Ma mare, el meu pare, el meu germà i jo baixàvem corrent per les escales d’una estació de tren d’aquestes típiques de la línia de costa al Maresme. No volíem que el tren que estava a punt d’arribar se’ns escapés. Amb les presses, cadascú va pujar al tren per una porta diferent, cadascú a un vagó i de sobte, me n’adono que la meva àvia, tota velleta ella, ben a poc a poc, avança cap a nosaltres. Sona el xiulet per tancar les portes i ella, veient que no arriba, intenta pujar a la desesperada per una finestra. Lògicament, no va poder pujar al tren i es va quedar allà tirada a l’estació.
A la següent estació, em vaig baixar per donar la volta i anar a per ella. Ningú més va baixar. Mentre estava esperant el primer tren per poder tornar enrere, aprofito per entrar a l’estació i parlar amb dues noies funcionàries que estan xerrant. Vaig preguntar si
tenien alguna cosa per a que la gent gran pugui pujar al tren amb menys dificultats, ja que les portes estan massa altes i la distància entre l’andana i el vagó és massa gran. Em van mirar com si els hagués molestat que les tragués de la seva conversa. Una se’n va anar un moment i va torna dient “només tenim això” i em va donar un tovalló blanc de paper.
Mirant al meu voltant, vaig veure unes caixetes de colors, semblants a allò que es posa als nens quan van al cine per a que puguin veure millor la pantalla, i vaig pensar si allò em serviria.
Arribava un tren així que vaig pujar i en arribar a la primera estació, allà estava la meva àvia, tota sola.
Em vaig apropar a ella, li vaig posar el tovalló davant dels seus peus, al terra i vaig dir-me a mi mateix “Veus? No funciona. Realment és estúpid, això del tovalló. Així no agafarem cap tren”.

Un vídeo oníric per a l’últim somni que recordo amb detall.