En aquest mateix moment, al nostre voltant, sense que ens adonem, s’està lliurant una disputada guerra secreta. Un conflicte de baix nivell, gairebé underground, imperceptible per la massa social però present al nostre subconscient col.lectiu. L’arbre que no ens deixa veure el bosc és la desmesurada competició per veure qui prepara el millor tiramisú.
Segur que tots coneixem algú que sap preparar un tiramisú. Potser som nosaltres mateixos participants involuntaris d’aquest conflicte. Formem part d’aquesta guerra secreta quan reconeixem una d’aquestes dues premisses (sense ordre d’importància concret) que fa qualsevol que sap preparar aquestes populars postres:

- el meu és el millor
- el meu és l’autèntic

És igual que te’l presentin en porcions, aixafat en un plat estil metxambrat o en una tassa de flam en forma de margarida, que dugui cafè o no o porti més o menys llimona. Res importa. El tiramisú que se’t presenta és sempre el millor i l’autèntic. I si mai has comentat que un cop en vas provar un de boníssim o que no-sé-qui en fa un de deliciós, la tercera premissa serà:

- i veritat que aquest està molt millor? oi que sí?

Tots responem que sí, encara que de vegades sigui cert. No és la nostra guerra i si ens mantenim joves és perquè no discutim (o no serà per això).

El secret sembla estar en bullir l’aigua a 86ºC.