Porto tant de temps fent un esforç per no caure en qualsevol tipus de estereotip que crec que ja els evito de manera inconscient però ahir, al pont aeri, embarcava al costat d’una parella (assumeixo que) de madrilenys de gomina, corbata i polo Lacoste color salmó, ja entrats als 40, que acabaven totes les frases amb un macho: “Jo, macho, vamos con retraso, macho, y la peña embarca que parece la invasión de los unos, macho” (i això que s’havien colat). Un d’ells (el del polo) duia el típic quadre regal pel menjador embolicat en paper marró amb dues gomes de pollastre.
A l’avió, em va tocar seure amb la xinesa de Hong Kong, poc fluent en cantonès i resident a NY que fa més soroll mastegant. Per l amor de déu, quin escàndol de trinxats dentals. Després em va explicar la seva vida, que havia perdut la seva cartera al metro i no em va dir el seu nom.
Mentre la xinesa xerrava, jo m’interessava pel rabí que tenia davant, amb les seves trenes i barbes blanques i el seu tratge i barret negre, deixant les seves anotacions en hebreu amb boli blau. No molt lluny d’ell, seia el seu jove acompanyant amb la seva kipà. Tots dos intentaven concentrar-se en les seves coses rodejats de cubans (l’avió feia parada a Madrid i seguia cap a l’Havana).
Jo no podia més i el dia no havia fet més que començar.