Smith, Rivers Cuomo (cançons fabuloses amb Kitty Pryde), Elvis Costello, Paul Auster i el còmic independent, Conan o’Brien, Peter Jackson, Josh Whedon o Santiago Segura passegen el seu frikisme allà per on van. Amb orgull.

Del col.lectiu minoritari dels 80 a les masses anònimes dels 90 a la normalització actual, a la què crec ha ajudat molt personatges com els abans citats, han mutat aquest fenomen dels racons més foscos i reprimits de les habitacions empaperades de pòsters a grans esdeveniments de pel.lícules taquilleres i salons de còmic on intel.lectuals de diferents rams reflexionen sobre noves disciplines artístiques, abans defenestrades, i ara alabades en perspectiva històrica. On hi ha assignatures universitàries i tesis doctorals sobre el feminisme de tercera generació de Buffy o el concepte super-home a Superman.

Ningú volia recordar què Andy Warhol tenia la seva propia línia de còmics. Ara els exposen.

El Fin Del Mundo

Recordo ma mare obrint la bústia sobre el meu cap i donant-me una carta. Contenia l’últim cromo què em faltava per completar Mundial 86. S’havia acabat allò de rastrejar El Mercat De Sant Antoni. Era molt més senzill quedar-se a casa i esperar què les coses es completin soles i gaudir.

Em diuen pragmàtic. Ara col.lecciono altres coses.

Pd.- No. No recordo quin jugador era.