10.05.2007
Curts De Pasta
Igual que Travis, Fountains Of Wayne deixen passar triennis i lustres entre disc i disc, sobretot per les poques vendes i també per projectes paral.lels. Així que rebo cada nou cd d’ells amb certa alegria i petits saltirons pel carrer, recordant com vaig descobrir, de pura portra, el seu àlbum de debut a un preu ridícul a una botiga de novetats indies que ja no existeix al carrer Tallers de Barcelona, farà més de 10 anys. També canto al metro. Me n’adono per com em mira el viatger de torn, com ha passat aquesta tarda.
A algun il.luminat se li va ocórrer donar-los el Grammy a banda revelació, al 2004, després de 4 àlbums. Suposo que es pensen que són tontos per aquesta mania que té el cantant de repetir les síl.labes com si fos tartamut.
Narradors de la quotidianitat nord-americana i, en especial, de la neoyorquina, i obsessionats amb viatjar i desplaçar-se.
Sona: Someone To Love de Fountains Of Wayne.
Casualitats de la vida, durant els últims mesos s’ha estat estudiant afegir aquest to verd pistatxo a les parets del meu pis, tal i com es veu a l’apartament del protagonista del vídeo.
10.05.2007 a les 13:12h.
Això no és pistatxo ni s’assembla al teu/nostre verd!
Tu sí t’assembles al prota quan balla en pijama.
10.05.2007 a les 13:14h.
Jo no tinc pijama…
10.05.2007 a les 13:15h.
I té molta més gràcia en el teu cas.
JAJAJAJAJAJJA
10.05.2007 a les 13:18h.
Què fàcil m’he auto-humiliat, no?
10.05.2007 a les 14:43h.
Què bons els Fountain i que horrorós el color de les parets!