Dedicar dues hores diàries al transport públic té com a recompensa l’observació moderada de l’entorn i els seus comportaments més rutinaris. Cada dia el mateix tren. Cada dia la mateixa ruta. Cada dia la mateixa gent.

Cada dia el conductor del cotxe que, aturat davant el semàfor vermell de la rotonda per on passa el Trambaix, mira a un costat, mira cap a l’altra, i si el tramvia no apareix, es salta el semàfor. I els cotxes que estan aturats darrera seu, fan el mateix. Per instint. No miren el semàfor. Miren què fa el veí.
Avui han sigut cinc. Fins que al sisè gairebé el destrossa el tramvia. Val a dir que els vianants esperaven religiosament sota el semàfor en verd que els cotxes deixessin de saltar-se el semàfor.
Com cada dia.

I com cada dia, al restaurant, observo la zona habilitada per fumadors. Unes 16 taules, 4 d’elles ocupades per 4 homes, cadascun a una punta de la sala. Separats entre ells i separats dels demés. Marginats envoltats de fum. A escassos deu metres, separats per un mur, dues taules amb 30 persones xerren i riuen sense fum. Com cada dia.

I un altre copo he perdut una xapa que m’havien regalat. A l’espera de guanyar-me el dret de fer servir la d’artista local, això de que se’m caiguin les xapes comença a passar massa sovint.

Pobres Ernold Same.