He tornat a somiar amb l’Elsa Pataky però, aquest cop, de manera abstracta. Estava en una classe, probablement d’universitat, i presentava oralment un treball que havia fet sobre ella. La jove professora, després d’escoltar el meu discurs, em preguntava davant de tots els alumnes: “I no creus que l’Elsa Pataky és una mica mujer florero?”. Jo responia que no la coneixia personalment i que això era un judici més íntim, de cara a la seva vida en parella, i jo havia analitzat l’Elsa Pataky com actriu i figura pública. La professora, amb la complicitat de l’aula, es trencava de riure a la meva cara, i mentre li lliscaven les gafes-pasta, em repetia, fent de la resposta que esperava de mi una evidència descarada: “Però no creus que és una mujer florero?” i jo li repetia la meva opinió. Tothom tornava a riure i ella tornava a insistir, gairebé afirmant: “Però és una mujer florero, no?”.
M’he despertat a les 5.27h del matí (indignat, com no) pel somni però encara cabut en la meva opinió: “i jo què sé què és aquesta dona”.

El meu dubte, dotze hores després, és: l’objectiu del treball no seria definir si l’Elsa Pataky és una mujer florero?
Al somni, estava ben convençut que el tema era un altre però en aquestes situacions, molt de tant en tant, perdo la confiança en mi mateix.