Fa uns minuts de matinada, m’he aixecat del llit amb molta set de tant menjar pipes. Quan llegeixo, sovint tinc un fort desig de menjar pipes i, quan comença a entrar-me la son, no puc parar de dur-me pipes a la boca. Com si el meu braç patís la seva pròpia fase REM. Un moviment automàtic i involuntari. I a posteriori, doncs somio el que somio.
M’he preparat un got d’aigua amb gel ben gran, amb l’ampolla de dos litres al costat, per omplir quan s’acabi. Mentre bevia, mort de son, he apuntat a la TV amb el meu comandament a distància i la resposta ha sigut:

Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà).

Quin Monzó.

I aquí m’he quedat. Desvetllat.