Quina vida seria si vinguessis un dia a casa a prendre te. Et recolliria a dos quarts de quatre i prendríem lasanya. Et tractaria com una reina. Et donaria maduixes amb crema i tots els teus amics es posarien verds d’enveja de la meva lasanya.
Aquests podrien ser els millors dies de les nostres vides però no crec que els estem vivint massa sàviament.
Quina vida seria si vinguessis un dia a casa a prendre te. Et recolliria a dos quarts de quatre i prendríem lasanya.

Ja ho deia la famosa poeta pianista pedagoga: tontos… però poetes.

No sé si la odio o l’estimo, però no escoltava amb atenció Wonderwall des de 1996. És com aquell plat que t’encanta però que n’estàs fart de menjar-te’l i repetir. Potser 10 anys després, vaig i em reconcilio.

Cadascú té la seva banda sonora personal i 15 anys dóna per molt més del que hi ha dins aquest doble cd, però no ens posarem a filar prim. No estan totes les que són però són totes les que estan.
I m’acaba sent igual. Jo sóc tan fan…