Divendres va ser el sopar de nadal. Aquell típic on es menja molt i tothom acaba per perdre les formes i fa coses de les que se’n penedeix el dilluns següent.
El restaurant va resultar ser un desastre total, començant el sopar a les 21.00h i servint el segon passades les 23.00h. No hi havia infraestructura per atendre a gairebé 50 personatges famèlics com la fauna aquesta que m’envolta cada dia laborable de l’any de 9.00h a 18.00h.
Quan passa una hora entre plat i plat, la conseqüència és que la gent es dedica a distreure’s com pot. I entenguis distreure’s com “beure fins morir”.
El Chuspi va tenir una idea estupenda que va ser fer jugar als novatos d’aquest any al joc de passar-se un glaçó de gel només amb la boca, com a proba d’iniciació a l’empresa. La cosa va derivar en que tothom va acabar participant al crit de “otra cubitera!” excepte Hristo que només cridava “me pueden traer más pan, por favor?!” fins i tot a les postres, mentre menjava un brownie.
Durant un dels passes de glaçó, el Chuspi li va intentar passar a la Toñi. Ella era reticent davant la insistència de Chuspi (entre gairebé 50 persones, només hi havia 5 dones així que estaven bastant cotitzades) i no feia més que cridar que no, no i no.
Les festes multitudinàries i sorolloses tenen estranys mecanismes que són per analitzar. Un d’ells són els sobtats silencis. Tothom està cridant i parlant molt alt i, per una raó desconeguda, coincideix un silenci en totes les converses i es fa la pau al menjador.
I això és el que va succeir de cop, just quan la Toñi cridava “que yo me lo trago todo!!”.
No cal dir que ella es referia al glaçó però tots vam aplaudir, corejar el seu nom i, si hi hagués estat el seu novio, l’haguéssim mantejat.

De totes formes, vaig ser molt feliç perquè gràcies a tan desatròs restaurant, no vam menjar gaire i això ja em va bé per la panxa incipient que començo a tenir. D’aquí res m’hauré d’apuntar a un gimnàs per poder dir allò de “estoy apuntado pero no voy nunca” que diu tothom.

El Chuspi, ja molt perjudicat, va intentar jugar a passar-nos la cubitera amb la boca, cosa impossible d’aguantar amb les dents ja que era de metall i pesava molt. Un fracàs.