Les migranyes sempre comencen com una taca blanca als ulls, com quan et fan una fotografia i tu mires directament, i de manera absurda, al flash i progressen en un mal d’ulls, certa pressió a les celles i front i fotosensibilitat. El que es coneix vulgarment com a mal de cap. En aquest estat, no puc recordar el que he llegit a la mort del Capitán América fa una estona. No puc recordar la cara del Luis ahir, a la seva festa d’aniversari sorpresa, on no va saber reaccionar al veure diversos grups d’amics sense més relació entre ells que ell mateix. Coses que passen. Tampoc recordo aquella noia que es va deixar el seu cotxe obert al pàrquing on nosaltres vam aparcar i on vam fer la nostra bona obra de nadal. Per a que després el Ferran ens critiqui a qui no ens agrada el nadal.
El Renault Megane té un sistema de tancament automàtic de portes on, amb la teva clau electrònica, el cotxe es tanca quan t’allunyes i s’obre quan t’apropes. Dons a ella no li va funcionar i, després de que el Ferran la repasses de dalt a baix quan va passar al nostre costat, ens vam adonar que el panell del cotxe tenia llum. El cotxe estava completament obert i encès així que, després d’intentar atrapar infructuosament a la noia a la carrera i d’un debat per decidir què fèiem, regirar mig cotxe a veure si trobàvem una identificació on localitzar algú, vam decidir tapar el panell de control amb un drap i deixar-li una nota en un tros de full arrancat de la meva Moleskine que resava més o menys:

Hola. T’has deixat el cotxe obert. Hem intentat dissimular-ho. Més compte la propera vegada. Et pots quedar el boli.

Ens vam sentir bé però inquiets per si algú més havia vist el cotxe obert. Sis hores després, el cotxe seguia allà. El Ferran encara estava a temps de deixar el seu telèfon mòbil a la nota. Formes més austerianes de fer sorgir l’amor s’han vist. Poques però en sé alguna.