Les Rambles (entenguis el seguit de rambles entre Plaça Catalunya i l’estàtua de Colom: Canaletes, Estudis, Caputxins i Santa Mònica) és un estrany conglomerat de gent i gentussa, i de tradició i guirisme tour operator, i on absolutament res val un euro. Me la miro amb aquesta estimació d’allò que sents que és part de tu com que me la torno a mirar i no veig el moment de girar per una cantonada i desaparèixer d’aquest riu d’humanitat (i no tanta humanitat, amb tanta parada de gallines i rèptils (no entraré a qualificar el gremi d’estàtues humanes, si és que és un gremi)).
Ara que alguns proposen introduir canvis a la programació de TV3 i passar més produccions en versió original subtitulades en català (cosa que em sembla bé), on realment fa falta un esforç per millorar l’aprenentatge, la comprensió i l’expressió és a la zona de La Rambla De Santa Mònica, on entre retratistes i caricaturistes, el ganxo d’un trilero intentava fer entendre a un turista que no volia que els gravessin amb càmera mentre feien els seus trucs de mans. Malauradament, amb un vocabulari curt, limitant-se a escridassar “Finish! Finish!” al pobre espectador, han acabat entenent-se amb les mans. Més enllà, una dona entrada en anys, i massa maquillada, feia passos de ballarina sense que ningú s’aturés a observar-la. Tothom feia rotllana al voltant de la jove i guapa parella que ballava tango cinc metres més enllà.

Totes aquestes situacions són tan obvies i quotidianes com que avui em torno a amagar.
I tu? Tu què fas per Sant Joan?