Si estic sol a casa, em costa estar en silenci. Per mi, silenci significa música. Sovint faig zapping amb la TV en mute i escoltant música. Navego amb els cascs posats davant El Mac, em passejo per casa amb l’iPod a la butxaca i, fins no fa gaire, anava a dormir amb la música posada i m’adormia amb ella.
Sóc capaç de moure’m per la ciutat amb l’iPod posat i no fer res més que concentrar tota la meva atenció en la música. Arribo al meu destí i no recordo cap detall del trajecte. Ni carrers ni gent ni semàfors. Això vol dir que creu-ho els carrers inconscientment. Em pregunto si ho faig en vermell. Que encara sigui viu deu voler dir que no.
Treballo amb els cascs posats. M’ajuda a concentrar-me. Cada cop que sona una cançó que m’agrada no tinc una frase mítica estil “oh… això és un temassu!” com l’Ori, però moc el peuet i, si és molt bona, el cap.
Llegeixo gairebé qualsevol cosa amb música. Documentació, quan estudio, diaris, còmics, i llibres fins fa poc. Crec que això últim és un signe de que l’edat repercuteix en la meva capacitat de concentració multi-tasca i multi-procés.

La meva pèrdua d’oïda, segons un recent informe mèdic, és del 7%.
No hi havia una sèrie de TV que es deia Sitges?