William es desperta amb la roba posada. El matiner despertador ja ha deixat de sonar i potser no agafarà el seu vol però ho intentarà. Poc a poc va recordant. Un grapat d’homes de negocis belgues i un estrany joc amb begudes. Oh Déu, per què?
Crida un taxi però el taxista és un desastre. Condueix tan a poc a poc i parla tant i tant què fa mal al pobre i dolorit cervell d’en Billy Bird. Corre del taxi al mostrador per embarcar. Ella diu “de cap manera” però William suplica de genolls “si us plau, si us plau, si us plau”. “D’acord, està bé”.
Xop de suor troba el seu seient i, amb l’equipatge estarrufat sota els seus peus, comença a pensar què les coses no poden anar pitjor. Però aleshores una veu diu “les bosses què no poden anar als compartiments superiors han d’anar sota el seient, si us plau, deixi-la anar. Gràcies, senyor”.
Corre per la cinta transportadora cridant “a la merda el meu equipatge! Puc comprar una nova camisa i corbata qualsevol dia”. Condueix de l’aeroport a la ciutat fins el camp de futbol de l’institut on el seu fill just comença el seu partit.

Torna a casa, Billy Bird, viatjant home de negocis internacional.
Torna a casa.

Sona: Come Home Billy Bird de The Divine Comedy.