Es diu que Grace Kelly, l’èxit de Mika, sona a Queen però a mi em sona més a Robbie Williams. Curiosament, aquest segon té devoció per la banda de Freddie Mercury. Però si algú em recorda sempre a l’histriònic cantant britànic és James Dean Bradfield. I no és pel bigoti ni per anar transvestit. És un paio amb un físic d’una vulgaritat lamentable però que té aquesta veu cridanera que curiosament agrada, o al ments queda bé entre tanta guitarra que grinyola.

Aquest és el tall més poppie d’un disc, Send Away The Tigers, que barreja els seus inicis influenciats pel punk de The Clash amb la seva part més brit pop, amb algun moment proper a Guns ‘n’ Roses (?¿).