'Un blog costumista'.

Cunts Are Still Running The World

El nou anunci televisiu de Corporación Dermoestética és un d’aquests anuncis per dones dirigit als homes, en una línia potser diferent a Intimissimi, que m’indignen amb un nivell d’erosió mitjà-baix. Quan ella es posa les mans als malucs i diu allò de “mi novio me animó a ir a Corporación” i ell replica “y ahora la miro y pienso: cómo está” és, fins cert punt, tant hilarant que crec que me’l miro amb un somriure i tot. Però després està allò del majordom de Tenn (con bioalcohol) i les tres maries repassant-lo i babejant a parts iguals que en versió tres marios (amb majordoma) no s’hagués ni emès.
Això em porta a una nova conversa amb l’enyorada i mítica THS, on ha deixat perles de la mida de “sólo faltaria que YO tuviera que limpiar mi casa” y “qué es un aspirador?” davant els dubtes que he deixat sobre la taula, a l’hora de dinar, sobre com es gestiona el fet de tenir una persona de fer feines a casa: te la recomanen? Vas a una agència? Ha de ser algú de confiança? És car?
Fent una estimació ràpida entre els tertulians, cap dels presents menor de 35 anys compte amb aquest servei excepte qui té dos fills o més (o el Charles, fill petit solter amb uns pares jubilats que no tenen preu, però aquí estaríem parlant d’amor, no de feina). Entre el meu cercle íntim, no conec a gairebé ningú de la meva edat que tingui algú que li netegi a casa (cosa que em sembla la mar de bé i una feina molt digne, malgrat aquesta frase sona una mica a “algunos de mis mejores amigos son gays”). Els meus pares i els pares dels meus amics mai en van fer servir aquests serveis i, ara que estem als 30, cap de nosaltres hem recorregut a aquesta opció.

Segons la THS, la seva àvia tenia dues assistentes vivint a casa, els seus pares una i ella té dona de fer feines. Segons aquesta progressió, el seu fill tindrà els meus mateixos dubtes en trenta-pocs anys.

La Baldosa Hidráulica

Seria un bon títol per un bon grapat de coses: un llibre, una tira còmica, un blog. De colors alegres i decoració floral, La Baldosa Hidráulica hauria d’haver regnat als 60 però es va avançar al seu temps i va acabar els seus dies com paper psicodèlic de paret. L’Édith Piaf també es va avançar al seu temps, canviant-se el nom per un que sonava a onomatopeya batmaniana, paradigma de l’estètica pop i una mica kitsch.
I qui també cantava en francès és la Keren Ann i així de bé m’ho he fet venir.

Sona: Lay Your Head Down de Keren Ann.

I ara a esperar els comentaris tipus: la Keren Ann aquesta s’assembla a la Feist. Ah, les modes i el jovent…

Tragedia Más Tiempo

El balanç d’un cap de setmana amb unes expectatives bastant modestes, a priori, és una exposició de Nicolas de Staël bastant interessant però sense alguna de les obres més espectaculars, la recuperació del banana frappuccino, un iPod impossible de reanimar després de dos dies de trastejar-lo (i d’haver-me enamorat a la vegada del nou iMac) i una treva momentània al drama de mirar pisos.
Ara per ara, donaria el que fos per solucionar el tema iPod. Després, ja veuríem.

Guerra Dos Sexos

El mètode científic: l’observació. Període: del 13 al 22 d’Agost.

a) Un documental de cap de setmana calcula que 1 de cada 10 nens no és fill del seu pare legal. Em preocupa més el fet que, si els números són certs, és força improbable que totes les dones que han sigut infidels s’hagin quedat embarassades en una relació extramatrimonial i això dispararia l’estadística d’infidelitat. Tampoc sabem si els amants són homes casats o no ni la quantitat d’homes casats que son infidels ja que no hi han conseqüències ni a curt termini (9 mesos) ni a la llarga, a no ser que t’enxampin. I en relació amb això, és evident que els homes tendeixen a ser enxampats més sovint i els números demostren que elles dissimulen millor. De totes formes, en alguns moments, el documental donava la desafortunada impressió de que les dones hagin de ser més putes que les gallines per un tema purament hormonal, cosa també pertorbadora.

b) Abans de la tempesta d’avui, a la L5 del metro, un home feia múltiples fotos a l’anunci del Corte Inglés, on surt la noia rossa d’il.limitades cames de Camera Café, amb el seu mòbil. Apuntava sempre de cintura cap avall.

c) A l’alçada de les estacions de Cornellà o Badal, normalment es fa el canvi de conductor del metro. El conductor mascle acostuma a sortir dient-li al seu substitut “ala, todo tuyo”. En canvi, quan es tracta d’una conductora, es fa dos petons, xerra i riu durant 3 o 4 minuts de rellotge amb la seva substituta davant la mirada furiosa dels passatgers que, com jo, veuen com perdran el seu proper transbord. El semàfor verd observa desafiant a mitja alçada.
No he observat substitucions mixtes de moment. L’experiment roman (i romandrà) incomplet.

I en un altre ordre de coses, per què li diuen papada? Perquè si li diguessin mamada, portaria a confusions.

La Mida Importa (Part II)

A mi m’agrada llegir al metro. Molt. Si amb dues hores diàries de transport públic, acaba agradant vulguis o no. Però hi ha un complot ocult per evitar que pugui endur-me cap de les lectures que em regalen últimament a la meva bossa. I la bossa és gran.