Estava en un hotel i havia d’agafar un avió. Quan sortia de l’habitació, no podia baixar al carrer. No trobava els ascensors entre interminables passadissos blancs plens de portes numerades, així que anava a les escales però aquestes només baixaven un pis. Acabaven abruptament en un precipici. Caiguda lliure de 100 metres fins la planta baixa. No sé com acabava arribant a l’aeroport, però perdia tots els vols. Aleshores, intentava agafar algun altre transport, com un bus, però era incapaç d’esbrinar on comprar els bitllets.
Torno a despertar en l’habitació de l’hotel. Torno a sortir amb presses i no trobo l’ascensor. Baixo les escales fins el precipici. Aquest cop m’assec a l’últim esglaó i em quedo mirant aquest forat immens, on donen milers de passadissos, finestres i escales i penso: “això és un somni”.
Ella, asseguda al meu costat, en un barnús blanc, em diu: “segur?”. Li responc: “Segur. Si t’intento tocar, no podré”.
M’he apropat per besar-la i juraria que l’he pogut sentir.

Després de treballar dos dies seguits més de dotze hores i dormir com a molt cinc, ahir nit estava davant la TV a les dues de la matinada, sense veure absolutament res. Només passant canals amunt i avall. I no tinc satèl.lit.
L’insomni et fa el regal del temps. Temps per diverses activitats d’oci o simplement per mirar el sostre durant hores intempestives malgrat haver treballat la major part del dia i sentir-te físicament derrotat.
I si algú et regala l’espai, pots fer un continuum*.

Estat de vigília és una expressió que m’agrada.

* Cita original de Chandler Bing.