Si teoritzem sobre què faríem si ens toquessin 80 milions d’euros (pronunciat eurus) davant uns escalopins a la salsa de pebre verd, més del 50% dels tertulians afirmen que família i amics acaben sent un problema si la intenció és repartir part del premi entre la gent més propera. Un 25% afirma que res ni ningú seria pas un problema i es limitarien a quedar-s’ho tot i donar part dels diners a qui bonament els donés la real gana. Un petit reducte afirma que no ho diria a ningú (alguns ni tan sols a la dona) i portarien una doble vida desenfrenada (el concepte conejita de playboy apareix diverses vegades en el transcurs d’aquest argument).

Jo afirmo que viuria de rendes i em dedicaria plenament a la vida contemplativa de les petites coses diàries i aficions no remunerades. Això o em donaria a la fuga.

Mai fantasiejo amb ser milionari perquè em produeix el mateix efecte que mirar revistes de decoració de la llar. És a dir, una fulminant ansietat que va des de l’entrada de l’estomac fins les puntes dels dits dels peus, que es dobleguen cap a dins amb força.
Sembla que jo he nascut per no desitjar i el que manté la meva cordura és la mediocre rutina laboral diària…

…i altres petites coses.