El que em fa més pal dels viatges transatlàntics no són pas les hores tancat en un avió sinó els tramits per poder pujar a aquest avió. Obre maleta, ensenya maleta, tanca maleta, treu portàtil, ensenya portàtil, guarda portàtil, identificat, identificat, identificat. El 11-S va canviar per sempre la nostra percepció dels avions com a mitjà més segur per viatjar. Anualment, moren moltes més persones anant en cotxe, moto, camió, tren o vaixell que en un avió, però el nostre pànic s’ha disparat entre NY i London.
I quan portes 12 hores de viatge i penses que tot ha acabat, només aterrar tot torna a començar. Obre maleta, ensenya maleta, tanca maleta, treu portàtil, ensenya portàtil, guarda portàtil, identificat, identificat, identificat. Ah… però amb un interessantíssim afegit: la foto.
Les fotos a l’aeroport són de les coses més desagraïdes que hom fa a la seva vida. Tot un malson per la gent presumida: et fan la foto amb una càmera de dubtosa qualitat gràfica, mentre tu et concentres en mantenir el teu dit al lector d’empremtes digitals, amb cara de cansat, de son i de fartanera en general, despentinat i responent preguntes com què has vingut a fer aquí, on ho estaràs fent, amb qui i durant quant de temps. Un drama.
No sé ben bé quina solució pot tenir tot això. No veig a cap d’aquests típics agents de la llei, amb les seves plaques i les seves pistoles, atenen a raons com: avui no estic guapo, es que faig molt mala cara, estic despentinat de dormir plegat sobre un seient de 40cm2, si vol ja li donaré jo una foto, sap què és un blog?, té fotolog? allà hi tinc fotos, agafi una, o li envio, si vol, té vostè compte de gmail? vol una invitació?… i altres.