- Qué hacemos con esta guerra, Kofi?
- Si es que me da igual.
Kofi Annan.

Ahir, ben passada la mitja nit, vaig fer de DJ improvisat. Vaig punxar només peticions del públic. Així és més fàcil perquè de vegades sóc una mica indecís. Sóc d’aquelles persones “ah… m’és igual, com tu vulguis” i el 99% del temps és veritat. És que tot m’és igual una mica. I amb el que gaudeixo fent playlist amb l’iPod, com per decidir-ne una.
La sessió va ser una mica fracàs perquè només vaig rebre una petició. El càlcul és fàcil: només vaig punxar una cançó. La petició, a més a més, va ser la típica on no se sap el títol del tema i va ser allò de “posa’m aquella que diu (melodia aquí)”. El que deia, un fracàs.
Curiosament, la professió de DJ la duc a la sang. No en va el meu pare va ser DJ durant molts anys. Quan era petit i el meu pare ja s’havia retirat de les sessions saturday night fever, recordo anar-me trobant progressivament antigues noies (en perspectiva, dones per mi) que sempre deixaven anar: “ah, tu eres Rubén? qué mayor estás! sabes? yo solía llevar-te en brazos por toda la disco mientras tu padre pinchaba”. Un cop feia gràcia. Quan la situació es repetia, aleshores desconfiaves i et començaves a preguntar si no hauries acabat com aquelles bessones canàries, en mans d’algú que no és el teu progenitor. Ja se sap la confusió que patien els adolescents dels setanta.
I suposo que aquesta és la raó inherent al meu subconscient per la qual a la meva vida he trepitjat una discoteca tantes vegades com dits tinc en una mà.

Fa un parell d’anys, un DJ va utilitzar una playlist que vaig preparar especialment per l’ocasió com a fons musical d’una estranya festa d’aniversari a base de pollastre rostit. Tothom va semblar ignorar-la i el DJ la va acabar traient a l’hora o així. I gairebé em quedo sense pollastre. Però no sabria valorar si va ser un èxit o no.

He superat la meva por a la serp de cascavell i ja gairebé dormo sense que em preocupi la seva presència encara que, de moment, miro de reüll un segon quan s’activa. Aquestes nits l’acompanya un mussol que parla monòtona i rítmicament. Crec que, en el fons, aquest mussol m’ajuda a dormir. Però crec que enyoro els sons de la ciutat. La respiració dels autobusos i el clic del canvi de llums dels semàfors. Aquests sons mai em treuen la son. Les màquines mai em preocupen, encara que no les entengui. Com, per exemple, el rentaplats. Com pot ser que plats plens de merda surtin tan nets? I on van a parar totes les restes de menjar? Com és que el rentaplats està tan net per dins quan ha acabat el seu programa?
Vaig créixer en un pis tecnològicament auster. Sense vídeo, rentaplats ni microones, elements a priori bàsics per qualsevol llar segons comparava casa meva amb la dels meus amics. No vaig tenir microones fins que em vaig independitzar (i tampoc va durar gaire). Però encara no he tingut mai un rentaplats.

Pel vídeo crec que ja és massa tard.

Dimecres passat, dia 20 d’agost, al voltant de les tres del mig dia, una parella que tornava de Berlín direcció Barcelona, separada pel passadís de l’avió, pal.liava el seu avorriment amb una improvisada i casolana partida d’hundir la flota. S’amagaven mútuament la situació dels vaixells amb un simple plec de paper i, amb un segon foli, es mostraven el resultat del tret amb tres icones: una petita ona per aigua, una creu insistentment repassada per tocat i dos ossos en creu sota una calavera per tocat i enfonsat. Tot amb un parell de bolis de tinta blava probablement robats d’un hotel i sobre fulls blancs amb quadricula en rosa arrancats d’una llibreta d’espiral Jordi Labanda.
No es dirigien la paraula. Gairebé no es miraven. Un somriure de tant en tant. Es mostraven la posició del tret escrita en paper d’un costat del passadís a l’altre. Ella marcava al full l’aigua amb un puntet petit i el tocat amb una creu petita. Mentre muntaven la primera partida, ell li va passar una nota. Discretament, només vaig poder arribar a llegir: “Ets més lenta que…”.

Ella va guanyar els dos enfrontaments.

Berlín és una ciutat com moltes altres, molt oberta, tota exterior i amb molta llum; amb un ós com a mascota que deu buscar la mel de tanta abella suelta entre la bolleria fina i on hi fa fred, calor, sol i pluja en quantitats similars. La gent va amunt i avall en bicicleta de forma despreocupada per carrers, voreres i parcs i els vianants s’aparten del seu camí per reprendre’l quan ja s’allunyen deixant enrere el seu ring ring. La ciutat en sí té uns tons pastel però projecta més un gris ciment. La Síl opina que no és una ciutat gaire literària, potser per una manca de nostàlgia als seus carrers. I pot ser que sí, que la nostàlgia els hi faci una mica de por i tots mirin endavant, com quan van en bicicleta.

I en l’únic canal de TV que podíem entendre, Espanya 11 - Michael Phelps 8.

Estic realment excitat. Sempre havia volgut tenir alguna habilitat especial. Només una, encara que fos petita. Una d’aquelles fantasies que flotaven pel cap quan de petit em van regalar els primers còmics de Spider-man.
Sembla que les emocions d’acomiadar-se amb nocturnitat (i certa alevosía) de les quatre parets que em van fer de llar els últims set anys (i del meu barri els últims trenta) s’han transformat en uns poders curatius per imposició de mans que acabo de descobrir. Què bé que l’energia no desaparegui i que es transformi. Ara, cada nit, vaig imposant les mans per tot arreu. He de provar amb certs trossos de gespa mig seca i morta que hi ha per on passa el Trambaix, a veure si també funciona.
Aquesta novetat em distreu i fa més lleugera les esperes. Esperar les vacances. Esperar la nova llar. Esperar el nou barri. Esperar. Esperar. Esperar.

Doncs una espera s’ha acabat.