Closer. Colder.
En les últimes setmanes m’he comprat deu cd’s. Només m’ha donat temps a digerir tres o quatre. Sobretot m’estic endinsant en aquells que són com retrobar-se amb un vell amic que fa molt de temps de qui no saps res i et torna sensacions que fa temps que no senties.
El primer d’ells és el nou àlbum de Travis, congelat en el temps entre la banda invisible i l’home que.
Per què canviar si el que fas ho fas molt bé?
Sona: Closer de Travis.
Fa unes setmanes, Crisplisquismi (l’artista abans conegut com a Chris Martin) presentava en primícia l’àlbum The Boy With No Name de Travis com la banda que havia inventat Coldplay. I és que quan sento algú que escoltant Radiohead o Travis deixa anar allò de “mira, otra banda que se parece a Coldplay” se’m salten tots els punts de sutura que encara no m’han posat.
Hi ha 10 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 09/05/2007 a les 01:26h.
- Categories: Música.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 146 paraules.
Que monus.
Si vaig a l’Alcampo em passarà això?
Al Carrefour no passa. Són antipàtics…
Jo tinc un problema amb Coldplay, no me’ls crec.
A mi ni em semblen per tant ni em semblen tan poc, no sé. No em desperten aquesta aversió generalitzada (llámalo efecto U2).
l’altre dia parlava amb un company sobre la sort que vam tenir de viure la música dels principis dels 90, en el moment.
Amb la de merda que va sortir als 90, tb van haver coses fantàstiques. No renego gens dels 90.
No suporto els 80… com explicaven a un documental fa poc, l’interès musical, especialment pel rock, sempre es salta una dècada.
¿Quins son els 10?
El nou Travis encara no l’he escoltat. Em fa molta mandra. I mira que m’agradava el The Man Who. ¿Esta al mateix nivell?
Té la mateixa atmosfera (mateixos productors) que The Man Who però amb un puntet més d’optimisme a l’estil The Invisible Band.
Però és dificil que els hi surti quelcom rodó com The Man Who. Ahir me’l vaig posar i encara em sé les lletres de memòria.
Crec que The Boy With No Name et pot agradar si t’agradava aquell.
els 80 tenen cançons mitiques… “Big in Japan” n’es una… jajajaj
Sí, i Forever Young. A cagar, hombre!
Jaja.
Això demostra empíricament que tu i jo som de generacions diferents.